dijous, 20 de desembre del 2012

"La muerte del duque de Gandia"

Mentre tramite la denúncia a l'empresa que em va momificar defectuosament, per culpa de la qual m'he despertat en enterar-me de les malifetes de Wert, Gallardón i altres personatges que han arruïnat els meus plans d'aïllament perpetu d'aquest món, us deixe un reportatge que vaig publicar el 7 de maig de 2009 al suplement cultural Quadern del diari El País, i que no està disponible en internet. Quines coses feia, quan estava viva!
***
Plany jueu pel duc de Gandia 

Els sefardites d’arreu del món conserven una cançó sobre la mort de Joan de Borja, fill del Papa Alexandre VI, més de 500 anys després 


Un misteriós succés va colpejar la ciutat de Roma el 15 de juny de 1497. Joan de Borja, Capità General de l’Exèrcit de l’Església, II Duc de Gandia i fill predilecte del Papa Alexandre VI (el valencià de Xàtiva Roderic de Borja) va aparéixer mort en les aïgues del riu Tíber. Un pescador va trobar el seu cos, vestit encara amb luxoses robes i joies.

Aquest crim va alimentar més encara la llegenda negra que queia sobre la familia Borja –Borgia en la grafia italiana-. Les cròniques parlen dels crits de dolor del Papa en assabentar-se de la mort de Joan. El fet que el cadáver conservara les joies descartava l’assassinat per robatori. Era un crim polític o per venjança, i el seu germà César Borgia va passar a la història com el principal sospitós, el fraticida, fins que la historiografia moderna ha posat en dubte la seua participació en l’assassinat.

Prova del ressò que va tenir aquell crim ho demostra el fet insòlit que, més de 500 anys després, els jueus sefardites d’arreu del món encara canten un romanç que descriu els fets: La muerte del Duque de Gandia forma part del repertori popular sefardita estés des de Turquia, Grècia i Marroc fins als Estats Units, repertori que conserven especialment les dones majors d’aquestes comunitats.

Ara que Gandia es prepara per a celebrar en 2010 un nou Any Borja, amb motiu del cinqué centenari del naixement en la ciutat de Sant Francesc de Borja, nét del malaurat Joan, IV Duc de Gandia i Tercer General de la Companyia de Jesús, tant de bo si es recupera per l’annecdotari borgià aquest romanç sefardita.

És ben curiós que el romanç haja estat ben documentat des de principis del segle XX per diversos filòlegs hispanistes, com ara Ramón Menéndez Pidal, que el va recopilar en el seu Romancero Hiispánico gràcies a la conservació de diversos cançoners del segle XVI, però que no estiga present en la historiografia valenciana i borgiana.

Curiós també que aquesta cançó passe tan desapercebuda entre nosaltres, quan es troba a l’abast de tots en edicions discogràfiques de musicòlegs com el madrileny José Manuel Fraile, o de cantants com la francesa d’origen algerià Françoise Atlan, i, especialment, en la impressionant web, de lliure accés, del Romancero Pan-hispànico de la Universitat de Washington.

La muerte del Duque de Gandia està escrita i es canta en castellà antic (ladí), l’idioma que encara hui parlen els descendents del jueus fugits de la Península a les acaballes del segle XIV i expulsats finalment en 1492, la qual cosa justifica l’interés dels filòlegs de llengua castellana experts en la cultura sefardita. El crim va ocórrer en 1497, cinc anys després de l’expulsió, i el romanç no es conserva a la Península. Qui el va composar? No ho sabem, pero sembla que van ser els sefardites refugiats a Roma i altres estats italians els què el van recollir, imprimir i difondre. Al llarg del temps, es va escampar per les comunitats sefardites de Marroc, l’Imperi Otomà (especialment per Grècia i Turquia), que els va acollir gustosament, i, més tard, pels Estats Units.

De la Mediterrània a Amèrica

Des de mitjans del segle XX, el filòleg Samuel Armistead va recórrer les comunitats sefardites del Mediterrani i dels Estats Units a la recerca del romancer hispànic oral. En 1958 va enregistrar en Seattle, en l’estat de Washington, La muerte del duque de Gandía cantat per una dona major procedent de l’illa grega de Rodas, Ester Piha. Segons explica Armistead en el seu llibre Tres calas en el romancero sefardí (Rodas, Jerusalén, Estados Unidos), editat en 1977, aquesta és una de les 17 versions de la cançó que conservava la comunitat jueva originària de Rodas. ¡Diset versions només de l’illa de Rodas!

Possiblement, hi ha tantes versions com comunitats i intèrprets. De fet, si es comparen el romanç recollit per Menéndez Pidal en el seu Romancero Hispánico, la versió enregistrada per Armistead i les versions que podem escoltar hui de la veu de Eliseo Parra i José Manuel Fraile –editat per Tecnosaga-, o de Françoise Atlan, hi ha una gran diferència. El text varia en nombre de versos (26, 16, 12, 8 el més curt…). Com més breu, més despullat de tot context històric, fins arribar a narrar només el fet que un pobre pescador troba en el riu un fardell negre, que resulta ser el cadáver d’alguna persona poderosa:

Más ariva y más ariva, en la siudad de Silivria 
Ahí había pexcadores, pexcando sus proverías.
Vieron venir tres al cavayo, haziendo gran polvería
Vinieron serca del río, a la mar lo echarían.
Echó ganchos y gancheras por ver lo que les salía, 
Les salió un duque de oro, hixo del rey paresía. 
Camisa de Holanda yeva, cabesón de sirma y perla, 
Aniyo yeva en el dedo, [que] sien proves ricos se hazían. (*1)

Quina ciutat és Silivria? (*2) Altres versions parlen de Marsilla (Marsella), i fins i tot de diversos llocs de Turquia. Possiblement, els informants que conserven el repertori sefardita no saben de quin duc parlen ni on està Gandia. “Amb el pas del temps”, explica el musicòleg José Manuel Fraile, “el romanç ha anat perdent versos i s’han afegit altres detalls en funció d’on es canta”.

Des dels anys 70, Susana Weich-Shahak, musicòloga d’origen argentí i professora de la Universitat Hebrea de Jerusalem, ha recorregut tot Israel a la recerca del repertori sefardita, i n’ha enregistrat algunes versions d’aquest romanç, que es conserven al National Sound Archives of Jersualem. S’hi troben, per exemple, una versió de Rodas (Grècia) cantada pel matrimoni Levy al poble d’Holon, i un altra versió de Chanakalé (Turquia) cantada per Bienvenida Aguado-Mushabak, una sefardí turca nascuda en 1929 i emigrada a Bat Yam (Israel) en 1979. Aquesta la podem escoltar en el disc Cancionero sefardí de Turquía, també editat per Tecnosaga en 2004, en una versió idèntica a la què ofereixen Parra- Fraile i Atlan, i és la què hem transcrit més amunt.

“La música”, explica Fraile, “és absolutament eclèctica. No podem pensar que la que es conserva actualment era la del segle XVI. La música d’aquest romanç és turca, amb melodies plenament turques”. Aquest diari ha intentant, sense èxit, trobar una versió de les què sembla es conservaven a Marroc, per veure’n les diferències musicals.

Per a Bienvenida Aguado-Mushabak la cançó es deia Más ariba y más ariba, i en altres versions es coneix simplement com El peskador. Amb el pas dels segles, la cançó s’ha convertit en una bella metáfora sobre la sort –o la mala sort-, i la inutilitat de la riquesa i del poder davant la mort. Cap referència al Duc de Gandia, al seu pare, al moment històric. “Les dones que la canten”, afegeix Fraile, “desconeixen que es tracta de la història del fill del Papa Alexandre VI, no saben res dels fets”.

Afortunadament, hi ha versions enregistrades amb la veu dels seferdites, perquè “el procés de transmisió s’està trencant”, segons Fraile. “Les informants són dones majors amb poca memòria, i els seus fills i néts ja no transmeten el romanç, ni tansevol parlen el jueu-espanyol”.

El romanç ha circulat durant més de cinc segles arreu del món, des de Grècia i Turquia als Estats Units, sense contacte definit amb la historiografia sobre els Borja. Potser la conjunció de totes aquestes fonts d’informació, la popular sefardita i l’erudita, la de la filologia hispànica i la de la historiografia valenciano-borgiana, servisca per retrobar-nos amb el paper dels jueus, exiliats o conversos, a la nostra història.

Però, per què es conserva aquest romanç en ladí i no en jueu-català, sent els Borja valencians com eren i donat que part dels jueus expulsats el 1492 eren de València, Mallorca i Catalunya? Si no hi ha nous descobriments i investigacions, no ho sabem certament. Les comunitats jueves de procedència catalanoparlant eren nombroses a ciutats com ara Tesalònica (on els jueus eren més de la meitat de la població), Rodas i Estambul, i tenien sinagogues pròpies. “A Tesalònica”, diu el medievalista Ferran Garcia-Oliver, “es reunien en l’anomenada Sinagoga dels Catalans, que va ser destruïda a principis de segle XX durant la guerra greco-turca”.

De fet, a Tesalònica hi havia moltes sinagogues segons el lloc de procedència i el temps d’arribada: per exemple, la Catallan Yachan (catalana vella, construïda en 1492) i la Katallan Hadach (catalana nova, de finals del S.XVI). La més antiga era la Mayorka (dels mallorquins), constituïda en 1391, just després dels progroms més violents patits pels jueus a la Península.

“Però aquestes distincions eren meramen nominatives”, aclareix l’historiador i hebraïsta Jaume Riera i Sans. “Els catalanoparlants es van dispersar i es van fondre en la gran massa sefardita, i van adoptar ben aviat el castellà. Com a llengua unitària, del català no hi va quedar res de res, això està ben documentat”.

El medievalista Rafael Narbona, que des de fa anys estudia l’evolució dels jueus valencians a les acaballes de la Edat Mitjana, dóna un altra clau per a respondre a aquesta incògnita. “Des de 1391, la gran majoria de jueus practica una política d’integració i assimilació en la societat cristiana, sobretot a les nostres ciutats”. “L’elit d’aquesta comunitat”, afegeix, “rics, cultes i que participen en tot l’entramat socioeconòmic urbà, van perdre voluntàriament i progresiva les seues arrels jueves. Volien ser ciutadans de ple dret, fugir de les segregacions”. Així, segons les investigacions de Narbona, el nombre de conversos, acollits de bona gana en les societats urbanes de la Corona d’d’Aragó, va ser superior al dels expulsats.

Potser, un altre fet va contribuir a la desaparició del jueu-català. Molts expulsats de la Corona d’Aragó es van refugiar a la Roma dels Borja i a altres estats com Ferrara, sota el patrocini del duc Ercole d’Este (recordem que Lucrècia Borgia, germana de Joan i filla del papa Alexandre VI, es va casar amb el fill del duc, Alfons d’Este). Si seguim les tesis d’experts en la cultura sefardita com ara Elena Romero Castelló o Paloma Díaz-Mas, a diferència dels què es van traslladar a l’Imperi Otomà, els sefardites instal·lats a Itàlia es van integrar ben aviat en aquella societat. De fet, com a primer símptoma, van abandonar l’alfabet hebreu pel romà.

En conclusió, amb la integració (conversió) de gran nombre de jueus, i amb la dispersió dels expulsats entre el sefardites castellanoparlants, no es pot parlar de la pervivència del jueu-català, com sí va passar amb el jueu-castellà o ladí.

Una relíquia en jueu-català a Jerusalem 

A hores d’ara, només es conserven dos manuscrits del segle XV a Anglaterra i Jerusalem amb els textos –no la música- de cançons en jueu-català. Jaume Riera va seguir el rastre fins a Jerusalem. “Va ser en 1970. Hi vaig trobar un manuscrit amb cinc cançons escrites en caracters hebreus”. Els experts de Jerusalem podien llegir aquestos textos però no els entenien, per ser una llengua desconeguda, fins que va arribar Riera. “Això es català!”, va cridar.

Com van arribar a Jerusalem aquestos textos? “Els expulsats s’ho endugueren tot de la Península, anaven carregats de llibres, i algú se’n portaria aquest manuscrit del segle XV. Però, oblidem-nos. El jueu-català va desaparéixer després de 1492. Com a molt, el parlaria només la primera generació de descendents dels exiliats”, conclou Riera.

El manuscrit conté cinc cançons de noces, un gènere típic del món jueu, que l’artista catalana Rosa Zaragoza va difondre en el seu disc Terra de jueus (2007), afegint a la lletra la música d’altres cançons sefardites. “A les meues actuacions al call de Girona assistien molts turistes jueus d’Estats Units, que buscaven les seues arrels”, comenta Zaragoza. “Em preguntaven intrigats que era això del jueu-català, es quedaven fascinats i em van convidar a fer concerts arreu del món”. La cantant lamenta que hagen sigut els estadounidencs, i no els catalanoparlants de les nostres terres, els què hagen mostrat més interés per la difusió d’aquesta relíquia.
***
(*1)  Transcripció aproximada meua, feta en escoltar la cançó del disc
(*2) Silibria és una ciutat turca. Ho vaig descobrir després de publicar el reportatge

4 comentaris:

Jesus Eduard Alonso i López ha dit...

Caram, quina 'anvestigació'!
Això es diu 'desarxivar'!

Vege's si pots llevar això de les paraules i números-filtre per a fer un comentari. No sóc un robot però no veig els números foscos.

Esperança ha dit...

El mal és que, a Gandia, ningú va fer cas d'aquesta història preciosa. I no sé com llevar això dels números!

Anònim ha dit...

Esperança, em sembla que ja t'ho vaig dir al seu moment però ho repeteixo ara: quin article més bo! Una abraçada i bon any,
Maria Toldrà

Esperança ha dit...

Gràcies, Maria! Bon any!