dissabte, 10 d’agost del 2013

Polissons

La foto del naufragi de l'Erika no té res a veure, però la guardava amb el text.

Si tenia, de paperassa en casa! Netejant, netejant, he trobat un altre manuscrit amb anècdotes d'un dia qualsevol a Canal 9, semblant al del post anterior i igual d'insòlit, però en aquesta ocasió sí està datat: 25 d'abril de 2001. Ni recordava haver-lo escrit ni recorde si finalment la notícia va aparéixer en l'informatiu. En llegir-lo, només m'han vingut al cap algunes imatges com un flash. Ja no em queden més papers per trencar, així que aquests dos posts són les úniques referències meues sobre Canal 9 que heretareu, amics seguidors que em llegiu des de Rússia i la Xina (per cert, salutacions a Snowden).

Polissons
- ¿Dónde está?
- Ya lo verás, es un barco verde y blanco lleno de contenedores.
- Pero, ¿tú no estás con los polizones?
- No, estoy donde el cadáver.

Un cadàver. Polissons en un barco. Quin inici més magnífic per a una història! Vaig comunicar als responsables de l'informatiu el diàleg entre dos agents que acabava de sentir per l'escàner, l'aparell amb el qual interceptavem les converses de la Policia.

- Agafa un càmera i ves al port corrent -m'ordenaren-.

En el moll de duanes de València, al costat de les draçanes, hi havia un cadàver tapat amb un llançol. Els guardes no deixaren que ens acostarem, però es tractava d'un home major de raça blanca mort ofegat, ens informaren. Major i de raça blanca... per tant, vaig deduir, res a vore amb els polissons, perquè, a més, en eixa banda del moll no atracaven els barcos de càrrega. Efectivament, em confirmaren pel mòbil des de la redacció, hi havia en el port un altre "punt calent", com es diu en l'argot policial: un barco amb polissons.

- Aneu a per els polissons! -em digueren- .(És clar, als informatius no els commou la història d'un home major, blanc i ofegat).

El "punt calent" estava al Moll Sud. Allà estava el Messina, el barco verd i blanc ple de contenidors, com van descriure els policies per l'escàner. La tripulació, vestida d'uniforme taronja, aguaitava en coberta, immòbil, observant la parella de policies que custodiava la nau mentre les grues carregaven contenidors sense parar. A terra, assegut al moll junt a la proa del Messina, hi havia un mariner amb els peus penjant sobre l'aigua i la mirada perduda com qui veu passar la vida sense donar-li massa importància. Li vaig preguntar pels polissons.

-"Ells estan bé. Però, i nosaltres?" -em va contestar impassible, en un italià perfectament intel·ligible.

El seu rostre reflectia l'escepticisme de qui ha viscut totes les tempestes, ha navegat per tots els oceans i ha xafat sense arribar a conéixer-les totes les terres del planeta. Els polissons estaven bé, però tancats dins d'un camarot. N'eren sis, quatre de Camerun i els altres dos probablement de Ghana.

-"És molt dur tindre'ls ahi tancats. En olorar terra es tornen bojos" -em va dir el mariner.

Els polissons van pujar al Messina en algun port de Camerun. La tripulació els va descobrir entre els contenidors mentre navegaven de Nàpols a Gènova. El Messina salpava en poc minuts de València amb rumb, de nou, a Camerun. En una setmana, els sis polisssons tornarien al port d'on van eixir sense veure la terra somniada.

Quina història més tràgica! La gent ho ha de saber, això -vaig pensar-. Al dia següent, el capità marítim de València em va autoritzar a anar al seu despatx per a parlar-ne, amb la condició que la conversa no es gravara. I la seua informació em va esgarrifar: un polissó no es considera un immigrant, és un viatger sense bitllet que ha pujat d'amagades a una nau. Cada port és un pas fronterís amb lleis pròpies. La companyia naviera és la responsable de la situació del polissó, però el capità del barco és el responsable de la seua vida: està obligat a comunicar a la companyia la seua presència, a donar-li de menjar i beure, a proporcionar-li un lloc per a dormir, no el pot obligar a treballar, però, a més, ha d'impedir que desembarque en cap port, almenys en cap port europeu.

L'existència de polissons es comunica allà on es dirigeix la nau. A Gènova, Marsella, Barcelona i València ja n'estaven assabentats quan el Messina hi atracava. I així de ciutat en ciutat, de país en país.

-"Una vegada" -em va dir el capità marítim de València-, "em contaren la història d'un polissó ucranià que es va passar quatre anys en el mateix barco sense poder baixar a terra. No l'admitien en cap país perquè no el reconeixien com a asilat polític. Al final, es va fer mariner. Jo mateix" -seguia contant-me- "vaig treballar en un mercant fa anys. Estàvem a Trinitat i Tobago i salpàrem cap a Noruega. Als dos dies, ja en alta mar, aparegueren dos joves "rastes" amb un fard de marihuana.

-Però, on estem? -preguntaren els polissons-.

-Estem en un barco, els vaig respondre. S'havien equivocat de nau. La seua intenció era amagar-se en un mercant que estava atracat al costat del nostre i que es dirigia a Jamaica. El viatge de Trinitat i Tobago a Jamaica dura dos dies. I als dos dies eixiren els joves del seu amagatall pensant que ja havien arribat, però estàvem al mig de l'Atlàntic, rumb a Europa. Eren bona gent, però en arribar a Noruega van intentar escapar-se. El capità els ho va impedir i els va maltractar. Jo no vaig voler participar en aquella cacera i vaig amenaçar el capità amb denunciar-lo. No vaig saber res més d'aquells xicons, perquè vaig deixar la nau per embarcar-me en una altra ruta".

El capità marítim de València em narrava aquelles històries amb la mateixa desafecció i impassibilitat que el vell mariner del Messina. Res resulta extraordinari per als que sembla que ho han vist tot, els que coneixen tots els secrets de l'ànima humana, els que pateixen la solitud del qui sap que es dirigeix a molts llocs però a cap banda en realitat.

dissabte, 3 d’agost del 2013

Un dia a Canal 9

(Ja sé, lectors i admiradors de Corea, Estats Units i Austràlia que em seguiu, que us tinc un poc abandonats. Regirant papers que tenia per casa he trobat aquest text escrit per mi a mà, crec que entre 1998 i 2001. Cosa insòlita, perquè mai he fet un diari de les coses que m'han passat allà on he treballat. Sí, ho sé, una llàstima molt regran. He canviat els noms per salvaguardar l'honorabilitat dels protagonistes d'aquesta anècdota real. De la meua ja me n'ocupe jo).

Un dia a Canal 9

No ha estat malament per a ser el primer dia després de vacances. La redacció està tranquila, i més encara quan sembla que tot passa a Alacant, i d'això ja s'encarreguen els que estan allà. Alacant és la capital valenciana de la informació: crims, sequeres, inundacions, turistes, festes... Podrien traslladar pedra a pedra el Palau de la Generalitat des de València a Terra Mítica i no es notaria gens. Encara que no crec que això fera augmentar el nombre de visitants del parc.

Així que el dia ha estat tranquil. He llegit els diaris, els teletips, he conegut les becàries d'estiu i he fet una notícia de 40 segons sobre el brot de legionel·la a Mataró. Un vídeo horrible, perquè les imatges que ha enviat TV3 eren poques i ben roïnes: malalts? ambulàncies? les torres de refrigeració des d'on s'ha propagat el bacteri? No, només imatges de la consulta d'un ambulatori amb una metgessa i una iaia que feien com si parlaren de la legionel·la. Es notava molt que les imatges eren un muntatge per a eixir del pas, perquè només entrar la iaia a la consulta, la metgessa s'ha alçat de la cadira i li ha estés la mà per saludar-la. El més normal és que quan un pacient entra en la consulta, el metge no alce la vista del talonari de receptes, faça com que escriu moltes coses importants i pregunte "què li passa?".

Quan vaig anar dijous al metge de capçalera perquè em controlara l'esquinç que m'ha tingut immobilitzada pràcticament totes les vacances, no es va moure de la cadira. Vaig haver jo d'alçar la cama per mostrar-li el turmell, encara unflat.

-Está usted técnicamente curada -em va dir, mirant el calendari, no el turmell.

Técnicamente curada perquè un esquinç de grau 2 com el meu precisa tres setmanes de repós i ja s'havien complert.

La pitjor hora en la redacció és de dos a tres de la vesprada. L'informatiu ja està en marxa, hi ha poca cosa a fer i només han arribat dos teletips (els periodistes de l'agència EFE també tenen dret a dinar). Però a les 14'20 ha sonat el telèfon. Era Carmen, la xica del servei de premsa de la policia.

Carmen és molt guapa, un encant, té una veu dolça, i està presumptament encarregada d'informar els periodistes dels successos, però és completament inútil. De bon matí, només arribar a les huit, quan faig la ronda habitual per telèfon (policia, bombers, trànsit...) per vore si hi ha alguna notícia, ja sé el que Carmen va a dir-me.

-Hola, Carmen. ¿Alguna novedad? -pregunte-
-No, nada, está todo tranquilitooo...
-¿Y el asesinato de esta madrugada enfrente del Mercado Central?
-¡Ay!, pues no séeee... todavía no he leído los periódicos... -em contesta-
- ¿Y no podrías hacerme una gestioncita y preguntarle a tu jefe si sabe alguna cosita?
- ¡Ay! Bueno, ahora cuando venga le pregunto y te llamo.

I clar, mai no crida. Però hui sí ha cridat. I ho ha fet a les 14'20. Hi ha hagut un assassinat a Rotglà, prop de Xàtiva. La mare que va! Rotglà! Amb la calor que deu fer per allà! Instintivament, el meu company Ramon i jo ens hem mirat amb espant. No per l'horrible crim (un altre iaio que es carrega la seua dona), sinó per la terrible visió d'imaginar-nos eixint de la redacció corrent, suant i sense dinar anant cap a Rotglà. Només falta mitja hora per a què, a les tres, acabe el nostre torn i ens relleve l'equip de vesprada. Així que Ramon i jo, sense haver-ho parlat, hem fet com si les cosses passaren molt lentament. Ramon crida al corresponsal de Xàtiva per a què vaja de camí a Rotglà. No el troba. Crida un altre corresponsal. No agafa el telèfon. Ja són les 14'35. Ramon sembla apegat al telèfon i no fa més que marcar insistentment el mateix número, eixe que no contesta. Són les 14'40. Jo ja no puc retardar-ho més, tinc una cosa molt important a fer: informar a tots els valencians.

- Hi ha hagut un crim a Rotglà! -dic cridant, alçant-me de la cadira amb el turmell unflat, als editors de l'informatiu, que estan dos fileres de taules més enllà-. ¡Vaig a enviar-vos una última hora! -els dic amb cara de molta responsabilitat. Les becàries em miren fascinades-.

I en qüestió de minuts (ja són les 14'50) el locutor de l'informatiu llig en directe el text que li he preparat:

-"Els informem d'una notícia d'última hora que ens acaba d'arribar a la nostra redacció. Un home de 60 anys ha mort la seua dona a Rotglà, prop de Xàtiva. Els servicis informatius de Canal 9 continuen treballat per seguir informant-los d'este tràgic succés".

Els servicis informatius de Canal 9 estan mirant el rellotge per vore si ja es fan les tres. Ramon continua apegat al telèfon cridant al mateix número que sap que no agafen. Les becàries estan bocabadades per la nostra ràpida i eficaç professionalitat informativa. Ara ja és tard per a què ens envien a Rotglà, i l'equip de vesprada ja estan a punt d'entrar. I a mi continua fent-me mal el turmell.

-És que estes no són hores de matar ningú. Què més li donava a l'home degollar la seua dona un poc abans o un poc més tard? No sé, de 8'30 a les 12 està bé, o millor passades les tres... Però tu creus que a l'hora de dinar es poden fer estes coses? És que no tenen mirament per les persones...

Les becàries riuen les nostres gràcies mentre pleguem les coses per anar-nos-en. Ens admiren.