L'única cosa que puc salvar

Quan m'he enterat pel feisbuc que el diari digital l'Informatiu tancava, he anat corrent a canviar de test i regar la meua planta, que feia temps que agonitzava. És l'única cosa al meu abast que puc salvar!

Adéu al Quadern de paper

Última portada del Quadern d'El País en paper

Per petició popular (gracias, Toni) reprenc aquest bloc. La imatge que us oferisc és històrica: és l'última edició en paper del suplement cultural "Quadern" del diari El País, impresa el passat dijous 10 de maig. Com a curiositat, el reportatge que obria eixa dia el Quadern era meu. A partir de hui, el suplement només es podrà llegir per internet. De les causes, no cal que us diga res que no sapiau (deixeu-me hui emprar aquest dialectisme).

La informació serà la mateixa, però les fotos de Jesús Ciscar i la maquetació de Virginia Contreras ja no lluïran com abans, ni serà el mateix l'hàbit de la lectura en la terrassa d'un café. Li he d'agrair a Adolf Beltran que em recuperara (una volta més) com a periodista per a aquest suplement, i tot el seu esforç per mantenir aquest projecte durant anys. Li ho hem d'agrair tots.

La premsa es mor poc a poc. He vist pel feisbuc que un col·laborador del diari s'ofereix per donar classe d'anglés a domicili. Jo sé fer arròs al forn. Encàrregs, ací baix.

Trages, passatgers i ritmes salvatges



Escena d' "El trage",  de Peter Brook

Decidisc aprofitar aquest insomni per fer-te un regal, lector que em lliges. Quan despertes, enllaça amb aquest reportatge sobre el dramaturg Peter Brook i la seua obra El trage, que s'estrena d'ací no res a Madrid. Només la foto ja fa endevinar un bon text i una esplèndida posada en escena.

La foto m'ha recordat que en TVE, en intempestive-time, passaren fa no res un altre musical teatral, Passing Strange, d'Spike Lee. En acabar la temporada teatral, el mateix Lee va gravar les tres últimes sessions per convertir l'espectacle en pel·licula. Magnífica.

I a aquestes hores de la matinada, les connexions neuronals, escasses de melatonina, em condueixen a un altre racó de la memòria, on guarde la pel·lícula Idlewild (ací traduïda equívocament com "Ritmo Salvaje", perquè hi ha dos films amb eixe mateix nom). En Idlewild, Bryan Barber dirigeix els cantants André 3000 i Big Boy per construir, a ritme de ragtime i hip-hop, un consistent drama musical ambientat en el sud dels Estats Units dels anys 30.

Totes tres són suggerències escèniques i cinematogràfiques contemporànies sobre la història de la comunitat africana i afroamericana en el segle XX. Imprescindibles.

#elputohelicoptero

Aquesta és una crónica periodística, una notícia de veritat (però no us acostumeu). Durant la concentració de hui a migdia en què els periodistes en actiu i en salmorra protestàvem per tot allò que havíem de protestar, ens ha sobrevolat un helicòpter de la policia.

-El puto helicòpter! És el puto helicòpter!

Com que no tinc Twitter, jo no sabia que el #elputohelicoptero va ser un dels hashtags més populars en les darreres manifestacions de protesta contra tot (m'han hagut d'explicar que un "hashtag" no és una òpera romàntica alemanya, sinó un tema que es proposa en les converses de Twitter i que pots seguir pel mòbil).

Últimament, durant les manis, #elputohelicoptero es dedica a controlar des del cel i fer fotos als que hi participen. Cosa fins i tot comprensible si es tractara de manifestacions tumultuoses i il·legals, però la de hui era una situació tragicòmica: unes desenes d'innocents periodistes desarmats i abatuts pels temps que corren, vigilats per #elputohelicoptero, que, vinga pegar voltes, no ens ha deixat escoltar el manifest de protesta.

Bé, això és una mostra del que ens espera.

***
(#elputohelicoptero: jo sóc la que saludava amb la mà. Em pots enviar còpia de la foto?)

Hipnosi fulminant

Fotograma de la pel·lícula "El pueblo de los malditos"

Tornava del centre de la ciutat arrossegant la meua ombra, intentant convéncer-la per tornar a casa, quan he vist un anunci pegat per les parets: "Hipnosis Fulminante. Precio: 450 euros". En unes quantes sessions, t'ensenyen a hipnotizar fulminantment a tot aquell que vulgues amb el mètode "Fulminant Hypnosis" (en anglés). Se m'han acudit de seguida un bon grapat de persones humanes, físiques i jurídiques a les quals hipnotitzar fulminantment o, senzillament, fulminar, sense hipnosi.

Però, he pensat que potser estigam tots hipnotitzats fulminantment sense saber-ho. Així s'explicarien moltes coses fulminants que ens passen, com l'acomiadament fulminant, la pobresa fulminant, el desànim fulminant o la paràlisi fulminant.

Sembla que la "Fulminant Hypnosis" no fa efecte en les ombres. Ha sigut la meua la que, finalment, ha acabat arrossegant-me fins a casa.

***

(Dedicat a Vicent i Begonya)