tag:blogger.com,1999:blog-48579272031085220182024-03-13T03:59:41.219+01:00Jo també tinc un blocEl gran bloc d'Esperança Costa sobre periodisme, cultura, història i altres coses que no donen dinersEsperança Costahttp://www.blogger.com/profile/04258800763418576223noreply@blogger.comBlogger50125tag:blogger.com,1999:blog-4857927203108522018.post-18232793769021698532016-10-08T12:42:00.000+02:002016-10-08T12:42:26.159+02:00Nota mental(Recordar-me d'escriure en el blog que he escrit un llibre).<br />
<br />
<br />
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://2.bp.blogspot.com/-1gbErwl5OMU/V_jNCp4O_dI/AAAAAAAAAjc/mrZpDo17vIg18HE8RG8UCCndVYT6l9vtQCLcB/s1600/cobertaRosaSolbes.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="320" src="https://2.bp.blogspot.com/-1gbErwl5OMU/V_jNCp4O_dI/AAAAAAAAAjc/mrZpDo17vIg18HE8RG8UCCndVYT6l9vtQCLcB/s320/cobertaRosaSolbes.jpg" width="213" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">'Rosa Solbes. El periodisme insurgent'. Editat per Austrohongaresa del Vapors.</td></tr>
</tbody></table>
<br />
<div>
<br /></div>
Esperança Costahttp://www.blogger.com/profile/04258800763418576223noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4857927203108522018.post-47866637984790924922015-12-03T15:15:00.001+01:002015-12-03T22:29:25.813+01:00Madrid i la COP21 (post concentrat)Un fort anticicló afecta la península durant molts dies. Madrid es desperta emboirada d' NO<span style="font-size: xx-small;">2.</span> Quina barbaritat de pol·lució! Calen totes les mesures per evitar-ho! Restringim el trànsit i la velocitat màxima, que això és mal per a les persones!<br />
<br />
Corre el vent. O plou. L'aire circula bona cosa per la meseta, d'Oest a Est, de dalt a baix, i cap amunt de nou. L'emissió contaminant és la mateixa, però ja no és un problema. Circulen ustedes! Que el NO<span style="font-size: xx-small;">2 </span>ya no se ve y corre de aquí para allá, y a saber a dónde va a parar, que la atmósfera es muy grande y eso. Circulen, circulen!<br />
<br />
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://3.bp.blogspot.com/-fz4KiLNs6H8/VmAq204vPmI/AAAAAAAAAdQ/W9cLloZ5Zuc/s1600/madrid.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="266" src="http://3.bp.blogspot.com/-fz4KiLNs6H8/VmAq204vPmI/AAAAAAAAAdQ/W9cLloZ5Zuc/s400/madrid.jpg" width="400" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Madrid sota la contaminació. Foto de La Vanguardia</td></tr>
</tbody></table>
Preparació: disolgueu este post concentrat en un perol ple de paraules. Calfeu a foc lent lligant-ho tot amb bona sintaxi. Afegiu un pessiguet de COP21 (Cimera del Clima de París) i un altre de Kioto, i un bon grapat de <span style="background-color: #eeeeee;"><a href="https://es.wikipedia.org/wiki/Bonos_de_carbono" target="_blank"><b>Crèdits de Carboni</b></a> </span>que us hagen sobrat de l'any passat (si no us en queden, els podeu comprar a molt bon preu en el mercat). Remeneu fins obtindre una pasta ben fina i reivindicativa i aboqueu-la en dos pàgines d'un periòdic, que a mi ja em fa gossera.<br />
<br />
(Podeu substituir Madrid per qualsevol altre ingredient geogràfic. No afecta al resultat).Esperança Costahttp://www.blogger.com/profile/04258800763418576223noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4857927203108522018.post-10908712934774234972015-05-13T19:00:00.000+02:002015-05-13T23:10:06.448+02:00La Ruta dels Clàssics<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://2.bp.blogspot.com/--1SUSWbw7DY/VVN_AzenlHI/AAAAAAAAAaQ/oo7chSnvcK8/s1600/ruta.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="212" src="http://2.bp.blogspot.com/--1SUSWbw7DY/VVN_AzenlHI/AAAAAAAAAaQ/oo7chSnvcK8/s400/ruta.jpg" width="400" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Sant jeroni de Cotalba. Foto de Natxo Francés.</td></tr>
</tbody></table>
<div>
Atés que açò, més que un blog, sembla ja un rebost ple de plats trencats, un cementeri de projectes i escrits vells, no desaprofitaré l'ocasió per fer memòria de nou. Entre desembre de 2009 i gener de 2010 començàrem la gravació del vídeo "La Ruta dels Clàssics" amb totes les dificultats del món: preses, mal oratge (fins i tot havia nevat a Albaida), escassa llum i un pressupost ínfim. Me'l va encarregar l'Ajuntament de Gandia per donar suport visual a una ruta que ja estava concretada en els papers: s'editaren fullets i un llibre-guia de Josep Antoni Gisbert Santonja, i el llistat de pobles i recursos turístics estava preparat. La idea era oferir a propis i estranys un altra manera de viatjar per les nostres terres, des de Gandia fins a Dénia en una ruta interior i circular, amb un rerefons literari basat en els textos d'Ausiàs March, Joanot Martorell i Joan Roís de Corella (tots tres, com molts sabeu, lligats d'una forma o altra amb Gandia). </div>
<div>
<br /></div>
<div>
Aquest vídeo va durar poc en la xarxa. El 2011, en arribar el PP a l'alcaldia de la ciutat, el film promocional va desaparéixer de Youtube. Però com que sóc una formigueta que tot s'ho alça, he trobat els arxius originals i l'he pogut recuperar. Ací el teniu:</div>
<div>
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<iframe allowfullscreen="" class="YOUTUBE-iframe-video" data-thumbnail-src="https://i.ytimg.com/vi/fuQbOiObHtc/0.jpg" frameborder="0" height="266" src="https://www.youtube.com/embed/fuQbOiObHtc?feature=player_embedded" width="320"></iframe></div>
<div>
<br /></div>
<div>
Alguns punts de la ruta estan sostinguts pels pèls, com ara Albaida i Cocentaina (la seua relació amb els clàssics és molt difusa i discutida), o de la Vall de Gallinera (ja heu vist en el vídeo Al-Azraq i l'expulsió dels moriscos de 1609, tot barrejat), però tota pedra fa paret quan es tracta de dissenyar un recorregut que, a més dels senyorius dels March i Martorell, pretenia donar a conéixer recursos turístics i culturals afegits i pròxims. (Per cert, per Albaida ens va faltar mostrar la casa de José Segrelles, però en eixe moment estava tancada).</div>
<div>
<br /></div>
<div>
En el vídeo hi ha coses que per si soles no s'entenen si no es consulten els fullets publicitaris o el llibre de la ruta. És indiscutible la relació de la Vall de Pop i Xaló amb Joanot Martorell, com ho és la d'Ausiàs March amb Gandia i Beniarjó (d'aquest poble apareix en el spot la cisterna o aljub de sa casa, que encara es conserva). Dénia forma part de la ruta perquè el pare de March, també poeta, era lloctinent d'Alfons d'Aragó i Foix, primer duc de Gandia i primer comte de Dénia, i va manar reparar les muralles entre moltes altres tasques. Així, hi ha qui s'imagina un Ausiàs de xicotet acompanyant son pare en les seues estades a la ciutat. </div>
<div>
<br /></div>
<div>
L'encàrreg del vídeo partia d'una idea: una parella s'enamora fent la ruta, deixant-se dur per les emocions i els desitjos (si creieu que això és un spoiler és que no l'heu vist encara!). Així el vaig fer. El pressupost era tan baix que, en lloc d'actors, els intèrprets eren cambrers del bar de baix de ma casa. Cobraren, poc però cobraren. Aleshores encara no s'havien inventat els drones, una llàstima molt regran perquè les imatges aèries haurien quedat perfectes per a un spot turístic com aquest. </div>
<div>
<br /></div>
<div>
El logo de la ruta és obra dels creatius Lavernia Cienfuegos, basant-se en la silueta de l'escultura "Veles e vents", d'Andreu Alfaro, que es troba a la platja de Gandia. Tot, com veieu, molt exquisit.</div>
<br />
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://4.bp.blogspot.com/-QwI1FLpdLAU/VVNqQnbMNCI/AAAAAAAAAZ0/MnrNKZCgbxE/s1600/la%2Bruta.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="294" src="http://4.bp.blogspot.com/-QwI1FLpdLAU/VVNqQnbMNCI/AAAAAAAAAZ0/MnrNKZCgbxE/s320/la%2Bruta.jpg" width="320" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><br /></td></tr>
</tbody></table>
Ara, el mateix alcalde que va llevar el video de Youtube i que ha llançat al fem tots els diners invertits i tots aquests esforços en què va participar molta gent, promet en plena campanya electoral que <span style="background-color: #eeeeee;"><b><a href="http://www.lasprovincias.es/safor/201505/13/promete-ruta-borja-museo-20150512235636-v.html" target="_blank">crearà la Ruta dels Borja</a></b></span>. Una ruta que, com aquesta, ja estava feta, amb fullets i llibres impressos, amb el llistat de recursos turístics i culturals preparats (<b><a href="http://opinions.laveupv.com/esperanca-costa/blog/666/xativa-gandia-oportunitats-i-diners-perduts" style="background-color: #eeeeee;" target="_blank">ja ho vaig escriure en un altre lloc</a></b> fa dos anys). Només calia que algú que se la creguera. I ell no se la creu. Ni la farà.<br />
<br />
(P.S.: l'actor, Cristopher Bianchi, francés, en mostrar-li un exemplar del Tirant lo Blanc em va dir: "Miga, esso lo leemoss en la escuela en Fgansia!". Sense paraules).Esperança Costahttp://www.blogger.com/profile/04258800763418576223noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-4857927203108522018.post-34443298637353007072015-04-21T22:45:00.002+02:002015-04-27T21:40:09.065+02:00THE END<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://2.bp.blogspot.com/-O7MWvBFI0f0/VTa4CpDEgcI/AAAAAAAAAZE/QSULf0rqMRU/s1600/portada%2Bcopia.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="http://2.bp.blogspot.com/-O7MWvBFI0f0/VTa4CpDEgcI/AAAAAAAAAZE/QSULf0rqMRU/s1600/portada%2Bcopia.jpg" height="320" width="216" /></a></div>
El 17 de maig de 2012 <b style="background-color: #eeeeee;"><a href="http://esperancacosta.blogspot.com.es/2012/05/adeu-al-quadern-de-paper.html" target="_blank">v</a><a href="http://esperancacosta.blogspot.com.es/2012/05/adeu-al-quadern-de-paper.html" target="_blank">aig escriure un post</a></b> (encara es diu així?) arran de la desaparició del suplement cultural Quadern, del diari El País, en l'edició de paper (encara existeix, això del diari de paper?). Hui reprenc aquest blog <b><a href="http://ccaa.elpais.com/ccaa/2015/03/11/quadern/1426100681_462596.html" target="_blank"><span style="background-color: #eeeeee;">per a penjar el meu últim</span> </a></b>(darrer no, últim) reportatge en aquest suplement, publicat en l'edició digital fa un mes. D'ací no res, Madriz (sí, Madriz) tanca la delegació que el diari tenia a València. Una agonia que ha durat més de tres anys.<br />
<br />
No tinc més que paraules d'agraïment per als meus companys i amics amb què he coincidit en aquest mitjà, i especialment per a Adolf Beltran, aquell que un dia de juliol de 1992 agafà el telèfon quan vaig cridar per primera vegada per saber si necessitaven una correponsal a la Safor (hi vaig estar cinc anys), el mateix que fins ara, fins l'últim moment, ha insistit, lluitat més que jo contra la meua indolència, per a què continuara col·laborant en el Quadern. Tots els meus reportatges d'aquesta darrera (i última) etapa els he anat penjant en aquest blog, en la columna de la dreta, en un instint estrany per recordar qui soc i què he sigut. Qui som i qui èrem.<br />
<br />
The end.<br />
<br />
<h2 style="background-color: white; color: #222222; font-family: 'Majerit Headline Regular'; font-weight: normal; letter-spacing: -1px; line-height: 41px; margin: -3px 0px 10px; text-align: center;">
<span style="font-size: x-large;">Els ibers ‘valencians’, del mite al ‘kitsch’</span></h2>
<div style="text-align: center;">
Un estudi esbrina la percepció popular i l’ús polític del món ibèric des de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia del 1982</div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td><a href="http://2.bp.blogspot.com/-8mRv5rvPOjA/VTax_Yoa8cI/AAAAAAAAAY0/oIIQSD9SqLw/s1600/dama.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" src="http://2.bp.blogspot.com/-8mRv5rvPOjA/VTax_Yoa8cI/AAAAAAAAAY0/oIIQSD9SqLw/s1600/dama.jpg" height="221" width="400" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption">Dama ibera de Manolo Valdés. Fotografia de Jesús Ciscar.</td></tr>
</tbody></table>
<div>
<br /></div>
<div>
<div style="background-color: white; color: #333333; font-family: Georgia, 'Times New Roman', Times, serif; font-size: 15px; line-height: 24px; margin-bottom: 15px;">
El 1908, en plena Renaixença valenciana, Teodor Llorente va escriure: <em>Fills del gloriós Lucentum! Fills de l’hermosa Edeta! / Formem un estret rogle; donem-se bé les mans. / De la unió naix la força, i ella el valor completa: / jurem ser per a sempre tots uns, tots valencians</em>. Tradicionalment, tant el nacionalisme espanyol del XIX, la Renaixença i el regionalisme valencians (fins i tot quan encara no hi havia evidències arqueològiques) com el franquisme, van recórrer als ibers per demostrar una pervivència identitària que travessava els segles. Però, i ara? Quina és la imatge i l’ús que se’n fa després de dècades d’investigacions sobre aquesta cultura datada entre els segles VI i II abans de la nostra era? Les exhaustives excavacions a jaciments com els d’Edeta (Llíria), la Bastida de les Alcusses (Moixent), la Serreta (Alcoi) o Kelin (Caudete de las Fuentes) han desterrat aquells mites fundacionals del poble espanyol o valencià?</div>
<div style="background-color: white; color: #333333; font-family: Georgia, 'Times New Roman', Times, serif; font-size: 15px; line-height: 24px; margin-bottom: 15px;">
A aquestes preguntes intenta respondre l’arqueòleg Tono Vizcaíno amb la seua tesi doctoral <em>Íberos, públicos y cultura de masas. El pasado ibérico en el imaginario colectivo valenciano</em>, dirigida per les professores Carmen Aranegui i Consuelo Mata. “L’objectiu ha estat veure com s’ha imaginat, s’ha percebut i s’ha utilitzat el passat iber al País Valencià des de l’aprovació de l’Estatut d’autonomia del 1982 fins ara”, diu Vizcaíno, que ha repassat els mitjans de comunicació, ha fet enquestes a peu de carrer i ha estudiat els usos més enllà dels àmbits històric i cultural, com ara el polític, el comercial i el festiu.</div>
<div style="background-color: white; color: #333333; font-family: Georgia, 'Times New Roman', Times, serif; font-size: 15px; line-height: 24px; margin-bottom: 15px;">
Per mitjans de comunicació Vizcaíno entén tot producte i suport en què s’ha representat el món iber: llibres de text i de divulgació general, còmics i novel·les, cromos, revistes populars d’història i arqueologia, documentals de televisió i, fins i tot, blogs i missatges de Facebook i Twitter. “En general”, explica, “ la imatge construïda continua determinada per la visió que dels ibers tenien els cronistes grecs i romans”. “No s’ha actualitzat el coneixement arqueològic, no hi està present”, adverteix, “i això és un problema, perquè la visió dels clàssics és molt parcial i interessada per qüestions polítiques, per això els veien com un poble primitiu, bàrbar, guerrer”.</div>
<div style="background-color: white; color: #333333; font-family: Georgia, 'Times New Roman', Times, serif; font-size: 15px; line-height: 24px; margin-bottom: 15px;">
I esmenta, per exemple, les novel·les<em>El último guerrero</em>, de Teresa Jové (1986), <em>El Guerrero de La Serreta</em>, de Miguel Lucas Cantó (2009), o<em>Rey Lobo</em>, de Juan Eslava Galán (2010), i molts còmics que se centren en l’aspecte bèl·lic, l’heroïcitat i la resistència davant l’invasor, on es destaca la masculinitat amb la figura estereotipada del guerrer o mercenari, “tot i que arqueològicament sabem que els ibers no tenien exercits professionals, les muralles no es construïen per a defensar-se i, primordialment, eren agricultors i artesans”.</div>
<div style="background-color: white; color: #333333; font-family: Georgia, 'Times New Roman', Times, serif; font-size: 15px; line-height: 24px; margin-bottom: 15px;">
Curiosament, aquests estereotips bèl·lics ben divulgats no han arrelat massa en la població. En les enquestes fetes per Vizcaíno, l’agricultura s’identificava com l’activitat més característica dels ibers amb un 33%, seguida pel comerç (22%), la guerra (17%), i l’art (16%). “És a dir, se’ls imaginen com un poble fonamentalment agrícola i comerciant”, adverteix l’autor.</div>
<div style="background-color: white; color: #333333; font-family: Georgia, 'Times New Roman', Times, serif; font-size: 15px; line-height: 24px; margin-bottom: 15px;">
Aquesta percepció agrícola, però, “està relacionada directament amb la mateixa identitat valenciana, on l’agricultura constitueix un dels puntals essencials de l’imaginari simbòlic construït des del segle XIX”, subratlla. Una de les proves gràfiques d’aquesta identificació es pot trobar al Parc Ceràmic d’Història Valenciana de Manises, on hi ha diversos taulers que representen episodis històrics amb l’ajuda dels protagonistes del còmic <em>Pumby</em>, obra del dibuixant Josep Sanchis Grau. “La part ibèrica”, descriu l’arqueòleg, “mostra una autèntica fusió de les icones ibèriques, com la Dama d’Elx i el Guerrer de Moixent, amb els principals referents de la identitat valenciana: la barraca, l’Albufera, la dolçainai la fallera”. Referents, és clar, de València ciutat i l’Horta. “És il·lustratiu”, afig, “el fet que a València, focus de projecció d’aquesta imatge estereotipada, es done el percentatge més alt d’identificació dels ibers amb l’agricultura, amb un 42,3%”. Aquesta percepció, però, va minvant a Castelló (34,6%), Alacant (33,8%), Sagunt (29,5%) i Elx (25,6%).</div>
<div style="background-color: white; color: #333333; font-family: Georgia, 'Times New Roman', Times, serif; font-size: 15px; line-height: 24px; margin-bottom: 15px;">
La tradició dels segles XIX i XX, que atorgava al món iber un caire de genuïnitat i puresa que legitimava la identitat dels valencians en el temps, ha estat, segons Vizcaíno, impulsada també als anys 80 i 90. “Des de la recentment estrenada autonomia va haver un interés per popularitzar-los mitjançant publicacions divulgatives, tant des de les instàncies oficials com des d’entitats privades (especialment caixes d’estalvi i periòdics) i associacions”, publicacions en les quals es parla literalment ‘d’ibers valencians’ i se’ls localitza sobre el mapa autonòmic actual. “Com que es tracta d’una cultura antiga, amb nom i elements propis i un desenvolupament previ a l’homogeneïtzació romana […], els ibers actuaren com a garants d’una llarga trajectòria històrica”, es llig en la tesi de Vizcaíno.</div>
<div class="columna_texto" style="background-color: white; color: #333333; font-family: Georgia, 'Times New Roman', Times, serif; font-size: 14px; margin: 0px 0px 40px 100px; min-height: 650px; overflow: visible; padding: 20px 0px 0px; width: 460px;">
<div class="cuerpo_noticia" id="cuerpo_noticia" style="font-size: 15px; line-height: 24px;">
<div class="derecha" id="sumario_2|foto" style="display: inline; float: right; margin: 0px 0px 30px 15px; width: 200px;">
<div class="media" style="clear: both;">
<div class="foto figure" style="clear: both; margin: 5px 0px 0px;">
<a class="posicionador" href="https://www.blogger.com/null" style="color: #016ca2; display: block; outline: none; position: relative;" title="ampliar foto"><img alt="" src="http://ep01.epimg.net/ccaa/imagenes/2015/03/11/quadern/1426100681_462596_1426101252_sumario_normal.jpg" height="425" style="border: none; display: block; height: auto; margin: 0px auto; max-width: 200px; width: 200px;" title="" width="300" /><span class="ampliar_foto reposo" id="capaAmpliarFotoReposo_p7" style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: url(http://ep01.epimg.net/iconos/v1.x/v1.4/varios/icono_ampliar_foto.png); background-origin: initial; background-position: 5px 4px; background-repeat: no-repeat; background-size: initial; border-radius: 2px; border: 1px solid rgb(255, 255, 255); bottom: 15px; display: block; height: 25px; left: 15px; opacity: 0.8; position: absolute; width: 25px;"></span></a><br />
<div class="figcaption estirar" style="border-bottom-color: rgb(224, 224, 224); border-bottom-style: dotted; border-bottom-width: 1px; color: #888888; font-family: Roboto, sans-serif; font-size: 11px; letter-spacing: 0px; line-height: 17px; padding: 5px 0px 10px;">
Etiqueta d'un vi amb caracters d'inspiraicó ibèrica.</div>
</div>
</div>
</div>
<div style="margin-bottom: 15px;">
Les disputes identitàries, és clar, també mantenen la cultura ibèrica com a ostatge. Mentre el regionalisme valencianista ha emprat indistintament la Dama d’Elx o el Guerrer de Moixent com a icones pròpies, el nacionalisme valencianista ha escollit el Guerrer, atés que, segons l’autor de la tesi, “la Dama ha actuat més com a emblema del nacionalisme espanyol”. D’altra banda, un dels sectors més extrems de l’anomenat blaverisme incorpora l’essència ibera com a distintiu “d’un nacionalisme anticatalanista i antiespanyolista”, explica Vizcaíno, “i fins i tot alguns noms i icones ibèriques han estat utilitzats per grups neonazis, com és el cas del Frente Saiti”.</div>
<div style="margin-bottom: 15px;">
D’altra banda, “un sector nacionalista de caire catalanista ha buscat establir el passat com a vincle entre el País Valencià o Catalunya, ja que es tracta d’àrees d’expansió de cultura ibèrica”, diu l’autor, que també constata que en diversos blogs i fòrums digitals es proposen noves demarcacions territorials per a substituir les províncies basant-se en el llegat iber, com ara l’Edetània per a la zona de València i Contestània per a la d’Alacant, o bé Diània o Saitibèria per a les anomenades Comarques Centrals.</div>
<div style="margin-bottom: 15px;">
Les icones com la Dama d’Elx o el Guerrer de Moixent són fonamentals en el discurs identitari i suporten una càrrega ideològica afegida. Revisant les falles, per exemple, Vizcaíno menciona el monument de la plaça de Marià Benlliure del 1929, que representava la valenciana Pepita Samper, la primera Miss Espanya, vestida de fallera asseguda als peus d’una gran Dama d’Elx, com una exaltació de la bellesa de la dona valenciana del passat i del present. Sis dècades després, la falla Bailén-Xàtiva reproduïa el 1987 una Dama d’Elx sobre la qual es recolzava el Palleter, l’heroi popular per excel·lència de la València moderna. Ben nombrosos han estat també els ninots del Guerrer de Moixent.</div>
<div class="derecha" id="sumario_3|foto" style="display: inline; float: right; margin: 0px 0px 30px 15px; width: 200px;">
<a href="https://www.blogger.com/null" name="sumario_3" style="color: #016ca2; outline: none;"></a><br />
<div class="media" style="clear: both;">
<div class="foto figure" style="clear: both; margin: 5px 0px 0px;">
<a class="posicionador" href="https://www.blogger.com/null" style="color: #016ca2; display: block; outline: none; position: relative;" title="ampliar foto"><img alt="" src="http://ep01.epimg.net/ccaa/imagenes/2015/03/11/quadern/1426100681_462596_1426101443_sumario_normal.jpg" height="470" style="border: none; display: block; height: auto; margin: 0px auto; max-width: 200px; width: 200px;" title="" width="300" /><span class="ampliar_foto reposo" id="capaAmpliarFotoReposo_p10" style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: url(http://ep01.epimg.net/iconos/v1.x/v1.4/varios/icono_ampliar_foto.png); background-origin: initial; background-position: 5px 4px; background-repeat: no-repeat; background-size: initial; border-radius: 2px; border: 1px solid rgb(255, 255, 255); bottom: 15px; display: block; height: 25px; left: 15px; opacity: 0.8; position: absolute; width: 25px;"></span></a><br />
<div class="figcaption estirar" style="border-bottom-color: rgb(224, 224, 224); border-bottom-style: dotted; border-bottom-width: 1px; color: #888888; font-family: Roboto, sans-serif; font-size: 11px; letter-spacing: 0px; line-height: 17px; padding: 5px 0px 10px;">
Portada de 'La semana gráfica' (1927) que mostra una dona amb la senyera i atributs ibers.</div>
</div>
</div>
</div>
<div style="margin-bottom: 15px;">
Significativament, en les enquestes fetes per Vizcaíno, el Guerrer de Moixent està absent de l’imaginari col·lectiu a les ciutats d’Alacant i Elx, en part perquè “l’essència ibèrica l’assumeix la Dama d’Elx per qüestions de proximitat”, però també “perquè el Guerrer de Moixent ha estat utilitzat sovint com a símbol d’una valencianitat en què territorialment preval la ciutat de València i lingüísticament domina el valencià (enfront del castellà), fet que pot haver despertat un rebuig a la zona alacantina”, explica l’autor. Així, a València capital, un 66’7% dels enquestats vincularen el Guerrer a l’essència ibera, mentre que a Alacant només un 10’4% el reconeixia.</div>
<div style="margin-bottom: 15px;">
Les faenes arqueològiques també ofereixen un nou repertori iconogràfic en l’activitat econòmica, turística i festiva. A Moixent, on predomina la producció de vi, hi ha molts cellers que aprofiten la icona del Guerrer, l’alfabet iber i altres representacions “per a buscar la diferenciació, al·ludint al passat com un garant de tradició, de qualitat artesanal allunyada de la producció massiva i estandarditzada”, apunta Vizcaíno. En aquesta localitat de la Costera se celebra anualment l’Outlet Running Trail, una carrera de muntanya (l’anomenat <em>Recorregut del Guerrer</em>) que es promociona amb la figura d’un soldat iber i el lema “<em>Trau el Guerrer que portes dins</em>”.</div>
<div style="margin-bottom: 15px;">
Per descomptat, a Elx hi ha nombrosos establiments i marques comercials que aprofiten la figura de la Dama per a vendre mercaderies diverses, des de dàtils fins a lleixiu, però també joies i productes de moda i bellesa, perquè “atorga distinció i evoca una activitat mil·lenària i artesana”, diu Vizcaíno. L’ús de la Dama arriba a tenir un punt <em>kitsch</em> quan està present a tot arreu: a les botigues de records, a les cases damunt de l’aparell de televisió o penjades a la paret com si es tractara d’una Mare de Déu, o en un altaret de l’ermita de Sant Cristòfol d’Alcoi, on la Dama d’Elx comparteix veneració amb un sant Pancraci i un Cor de Jesús, tot ben adornat amb flors de plàstic.</div>
<div style="margin-bottom: 15px;">
Un exemple de la folklorització moderna dels ibers com a mite fundacional l’aporta Guardamar. El 1987 es va trobar una figura femenina a la necròpolis del Cabezo del Lucero i l’any següent es va institucionalitzar una cerimònia dins de les festes patronals, amb el nomenament d’una Dama de Guardamar com a reina de les festes i una recreació teatral a l’aire lliure. Si no n’hi ha, de tradició, se n’inventa.</div>
</div>
</div>
</div>
Esperança Costahttp://www.blogger.com/profile/04258800763418576223noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-4857927203108522018.post-75092687953336805692014-08-20T11:02:00.000+02:002014-08-20T11:02:28.201+02:00C'est la vieSi, estic viva (aixo crec) i asombrada que vora un any desapareguda del mon bloguer encara augmenten les visites, sobre tot des de els Estats Units, on, com es per tots conegut, soc molt famosa. L'amic Jesus em retrau la meua absencia, i Anna m'anima a escriure un nou bloc sobre l'exili de l'exili on estic instalada i on, de moment, ni<br />
trobe els accents ni la forma correcta d' editar els textos ni penjar fotos ni rien de rien. Mar i Toni ja ni m'esperen ni em segueixen, abandonats com els tinc. Se que el mon em tira a faltar, jo tambe tire a faltar el mon, pero no el trobe. Pot ser estiga en el mateix lloc on s'amaguen els accents.Esperança Costahttp://www.blogger.com/profile/04258800763418576223noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-4857927203108522018.post-26199617305627082832013-09-14T18:19:00.001+02:002013-09-14T18:19:16.908+02:00Fotoperiodisme<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://4.bp.blogspot.com/-8jUOxb2BDxU/UjSItcwECJI/AAAAAAAAATU/9bvBL9jW_8E/s1600/oscar+corral.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="265" src="http://4.bp.blogspot.com/-8jUOxb2BDxU/UjSItcwECJI/AAAAAAAAATU/9bvBL9jW_8E/s400/oscar+corral.jpg" width="400" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><span style="font-size: xx-small;">Foto de l'incendi forestal a O Pindo (Galícia), d'Óscar Corral</span></td></tr>
</tbody></table>
Si encara algú es pregunta per què llegir la premsa en paper, una de les respostes possibles és: perquè per altres mitjans, és impossible apreciar la bellesa i el missatge subliminal de l'obra dels fotoperiodistes. Hui el diari portava dos exemples antològics.<br />
<br />
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://3.bp.blogspot.com/-7OsxWkWM63I/UjSJCAbSj-I/AAAAAAAAATc/seCMcKdWCsk/s1600/sede+ginebra.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="266" src="http://3.bp.blogspot.com/-7OsxWkWM63I/UjSJCAbSj-I/AAAAAAAAATc/seCMcKdWCsk/s400/sede+ginebra.jpg" width="400" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><span style="font-size: xx-small;">Homes que decideixen la guerra i la pau, a la seu de l'ONU a Ginebra. Martial Trezzini (EFE)</span></td></tr>
</tbody></table>
<br />Esperança Costahttp://www.blogger.com/profile/04258800763418576223noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-4857927203108522018.post-59953747852081743292013-08-10T22:20:00.001+02:002013-08-10T22:32:12.731+02:00Polissons<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://3.bp.blogspot.com/-_qmyH7sdSZU/UgaJGdqr-ZI/AAAAAAAAATE/wYTo-eyjARk/s1600/img004.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="297" src="http://3.bp.blogspot.com/-_qmyH7sdSZU/UgaJGdqr-ZI/AAAAAAAAATE/wYTo-eyjARk/s400/img004.jpg" width="400" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">La foto del naufragi de l'Erika no té res a veure, però la guardava amb el text.</td></tr>
</tbody></table>
<div style="text-align: left;">
<br /></div>
<div style="text-align: left;">
Si tenia, de paperassa en casa! Netejant, netejant, he trobat un altre manuscrit amb anècdotes d'un dia qualsevol a Canal 9, semblant al del <b><i style="background-color: #eeeeee;"><a href="http://esperancacosta.blogspot.com.es/2013/08/un-dia-canal-9.html" target="_blank">post anterior</a></i></b> i igual d'insòlit, però en aquesta ocasió sí està datat: 25 d'abril de 2001. Ni recordava haver-lo escrit ni recorde si finalment la notícia va aparéixer en l'informatiu. En llegir-lo, només m'han vingut al cap algunes imatges com un flash. Ja no em queden més papers per trencar, així que aquests dos posts són les úniques referències meues sobre Canal 9 que heretareu, amics seguidors que em llegiu des de Rússia i la Xina (per cert, salutacions a Snowden).</div>
<div style="text-align: left;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<b>Polissons</b></div>
- <i>¿Dónde está?</i><br />
- <i>Ya lo verás, es un barco verde y blanco lleno de contenedores.</i><br />
- <i>Pero, ¿tú no estás con los polizones?</i><br />
- <i>No, estoy donde el cadáver.</i><br />
<br />
Un cadàver. Polissons en un barco. Quin inici més magnífic per a una història! Vaig comunicar als responsables de l'informatiu el diàleg entre dos agents que acabava de sentir per l'escàner, l'aparell amb el qual interceptavem les converses de la Policia.<br />
<br />
- <i>Agafa un càmera i ves al port corrent </i>-m'ordenaren-.<br />
<br />
En el moll de duanes de València, al costat de les draçanes, hi havia un cadàver tapat amb un llançol. Els guardes no deixaren que ens acostarem, però es tractava d'un home major de raça blanca mort ofegat, ens informaren. Major i de raça blanca... per tant, vaig deduir, res a vore amb els polissons, perquè, a més, en eixa banda del moll no atracaven els barcos de càrrega. Efectivament, em confirmaren pel mòbil des de la redacció, hi havia en el port un altre "punt calent", com es diu en l'argot policial: un barco amb polissons.<br />
<br />
- Aneu a per els polissons! -em digueren- .(És clar, als informatius no els commou la història d'un home major, blanc i ofegat).<br />
<br />
El "punt calent" estava al Moll Sud. Allà estava el <i>Messina</i>, el barco verd i blanc ple de contenidors, com van descriure els policies per l'escàner. La tripulació, vestida d'uniforme taronja, aguaitava en coberta, immòbil, observant la parella de policies que custodiava la nau mentre les grues carregaven contenidors sense parar. A terra, assegut al moll junt a la proa del <i>Messina</i>, hi havia un mariner amb els peus penjant sobre l'aigua i la mirada perduda com qui veu passar la vida sense donar-li massa importància. Li vaig preguntar pels polissons.<br />
<br />
-"<i>Ells estan bé. Però, i nosaltres?"</i> -em va contestar impassible, en un italià perfectament intel·ligible.<br />
<br />
El seu rostre reflectia l'escepticisme de qui ha viscut totes les tempestes, ha navegat per tots els oceans i ha xafat sense arribar a conéixer-les totes les terres del planeta. Els polissons estaven bé, però tancats dins d'un camarot. N'eren sis, quatre de Camerun i els altres dos probablement de Ghana.<br />
<br />
-"<i>És molt dur tindre'ls ahi tancats. En olorar terra es tornen bojos</i>" -em va dir el mariner.<br />
<br />
Els polissons van pujar al <i>Messina </i>en algun port de Camerun. La tripulació els va descobrir entre els contenidors mentre navegaven de Nàpols a Gènova. El <i>Messina </i>salpava en poc minuts de València amb rumb, de nou, a Camerun. En una setmana, els sis polisssons tornarien al port d'on van eixir sense veure la terra somniada.<br />
<div>
<br /></div>
Quina història més tràgica! La gent ho ha de saber, això -vaig pensar-. Al dia següent, el capità marítim de València em va autoritzar a anar al seu despatx per a parlar-ne, amb la condició que la conversa no es gravara. I la seua informació em va esgarrifar: un polissó no es considera un immigrant, és un viatger sense bitllet que ha pujat d'amagades a una nau. Cada port és un pas fronterís amb lleis pròpies. La companyia naviera és la responsable de la situació del polissó, però el capità del barco és el responsable de la seua vida: està obligat a comunicar a la companyia la seua presència, a donar-li de menjar i beure, a proporcionar-li un lloc per a dormir, no el pot obligar a treballar, però, a més, ha d'impedir que desembarque en cap port, almenys en cap port europeu.<br />
<br />
L'existència de polissons es comunica allà on es dirigeix la nau. A Gènova, Marsella, Barcelona i València ja n'estaven assabentats quan el <i>Messina </i>hi atracava. I així de ciutat en ciutat, de país en país. <br />
<br />
-"<i>Una vegada</i>" -em va dir el capità marítim de València-, "<i>em contaren la història d'un polissó ucranià que es va passar quatre anys en el mateix barco sense poder baixar a terra. No l'admitien en cap país perquè no el reconeixien com a asilat polític. Al final, es va fer mariner. Jo mateix" -</i>seguia contant-me<i>- "vaig treballar en un mercant fa anys. Estàvem a Trinitat i Tobago i salpàrem cap a Noruega. Als dos dies, ja en alta mar, aparegueren dos joves "rastes" amb un fard de marihuana.</i><br />
<i><br /></i>
<i>-Però, on estem? -preguntaren els polissons-.</i><br />
<i><br /></i>
<i>-Estem en un barco, els vaig respondre. S'havien equivocat de nau. La seua intenció era amagar-se en un mercant que estava atracat al costat del nostre i que es dirigia a Jamaica. El viatge de Trinitat i Tobago a Jamaica dura dos dies. I als dos dies eixiren els joves del seu amagatall pensant que ja havien arribat, però estàvem al mig de l'Atlàntic, rumb a Europa. Eren bona gent, però en arribar a Noruega van intentar escapar-se. El capità els ho va impedir i els va maltractar. Jo no vaig voler participar en aquella cacera i vaig amenaçar el capità amb denunciar-lo. No vaig saber res més d'aquells xicons, perquè vaig deixar la nau per embarcar-me en una altra ruta</i>".<br />
<br />
El capità marítim de València em narrava aquelles històries amb la mateixa desafecció i impassibilitat que el vell mariner del <i>Messina</i>. Res resulta extraordinari per als que sembla que ho han vist tot, els que coneixen tots els secrets de l'ànima humana, els que pateixen la solitud del qui sap que es dirigeix a molts llocs però a cap banda en realitat. Esperança Costahttp://www.blogger.com/profile/04258800763418576223noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-4857927203108522018.post-20389074384841074892013-08-03T13:16:00.002+02:002013-08-03T14:18:33.316+02:00Un dia a Canal 9<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://3.bp.blogspot.com/-5thbg8EeBuc/UfzkSff2G1I/AAAAAAAAAS0/BeT6WHDpleg/s1600/canal+9.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="266" src="http://3.bp.blogspot.com/-5thbg8EeBuc/UfzkSff2G1I/AAAAAAAAAS0/BeT6WHDpleg/s400/canal+9.jpg" width="400" /></a></div>
(Ja sé, lectors i admiradors de Corea, Estats Units i Austràlia que em seguiu, que us tinc un poc abandonats. Regirant papers que tenia per casa he trobat aquest text escrit per mi a mà, crec que entre 1998 i 2001. Cosa insòlita, perquè mai he fet un diari de les coses que m'han passat allà on he treballat. Sí, ho sé, una llàstima molt regran. He canviat els noms per salvaguardar l'honorabilitat dels protagonistes d'aquesta anècdota real. De la meua ja me n'ocupe jo).<br />
<br />
<div style="text-align: center;">
<b>Un dia a Canal 9</b></div>
<div style="text-align: center;">
<b><br /></b></div>
No ha estat malament per a ser el primer dia després de vacances. La redacció està tranquila, i més encara quan sembla que tot passa a Alacant, i d'això ja s'encarreguen els que estan allà. Alacant és la capital valenciana de la informació: crims, sequeres, inundacions, turistes, festes... Podrien traslladar pedra a pedra el Palau de la Generalitat des de València a Terra Mítica i no es notaria gens. Encara que no crec que això fera augmentar el nombre de visitants del parc.<br />
<br />
Així que el dia ha estat tranquil. He llegit els diaris, els teletips, he conegut les becàries d'estiu i he fet una notícia de 40 segons sobre el brot de legionel·la a Mataró. Un vídeo horrible, perquè les imatges que ha enviat TV3 eren poques i ben roïnes: malalts? ambulàncies? les torres de refrigeració des d'on s'ha propagat el bacteri? No, només imatges de la consulta d'un ambulatori amb una metgessa i una iaia que feien com si parlaren de la legionel·la. Es notava molt que les imatges eren un muntatge per a eixir del pas, perquè només entrar la iaia a la consulta, la metgessa s'ha alçat de la cadira i li ha estés la mà per saludar-la. El més normal és que quan un pacient entra en la consulta, el metge no alce la vista del talonari de receptes, faça com que escriu moltes coses importants i pregunte "què li passa?".<br />
<br />
Quan vaig anar dijous al metge de capçalera perquè em controlara l'esquinç que m'ha tingut immobilitzada pràcticament totes les vacances, no es va moure de la cadira. Vaig haver jo d'alçar la cama per mostrar-li el turmell, encara unflat.<br />
<br />
-Está usted técnicamente curada -em va dir, mirant el calendari, no el turmell.<br />
<br />
<i>Técnicamente curada </i>perquè un esquinç de grau 2 com el meu precisa tres setmanes de repós i ja s'havien complert.<br />
<br />
La pitjor hora en la redacció és de dos a tres de la vesprada. L'informatiu ja està en marxa, hi ha poca cosa a fer i només han arribat dos teletips (els periodistes de l'agència EFE també tenen dret a dinar). Però a les 14'20 ha sonat el telèfon. Era Carmen, la xica del servei de premsa de la policia.<br />
<br />
Carmen és molt guapa, un encant, té una veu dolça, i està presumptament encarregada d'informar els periodistes dels successos, però és completament inútil. De bon matí, només arribar a les huit, quan faig la ronda habitual per telèfon (policia, bombers, trànsit...) per vore si hi ha alguna notícia, ja sé el que Carmen va a dir-me.<br />
<br />
-Hola, Carmen. ¿Alguna novedad? -pregunte-<br />
-No, nada, está todo tranquilitooo...<br />
-¿Y el asesinato de esta madrugada enfrente del Mercado Central?<br />
-¡Ay!, pues no séeee... todavía no he leído los periódicos... -em contesta-<br />
- ¿Y no podrías hacerme una gestioncita y preguntarle a tu jefe si sabe alguna cosita?<br />
- ¡Ay! Bueno, ahora cuando venga le pregunto y te llamo.<br />
<br />
I clar, mai no crida. Però hui sí ha cridat. I ho ha fet a les 14'20. Hi ha hagut un assassinat a Rotglà, prop de Xàtiva. La mare que va! Rotglà! Amb la calor que deu fer per allà! Instintivament, el meu company Ramon i jo ens hem mirat amb espant. No per l'horrible crim (un altre iaio que es carrega la seua dona), sinó per la terrible visió d'imaginar-nos eixint de la redacció corrent, suant i sense dinar anant cap a Rotglà. Només falta mitja hora per a què, a les tres, acabe el nostre torn i ens relleve l'equip de vesprada. Així que Ramon i jo, sense haver-ho parlat, hem fet com si les cosses passaren molt lentament. Ramon crida al corresponsal de Xàtiva per a què vaja de camí a Rotglà. No el troba. Crida un altre corresponsal. No agafa el telèfon. Ja són les 14'35. Ramon sembla apegat al telèfon i no fa més que marcar insistentment el mateix número, eixe que no contesta. Són les 14'40. Jo ja no puc retardar-ho més, tinc una cosa molt important a fer: informar a tots els valencians.<br />
<br />
- Hi ha hagut un crim a Rotglà! -dic cridant, alçant-me de la cadira amb el turmell unflat, als editors de l'informatiu, que estan dos fileres de taules més enllà-. ¡Vaig a enviar-vos una última hora! -els dic amb cara de molta responsabilitat. Les becàries em miren fascinades-.<br />
<br />
I en qüestió de minuts (ja són les 14'50) el locutor de l'informatiu llig en directe el text que li he preparat:<br />
<br />
-"Els informem d'una notícia d'última hora que ens acaba d'arribar a la nostra redacció. Un home de 60 anys ha mort la seua dona a Rotglà, prop de Xàtiva. Els servicis informatius de Canal 9 continuen treballat per seguir informant-los d'este tràgic succés".<br />
<br />
Els servicis informatius de Canal 9 estan mirant el rellotge per vore si ja es fan les tres. Ramon continua apegat al telèfon cridant al mateix número que sap que no agafen. Les becàries estan bocabadades per la nostra ràpida i eficaç professionalitat informativa. Ara ja és tard per a què ens envien a Rotglà, i l'equip de vesprada ja estan a punt d'entrar. I a mi continua fent-me mal el turmell.<br />
<br />
-És que estes no són hores de matar ningú. Què més li donava a l'home degollar la seua dona un poc abans o un poc més tard? No sé, de 8'30 a les 12 està bé, o millor passades les tres... Però tu creus que a l'hora de dinar es poden fer estes coses? És que no tenen mirament per les persones...<br />
<br />
Les becàries riuen les nostres gràcies mentre pleguem les coses per anar-nos-en. Ens admiren.Esperança Costahttp://www.blogger.com/profile/04258800763418576223noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-4857927203108522018.post-83062949507405314592013-06-18T23:20:00.000+02:002013-06-18T23:20:11.036+02:00El no-mort<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://4.bp.blogspot.com/-pcB8822zbtE/UcDKwsdBLVI/AAAAAAAAASg/9YtdsnMb6DE/s1600/vldasco.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="167" src="http://4.bp.blogspot.com/-pcB8822zbtE/UcDKwsdBLVI/AAAAAAAAASg/9YtdsnMb6DE/s400/vldasco.jpg" width="400" /></a></div>
<br />
Està, però no està. Si no està se'l presenteix, i la seua ombra sinistra xiuxueja amb un alè gelat frases que esborronen mitja bancada perlamentària.... "S<i>é qui eres... sé què has fet... ho sé tot sobre tu i dels teus...". </i><br />
<br />
I els antics aliats li clamen; "Amo! Amo! Tingues pietat! T'he sigut fidel! Amo! Amooo!<br />
<br />
(Tercera entrega d'un <a href="http://esperancacosta.blogspot.com.es/2012/03/el-vaixell-de-dracula.html" target="_blank"><b style="background-color: #eeeeee;">post anterior</b></a> i <a href="http://esperancacosta.blogspot.com.es/2013/02/perdoneu-que-insistisca.html" target="_blank"><b style="background-color: #eeeeee;">un altre que el va seguir</b></a>)Esperança Costahttp://www.blogger.com/profile/04258800763418576223noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-4857927203108522018.post-17409705726072615752013-05-20T06:35:00.000+02:002013-05-20T06:35:18.330+02:00Grècia! Grècia!<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://2.bp.blogspot.com/-ft7A2S5rhwM/UZmlxmYLvRI/AAAAAAAAASI/HOL50hqhf2A/s1600/grecia.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="400" src="http://2.bp.blogspot.com/-ft7A2S5rhwM/UZmlxmYLvRI/AAAAAAAAASI/HOL50hqhf2A/s400/grecia.jpg" width="400" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption">La banda Koza Mostra amb Agathonas Iakovidis </td></tr>
</tbody></table>
<div style="text-align: center;">
<span style="font-size: x-small;">(Article publicat a <a href="http://www.laveupv.com/" target="_blank"><b style="background-color: #eeeeee;">La Veu del País Valencià</b></a>)</span></div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
Anava a escriure una profundíssima reflexió sobre les lamentables estratègies turístico-culturals del nostre territori i llançar unes propostes d’allò més coherents i apanyades, quan el destí, que és Déu, em va castigar amb un refredat incapacitant. Posada, doncs, en mans del destí, del paracetamol, dels antihistamínics i altres barrejes amb efectes psicotròpics, dissabte a la nit se’m va aparèixer com una marededéu el festival d’Eurovisió, ple llums i colorets psicodèlics.<br />
<br />
Mentre em debatia entre les diverses fases REM del son, la veu en off de José María Íñigo em treia, per a la meua desesperació, del túnel mòrfic. Europa ha mort, pensava jo, celebrem-ho al carrer amb festa i un bon àpat, com aquells rics de la pel·lícula Nosferatu de Werner Herzog, quan la pesta ja els rosegava el cos i la parca els concedia un últim desig.<br />
<br />
En això arribaren a l’escenari els grecs Koza Mostra i Agathonas Iakovidis amb la seua cançó “Alcohol is free”, plena d’alegria, de referències geogràfiques, històriques i marineres, de fresca reinvenció indumentària i de poesia efervescent. (La traducció és meua i lliure. Les queixes, al fabricant de l’ibuprofen).<br />
<br />
“<i>La tempesta ens sobta a [l’autopista] Egnatia, el vent ens porta mar endins, el rumb està equivocat. Qui juga amb les llums? La proa ens du cap a Grevena. En un mar de wisky som nàufrags. Qui ens trobarà? Tota la terra es tambaleja. El cap, fet un colador. El cotxe és un llaüt! Qui va posar el timó i la vela? Una ona s’enfureix, i una sirena pregunta. És que el conductor ha begut, bella dama. Semàfors en zona mesopelàgica! Qui ha posat la meua casa tan lluny? L’alcohol és gratis!</i>”<br />
<div>
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<iframe allowfullscreen='allowfullscreen' webkitallowfullscreen='webkitallowfullscreen' mozallowfullscreen='mozallowfullscreen' width='320' height='266' src='https://www.youtube.com/embed/ocFhFNxu5Jg?feature=player_embedded' frameborder='0'></iframe></div>
<div>
<br /></div>
Era això una provocació a la Troika? Què els farà ara el Bundesbank, als grecs? Merkel haurà mort en un taüt amb una estaca al cor? Els déus juguen als daus, però els grecs juguen amb els déus, que per alguna cosa els van inventar. Europa encara alena!, em deia mentre, pegant tombs per casa, em connectava al facebook i als tuits. No era un somni, la xarxa bullia plena d’helenitat.<br />
<br />
Eixe oracle en què ha esdevingut internet em va informar que la colla grega està formada per músics prestigiosos, res de coentors edulcorades per agradar a mister Draghi. Ilias Kozas, cap de la banda Koza Mostra, formava part de la Cabaret Balkan. I Agathonas Iakovidis és un dels millors intèrprets de la música rebétiko, una mena de folk grec marginal, nascut dels desastres de les guerres dels segles XIX i XX i equiparable al blues de Chicago, als tangos o als fados: taverna, penes i alcohol. <br />
<div>
<br /></div>
Durant el festival, a les xarxes socials, els nostres joves es reconeixien en aquells xicons grecs (físicament, musicalment i anímicament) encapçalats per un iaio amb l’autoritat d’un mestre. Grècia! Grècia!, piulaven pel twitter. Ves per on, una innocent cançó festivalera recorda a Europa d’on va nàixer. Sols uns versos per evocar de gairó lluites, desfetes i victòries, l’origen del que som, i, ho sent, Der Spiegel, les ganes de viure dels mediterranis. O això, o és que la febra em produeix al·lucinacions.Esperança Costahttp://www.blogger.com/profile/04258800763418576223noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4857927203108522018.post-72030340128463347912013-05-03T19:49:00.000+02:002013-05-04T21:24:31.461+02:00La Història per als xiquets<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://1.bp.blogspot.com/-CEwxcKkdos4/UYPxEyxxC6I/AAAAAAAAARw/Wt1v_f-TTZo/s1600/114100333auca.png" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="640" src="http://1.bp.blogspot.com/-CEwxcKkdos4/UYPxEyxxC6I/AAAAAAAAARw/Wt1v_f-TTZo/s640/114100333auca.png" width="432" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><b><i style="background-color: #eeeeee;"><a href="http://www.alfonselvell.com/auca/" target="_blank">Punjeu ací per a vore l'auca</a></i></b></td></tr>
</tbody></table>
Ara farà un any que em dedicava a recopilar informació històrica que servira a la poetessa <a href="http://www.saforissims.org/2011/02/14/irene-verdu/" target="_blank"><b><i style="background-color: #eeeeee;">Irene Verdú</i></b></a> i a l'il·lustrador <a href="http://labolaqueroda.blogspot.com.es/" target="_blank"><b><i style="background-color: #eeeeee;">Gerard Miquel</i></b></a> per a compondre aquesta <a href="http://www.alfonselvell.com/auca/" style="background-color: #eeeeee; font-style: italic;" target="_blank"><b>Auca d'Alfons el Vell</b></a><i style="background-color: #eeeeee;"> </i><span style="background-color: white;">per als xiquets</span><i style="background-color: white;">.</i> L'any 2012 se celebrava el 600 aniversari de la mort d'Alfons d'Aragó i Foix, nét de Jaume II, comte de Dénia, primer marqués de Villena, primer duc de Gandia, candidat fracassat a rei de la Corona d'Aragó i, com va dir no recorde qui, un "manifasser" de cap a peus.<br />
<br />
Em vaig divertir molt rellegint-me la <b><i style="background-color: #eeeeee;"><a href="http://www.alfonselvell.com/alfonselvell/alfonselvell.pdf" target="_blank">biografia escrita per Jaume Castillo</a></i></b> i <i>La taula del senyor duc. Alimentació, gastronomia i etiqueta dels ducs de Gandia</i>, de Juan Vicente García Marsilla, entre altres llibres. Amenace de nou: si ningú no fa un guió d'aquest personatge, acabaré fent-lo jo. Avise.Esperança Costahttp://www.blogger.com/profile/04258800763418576223noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-4857927203108522018.post-53972499945427132442013-04-22T22:56:00.001+02:002013-04-26T22:02:28.682+02:00Autèntic o fals?<table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://3.bp.blogspot.com/-PRZJubdlCfc/UXWc6S6M2tI/AAAAAAAAARc/jhfc91lTrC8/s1600/porcs.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="132" src="http://3.bp.blogspot.com/-PRZJubdlCfc/UXWc6S6M2tI/AAAAAAAAARc/jhfc91lTrC8/s400/porcs.jpg" width="400" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">A l'esquerra, vas "íber" trobat al Campello. A la dreta, fragment d'un altre que es ven als Estats Units per 30.000 dòlars</td></tr>
</tbody></table>
<div style="text-align: left;">
Si encara teniu ganes, després de llegir el meu reportatge <b><i style="background-color: #eeeeee;"><a href="http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/04/21/valencia/1366566864_230712.html" target="_blank">Auge y caída del "príncipe alcoyano"</a></i></b> us propose un joc: trobar les comparances entre els dos vasos íbers que us mostre a la imatge. Quin és auntèntic? Quin és fals? O ho són els dos? A la web de la <a href="http://www.royalathena.com/PAGES/SardinianIberianCatalog/SardinianIberianMAIN.html" style="background-color: #eeeeee; font-style: italic; font-weight: bold;" target="_blank">Royal-Athena Galleries</a><b style="background-color: white; font-style: italic;"> </b><span style="background-color: white;">trobareu més peces, suposadament íberes, que estan a la venda, i les podeu comparar també amb els vasos exposats al </span><a href="http://apl.alcoi.org/wmuseu/valencia/fichah.asp?id=216-1" target="_blank"><b><i style="background-color: #eeeeee;">Museu Arqueològic d'Alcoi</i></b></a><span style="background-color: white;"> o al de </span><a href="http://www.museoprehistoriavalencia.com/ficha_museo_virtual.html?cnt_id=23" target="_blank"><b><i style="background-color: #eeeeee;">Prehistòria de València</i></b></a><span style="background-color: white;">.</span></div>
<div style="text-align: left;">
<span style="background-color: white;"><br /></span></div>
<div style="text-align: left;">
Allò millor del reportatge no ho he pogut contar per ètica professional, però ja és prou saber que no haurien falsificadors si no hi haguera gent disposada a pagar el que fóra per tindre al seu despatx una peça de la qual no entén res ni se sap res del seu origen. És una història eterna: paguem per allò que creguem que té valor, el tinga o no. Tant s'hi val!</div>
Esperança Costahttp://www.blogger.com/profile/04258800763418576223noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4857927203108522018.post-8012495557565081372013-04-22T11:01:00.001+02:002013-04-22T11:01:40.739+02:00De ciutats i de llengües<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://1.bp.blogspot.com/-_1o1ZxJoHT4/UXT6TK_xyPI/AAAAAAAAARM/WCixyzkY8wU/s1600/castello.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="131" src="http://1.bp.blogspot.com/-_1o1ZxJoHT4/UXT6TK_xyPI/AAAAAAAAARM/WCixyzkY8wU/s400/castello.jpg" width="400" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Infografia de la ¿futura? Ciutat de les llengïes de Castelló</td></tr>
</tbody></table>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<i><span style="font-size: x-small;">(Article publicat a <a href="http://www.laveupv.com/" target="_blank">La Veu del País Valencià</a>)</span></i></div>
<br />
Creiem que ja ho havíem vist i sentit tot. Però no. Després del fracàs de Terra Mítica, l’aeroport de Castelló, El Circuit de F1, Calatravalàndia, la Ciutat de la Llum, la Ciutat de la Pilota i altres ciutats que no han resultat ser res més que grans bufes pagades pels contribuents, el prestidigitador Máximo Busch, Conseller d’Economia, Turisme, Indústria i Ocupació (és a dir, de quasi tot allò que no funciona) ens amenaça amb revifar de nou eixe esperpent que apareix de tant en tant com les cares de Bélmez, anomenat (com no) Ciutat de les Llengües de Castelló.<br /> <br />He buscat sense èxit fins en la quinta dimensió una descripció adient per aquest despropòsit, que a la fi, segons el pla de negoci de la “cosa”, consistirà en muntar discoteques, bars i camps de tenis en un complex “lúdic-hoteler” que oferirà “un lloc idíl·lic” per als estudiants estrangers. Això sí, deixant fora del projecte la Universitat i les Escoles Oficials d’idiomes, que, com tots sabem, de llengües no saben res.<br /> <br />El projecte, heretat dels temps d’un Molt Honorable que parlava amb Déu i que ha gravat en el marbre de la posteritat frases tan esgarrifadores com “Tengo un sueño” o “Ha sido todo muy bonito”, respon a eixa mena de planificació i gestió del territori a què ja estem acostumats: “Xé, tu fes-ho que després ja ho omplirem”. Un polígon de vora 500.000 metres quadrats ple de coses per a que els “estudiants interactuen amb els ciutadans de Castelló”. Un avantatge: la campanya publicitària ja està feta i no ens costarà un quinzet, perquè es podrà tirar mà de<b><i style="background-color: #eeeeee;"><a href="http://www.youtube.com/watch?v=3de26Ch-hxA" target="_blank"> l’impagable spot protagonitzat per Luis Aguilé</a>.</i></b><br /><br /><iframe allowfullscreen='allowfullscreen' webkitallowfullscreen='webkitallowfullscreen' mozallowfullscreen='mozallowfullscreen' width='320' height='266' src='https://www.youtube.com/embed/3de26Ch-hxA?feature=player_embedded' frameborder='0'></iframe><br /><br />Per altra banda, el fet de convidar al Instituto Cervantes a participar en el projecte delata que la Ciutat de les Llengües pretén ser en realitat la Ciutat de la Llengua Castellana, i, com és de domini públic, a Castelló es parla el millor castellà del món, on vas a comparar. Al remat, es pretén crear negocis al voltant de la llengua per a “estructurar el turisme lingüístic com fan a Anglaterra”.<br /> <br />El senyor conseller de Turisme hauria de saber que el turisme lingüístic consisteix en la immersió, eixa paraula que, en escoltar-la, alguns ignorants emmalalteixen d’al·lèrgia cutània i capil·lar fins a decretar l’alerta sanitària. La immersió és la base de l’aprenentatge idiomàtic. Quan enviem els nostres fills a Anglaterra perquè aprenguen la llengua franca, la seua immersió consisteix també en dinar i sopar oliosos <i>Fish and ships</i> i en dormir en cases sinistres que semblen decorats de pel·lícules gore. I és aleshores quan, en estat de <i>shock</i>, els nostres joves s’espavilen i comencen a parlar anglés per a demanar auxili.<br /> <br />En lloc de continuar venent aire, el senyor Bluff, Conseller d’Economia, Turisme, Indústria i Ocupació, podria haver emprat tot eixe gran esforç intel·lectual en, per exemple, evitar el tancament de<a href="http://www.levante-emv.com/opinion/2013/04/14/crisis-industrial-rompe-vidrio/989595.html" target="_blank"> <b><i style="background-color: #eeeeee;">l’última fàbrica de vidre que quedava a l’Olleria,</i></b></a> vestigi d’una indústria amb cinc segles de tradició que s’hauria d’haver protegit. Indústria que, a més de donar treball a desenes de famílies i mantenir una cultura de l’ofici, esdevindria un pol d’atracció per al turisme cultural, incloent, és clar, el turisme lingüístic. Perquè a la Vall d’Albaida es parla un valencià potser dels més bells de la nostra terra, i de ben segur que els milers d’alumnes estrangers que estudien català per tot el món ho hagueren agrait. Nosaltres també.Esperança Costahttp://www.blogger.com/profile/04258800763418576223noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4857927203108522018.post-45813154986476694292013-03-27T23:36:00.001+01:002013-03-28T00:04:53.494+01:00Blog per prescripció del DIEC2Fa un any <a href="http://esperancacosta.blogspot.com.es/search?updated-max=2012-03-20T21:43:00%2B01:00&max-results=5&start=20&by-date=false" target="_blank"><i><b style="background-color: #eeeeee;">vaig encetar</b></i> </a>aquesta mena de dietari impúdic amb el títol que es veu ben clar a l'inici de la pantalla. Ara va i resulta (bonica expressió popular) que <a href="http://blog.totssom.cat/2013/03/07/passem-del-bloc-al-blog/" target="_blank"><b><i style="background-color: #eeeeee;">els que normativitzen la meua llengua</i></b></a> materna i paterna han decidit que no s'ha d'escriure "<i>bloc</i>", sinó "<i>blog</i>".<br />
<br />
També s'està debatent en els àmbits lingüístics<a href="http://www.nuvol.com/opinio/lo-de-larticle-neutre/" target="_blank"> <b><i style="background-color: #eeeeee;">el retorn del "lo" neutre</i></b></a> (amb "<i>lo" </i>que ens ha costat d'evitar-lo en el registre culte i les perífrasis que hem hagut d'emprar!) i també <a href="http://www.nuvol.com/opinio/lo-lo-neutre-i-el-el-neutres-o-no/" target="_blank"><b><i style="background-color: #eeeeee;">l'ús del "lo" com article masculí singular</i></b></a>, com solia fer tot "<i>lo" </i>món en "<i>lo" </i>meu poble<br />
<br />
El totpoderós <b><i style="background-color: #eeeeee;"><a href="http://dlc.iec.cat/" target="_blank">DIEC2</a> </i></b>(Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, segona edició) indica del "<i>lo</i>":<br />
<br />
<div style="text-align: center;">
"Antigament, i en el català <b>nord-occidental</b> en registres informals, </div>
<div style="text-align: center;">
forma masculina de l'article definit: <i>lo pare i los fills</i>".</div>
<br />
Amb aquesta definició, el DIEC2 ens llança a mi i a tots els meus avantpassats a l'antiguitat i cap al "nord-occident". Del "<i>lo</i>" neutre no diu res (res de nou en la línia normativitzadora septentrional), mentre que el <a href="http://dcvb.iecat.net/" target="_blank"><b><i><span style="background-color: #eeeeee;">Diccionari Alcover-Mol</span></i><i style="background-color: #eeeeee;">l</i></b></a>, <span style="background-color: white;">al qual vaig dedicar</span><span style="background-color: #eeeeee;"> <b style="font-style: italic;"><a href="http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/10/02/quadern/1349203998_997900.html" target="_blank">un reportatge</a></b></span>, explica profusament el perquè i on s'utilitza.<br />
<br />
Així que <b><i>lo</i> </b>meu <i><b>blog </b></i>no estarà tot <b><i>lo</i> </b>correctament escrit que jo voldria, perquè sent com sóc sud-oriental, però no molt del sud, més be central-oriental geogràficament però sud-occidental en la lingüística... (una biodramina, per favor... o si us plau).<br />
<br />
S'aclariran?<b><i style="background-color: #eeeeee;"> <a href="http://blog.totssom.cat/2013/03/07/passem-del-bloc-al-blog/" target="_blank">Mireu ací els comentaris personals</a></i></b> del bloc-blog que us he assenyalat adés. Jo vaig a deixar-me caure (que, en contra del que afirma l'IEC2, és com en ma casa diguem quan anem a gitar-nos).<br />
<br />
<br />
<br />
<br />Esperança Costahttp://www.blogger.com/profile/04258800763418576223noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-4857927203108522018.post-36875884760811042272013-03-25T22:56:00.000+01:002016-02-28T21:42:51.916+01:00Patrimoni gasós de la Humanitat<span style="background-color: white; font-family: "helvetica" , "arial" , sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;"><br /></span>
<br />
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://2.bp.blogspot.com/-V9u7ucVek_w/UVDHBdzrjXI/AAAAAAAAAQ8/Dl-NTsb65vM/s1600/encaix.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="266" src="https://2.bp.blogspot.com/-V9u7ucVek_w/UVDHBdzrjXI/AAAAAAAAAQ8/Dl-NTsb65vM/s400/encaix.jpg" width="400" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Encaix de Croàcia, Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat</td></tr>
</tbody></table>
<div style="text-align: center;">
<span style="background-color: white; font-family: "helvetica" , "arial" , sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;">(Article publicat a <b><i><a href="http://www.laveupv.com/" target="_blank">La Veu del País Valencià</a></i></b>)</span></div>
<span style="background-color: white; font-family: "helvetica" , "arial" , sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;"><br /></span>
<span style="background-color: white; font-family: "helvetica" , "arial" , sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;">El 14 de març, vespra de la </span><em style="background-color: white; font-family: Helvetica, Arial, sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;">plantà</em><span style="background-color: white; font-family: "helvetica" , "arial" , sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;">, les Corts Valencianes aprovaren per unanimitat una declaració de suport per a què les Falles de la ciutat de València siguen declarades Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Aquesta declaració s’adreçava al Govern central, l’òrgan encarregat de presentar les candidatures espanyoles davant la UNESCO, que és la que tria i destria aquelles manifestacions culturals que mereixen ser destacades.</span><br />
<br />
<span style="background-color: white; font-family: "helvetica" , "arial" , sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;">Pocs dies abans, Alzira acollia les “XXVIII Jornadas Nacionales de Exaltación del Tambor y del Bombo” (</span><em style="background-color: white; font-family: Helvetica, Arial, sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;">sic</em><span style="background-color: white; font-family: "helvetica" , "arial" , sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;">), en un acte d’autoafirmació per a que les </span><em style="background-color: white; font-family: Helvetica, Arial, sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;">tamborades</em><span style="background-color: white; font-family: "helvetica" , "arial" , sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;"> de la Setmana Santa (d’ací, d’Aragó, de Castella-la Manxa…) s’incloguen en la sol·licitada llista de bens culturals sense matèria ni volum que el món sencer ha d’admirar.</span><br />
<br />
<span style="background-color: white; font-family: "helvetica" , "arial" , sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;">Des que la UNESCO, fa ara deu anys, va començar a distingir alguns elements identitaris dels pobles, es va obrir una porta molt difícil de tancar. S’està produint un vertader </span><em style="background-color: white; font-family: Helvetica, Arial, sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;">overbooking</em><span style="background-color: white; font-family: "helvetica" , "arial" , sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;">, un allau de peticions procedents d’arreu del món. Les primeres seleccions les realitzava un comité d’experts, però des de 2009 són els estats els que presenten les seues propostes al dit comité, convertint la lluita per la declaració de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat en una mena de festival d’</span><em style="background-color: white; font-family: Helvetica, Arial, sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;">Eurovisión</em><span style="background-color: white; font-family: "helvetica" , "arial" , sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;"> on tots els països volen participar, guanyar i donar-se a conéixer, esperant que la menció honorífica atraga molts turistes que ajuden a fer caixa a les economies locals.</span><br />
<br />
<span style="background-color: white; font-family: "helvetica" , "arial" , sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;">D’entre els bens culturals immaterials valencians (perdoneu la sobreadjectivació), han rebut aquesta distinció la Festa d’Elx, el Tribunal de les Aigües de València i la festa de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí. Tot i que les torres humanes són també “nostres” (és el cas de les </span><em style="background-color: white; font-family: Helvetica, Arial, sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;">muixerangues</em><span style="background-color: white; font-family: "helvetica" , "arial" , sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;">, que a Tarragona reben el nom de </span><em style="background-color: white; font-family: Helvetica, Arial, sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;">Ball dels Valencians</em><span style="background-color: white; font-family: "helvetica" , "arial" , sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;">), només han estat guardonats els </span><em style="background-color: white; font-family: Helvetica, Arial, sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;">Castells</em><span style="background-color: white; font-family: "helvetica" , "arial" , sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;"> catalans perquè així es va remetre en l’expedient. També el recuperat Cant de la Sibil·la de Gandia, per exemple, podria estar inclós en la preada llista, però la UNESCO, que només premia a qui demana ser premiat, sols va seleccionar els Cants de la Sibil·la de l’illa de Mallorca, perquè així constava en l’expedient.</span><br />
<br />
<span style="background-color: white; font-family: "helvetica" , "arial" , sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;">Al remat, la llista de bens immaterials que des de 2003 confecciona l’organisme cultural de l’ONU creix any rere any, i a un ritme que d’ací no res serà insostenible (a hores d’ara ja inclou </span><strong style="background-color: white; font-family: Helvetica, Arial, sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;"><a href="http://www.unesco.org/culture/ich/es/listas" style="border: 0px; color: #ea4e15; cursor: pointer; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration: none; vertical-align: baseline;" target="_blank">298 manifestacions culturals de tot tipus</a></strong><span style="background-color: white; font-family: "helvetica" , "arial" , sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;">) i amb un sistema de selecció burocràtic que es troba en mans de les administracions locals, regionals i estatals. És innegable l’esforç de la UNESCO per protegir la diversitat cultural de la humanitat, però, quan passen deu anys més, quin mèrit tindrà estar en la llista?</span><br />
<br />
<span style="background-color: white; font-family: "helvetica" , "arial" , sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;">Els criteris de selecció són tan amplis que han permés distingir elements molt eteris i heterogenis: la Setmana Santa de Popayán a Colòmbia (no la de Sevilla), </span><strong style="background-color: white; font-family: Helvetica, Arial, sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;"><a href="http://www.unesco.org/culture/ich/index.php?lg=es&pg=00011&RL=00245" style="border: 0px; color: #ea4e15; cursor: pointer; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration: none; vertical-align: baseline;" target="_blank">la fabricació d’encaixos a Croàcia</a></strong><span style="background-color: white; font-family: "helvetica" , "arial" , sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;"> (la qual cosa em fa pensar en els possibles orígens croats de la meua iaia), els </span><em style="background-color: white; font-family: Helvetica, Arial, sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;">Mariachis</em><span style="background-color: white; font-family: "helvetica" , "arial" , sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;"> o els patis de Còrdova, tot passant pel “menjar gastronòmic dels francesos” (</span><em style="background-color: white; font-family: Helvetica, Arial, sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;">sic</em><span style="background-color: white; font-family: "helvetica" , "arial" , sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;">), el “traçat tradicional en la carpinteria de construcció francesa” (també </span><em style="background-color: white; font-family: Helvetica, Arial, sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;">sic</em><span style="background-color: white; font-family: "helvetica" , "arial" , sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;">), l’equitació tradicional francesa o els gremis francesos (ho sent per Andorra i Mònaco: haver renunciat a la independència). I perquè els francesos no acostumen, que si no, els esmorzars amb salmorra i olives xacades fa temps que serien patrimoni cultural immaterial de la humanitat.</span><br />
<br />
<span style="background-color: white; font-family: "helvetica" , "arial" , sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;">Per tant, no només les Falles: les </span><em style="background-color: white; font-family: Helvetica, Arial, sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;">albaes</em><span style="background-color: white; font-family: "helvetica" , "arial" , sans-serif; font-size: 15px; line-height: 22px; text-align: justify;"> i el cant d’estil, les coques i pastissets, els Moros i Cristians, les Roques del Corpus (València), els Enfarinats d’Ibi, la mona amb caramull d’Alberic i tot allò que se vos acudisca podria perfectament formar part d’aquesta llista planetària. Tot és qüestió de posar-se i demanar-ho com toca. Vists els precedents, a vore qui diu ara que no.</span>Esperança Costahttp://www.blogger.com/profile/04258800763418576223noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4857927203108522018.post-12993901844161417872013-03-04T21:38:00.000+01:002015-05-14T00:02:20.128+02:00Neorealisme fashion<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://2.bp.blogspot.com/-tT_YB0BSWg4/UTTjJtKVEII/AAAAAAAAAQc/CBz8MzfEAIg/s1600/dolce.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="266" src="http://2.bp.blogspot.com/-tT_YB0BSWg4/UTTjJtKVEII/AAAAAAAAAQc/CBz8MzfEAIg/s400/dolce.jpg" width="400" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Campanya publicitaria de Dolce & Gabbana</td></tr>
</tbody></table>
Que conste en acta que escric aquest <i>post </i>obligada per l'allau de signatures que en la plataforma <i>change.org</i> han forçat el meu retorn (gracias, Toni). La foto que mostre em va impressionar quan la vaig vore publicada en eixa cosa tan antiga que es diu diari de paper, i forma part de la nova campanya publicitària de Dolce & Gabbana, que també <a href="http://www.dolcegabbana.es/dg/man/advertising-campaign-gallery/" target="_blank"><b><i style="background-color: #eeeeee;">es pot consultar on-line</i></b></a>.<br />
<br />
Un grup de joves italians envolten una madonna italiana, en una platja italiana, sota la vigilància d'un macarra italià, que és el que es veu, assegut, darrere de la protagonista. No valoraré si la roba que publicita aquesta marca de moda és <i>fashion</i>, perquè allò que de veritat em fascina és eixe aire retro amb rere-gust de neorealisme italià. Xiquets quasi famèlics, joves sense res més a fer que mirar com es pinta una dona, amb l''aprovació del macarra de les ulleres de sol, que tampoc sembla tenir res a fer.<br />
<br />
L'escena ben bé es podria haver tret d'un film de Rossellini, de De Sica o de Visconti. Un grup de pobres de la terra, en un xiringuito de la terra, això sí, amb els cabells ben tallats com la colla de la pel·lícula <i>Els inútils</i> (<i>I vetilloni</i>) de Fellini. Itàlia és Itàlia!<br />
<br />
Si no fóra pel gest despreocupat de la model, l'actitud dels mascles s'intuiria ben a prop de la persecució i de l'acosament col·lectiu que van retractar, com a característica indefugible dels pobles mediterranis, cineastes nord-americans com ara Mankiewicz en "<i style="font-weight: bold;">De repente, el último verano</i>" (<i><a href="http://www.cuatrocientosgolpes.com/2010/02/de-repente-el-ultimo-verano.html" target="_blank"><b style="background-color: #eeeeee;">Suddenly, Last Summer</b></a>)</i>, o, més còmicament, per Billy Wilder en <i><b>Avanti</b></i>! (tan ben traduïda a Espanya com <i><b><a href="http://es.wikipedia.org/wiki/%C2%BFQu%C3%A9_ocurri%C3%B3_entre_mi_padre_y_tu_madre%3F" style="background-color: #eeeeee;" target="_blank">¿Qué pasó entre mi padre y tu madre?</a></b></i>).<br />
<br />
La campanya publicitària és perfecta, perquè dubte que símbols com aquestos siguen fruit de la casualitat. Itàlia recula, es retroba amb la seua ombra en mig de la crisi i després de les darreres eleccions. "Sono italiani!", sembla cridar Dolce & Gabbana amb tot l'orgull del món.<br />
<br />
I per acabar, he de confessar que no puc més. Els mercats ens amenacen ara amb el retorn de les ratlles marineres. Fins fa poc conservava un jersei mariner indestructible, fabricat a Xina però de marca italiana. No hi havia forma que es trencara, per molts anys que me'l vaig ficar. Passava de moda i s'hi tornava a posar. I com que encara tinc dignitat, per Nadal el vaig assassinar, llançant-lo al poal del fem. De segur que en una nit de tempesta, estant jo sola en casa, se m'apareix, el jersei, per a venjar-se.<br />
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://4.bp.blogspot.com/-Ro9tcJCcA_k/UTT54onWNiI/AAAAAAAAAQs/y4lKJnuE7a4/s1600/dolce+2.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="266" src="http://4.bp.blogspot.com/-Ro9tcJCcA_k/UTT54onWNiI/AAAAAAAAAQs/y4lKJnuE7a4/s400/dolce+2.jpg" width="400" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Els jerseis de ratlletes blaves, de nou de moda (¿?)</td></tr>
</tbody></table>
No, això sí que no, estilistes del món. No torne a passar de nou per les ratlles marineres. Posats a recular en el temps, ja em vaig demanar ser marquesa de l'<i style="background-color: white; font-family: Georgia, Utopia, 'Palatino Linotype', Palatino, serif; font-size: 15px; line-height: 21px;">Anciene Régime</i> en un <a href="http://esperancacosta.blogspot.com.es/2012/04/tot-es-pendular.html" target="_blank"><i><b style="background-color: #eeeeee;">post anterior</b></i></a>. Abans preferisc la guillotina. Esperança Costahttp://www.blogger.com/profile/04258800763418576223noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4857927203108522018.post-35378776188203936762013-02-08T14:52:00.001+01:002013-02-08T14:52:44.076+01:00Perdoneu que insistisca<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://1.bp.blogspot.com/-xRy44X-oghk/URUCZ9Ige1I/AAAAAAAAAQE/cxPlaZ8bmfI/s1600/pareguts.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="167" src="http://1.bp.blogspot.com/-xRy44X-oghk/URUCZ9Ige1I/AAAAAAAAAQE/cxPlaZ8bmfI/s400/pareguts.jpg" width="400" /></a></div>
<br />
Personatges eterns... (<b><i style="background-color: #eeeeee;"><a href="http://esperancacosta.blogspot.com.es/2012/03/el-vaixell-de-dracula.html" target="_blank">continuació d'un post</a></i></b> un any després)Esperança Costahttp://www.blogger.com/profile/04258800763418576223noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4857927203108522018.post-5534785970554231192013-02-06T17:35:00.001+01:002013-02-06T17:35:43.816+01:00Trencadís trencat<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://2.bp.blogspot.com/-SygdDrnkCjs/URKEzIrLYqI/AAAAAAAAAPs/m4W4cpWz_4E/s1600/trencadis.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="300" src="http://2.bp.blogspot.com/-SygdDrnkCjs/URKEzIrLYqI/AAAAAAAAAPs/m4W4cpWz_4E/s400/trencadis.jpg" width="400" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Estat de la ceràmica de trencadís del Palau de les Arts</td></tr>
</tbody></table>
<div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
(Article publicat a <a href="http://www.laveupv.com/" target="_blank"><b><i style="background-color: #eeeeee;">La veu del País Valencià</i></b></a>)</div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div>
<div style="text-align: left;">
El mateix dia en què es publicaren els anomenats “papers de Bàrcenas” me’n vaig anar de turisme apocalíptic. L’ambient era propici: feia molt bon oratge i la sensació que el món s’acabava hi convidava. Em vaig acostar al Palau de les Arts de València per a vore el trencadís trencat (gran paradoxa), eixa coberta de ceràmica a punt de caure i que aparegué en tots els mitjans de comunicació. I, sincerament, esperava trobar-me una romeria de visitants locals i forasters davant el darrer símbol del desficaci valencià. Però no. A banda d’aturats passejant amb altes dosis de prozac i alguns esportistes, no hi havia gaire moviment al llit vell del Túria. Quina decepció! </div>
<div>
<div>
<br />Seria injust (i a més fals) negar l’impacte que la CAC (Ciutat de les Arts i de les Ciències) ha tingut sobre la ciutat de València. Aquest complex arquitectònic ha aconseguit que la ciutat figure entre els destins turístics urbans més reclamats. Vora 3’7 milions de persones el visitaren en 2011 i la facturació per les entrades no fa més que augmentar any rere any. Per altra banda, la CAC ha definit un skyline que la resta del món identifica clarament. Gràcies a la CAC, els turistes, vinguts amb creuer, avió o AVE, han conegut també el centre històric i els seus monuments i, en definitiva, la ciutat de València <br /><br />Des de la visió de la gestió turística, no importa gens que la CAC siga en realitat una corfa sense massa continguts. Des de la gestió urbanística, social i de la resta d’àmbits que afecten als habitants de la ciutat, la qüestió canvia. ¿Quantes coses s’hagueren pogut fer a València amb els més de 1.000 milions d’euros que ha costat la CAC? Però fer-se ara aquesta pregunta és inútil, una pèrdua de temps. <br /><br />Deixem-nos de planys i siguem positius, aprofitem el que hi ha fet. En turisme és ben sabut que l’èxit d’un producte o d’un destí es basa en tot allò que el diferencia de la resta, aquelles emocions que provoquen en el visitant el desig de viatjar i la satisfacció de les expectatives promeses. Veure com es trenca la coberta del Palau de les Arts, tot un monument inaugurat fa només set anys i amb un sobrecost de més de 300 milions d’euros, és una experiència única, i València l’ha d’aprofitar. <br /><br />Res de reformar la façana de l’edifici ni d’evitar desprendiments: deixem-ho tot com està, perquè a banda d’estalviar diners promouríem encara més l’activitat turística. Imagineu-vos els visitants aplaudint meravellats cada volta que caiga a terra un tros de trencadís, com quan bull de sobte el géiser Old Faithful del Parc Natural de Yellowstone (EUA). <br /><br />Ignore si al trencadís blau que cobreix l’Àgora li espera el mateix futur que al del Palau de les Arts (estigueu a l’aguait, periodistes!), però aquest gran edifici buit de continguts, ¿què és sinó una metàfora del caràcter valencià? El dia que jo hi vaig anar sols hi havia una colla de neteja dins l’Àgora. Així s’ha de quedar, ple de figurants fent com que fan, com qui va al Bioparc a contemplar les mangostes nanes de Somàlia. A l’Umbracle s’hauria de promoure la instal·lació de terrasses i botigues per a què els visitants descansen, tasten la gastronomia local i puguen comprar souvenirs (se m’acudeix un Palau de les Arts en miniatura teledirigit, amb una coberta de trencadís que salte per l’aire a colp de botó.) <br /><br />Tot açò, és clar, amb un bon pla de senyalització que guie el foraster i explique cadascun dels desgavells de cadascun dels edificis: les inundacions, les reformes, els sobrecostos, els accidents i un llarg etcètera que el lector pot afegir. <br /><br />I a l’Hemisfèric s’haurien de programar en IMAX els informatius de Canal 9 com a exemple palmari de manipulació, i els “Parle vosté” i “Tòmbola” que inauguraren la tele-fem a Espanya (emprenedors com som), a més de documentals protagonitzats per la trinitat Zaplana-Camps-Barberà, la qual cosa, de pas, reviscolaria la nostra afonada indústria audiovisual. <br /><br />L’èxit està garantit no només entre els turistes, sinó també entre els estudiants i experts en periodisme, ciències polítiques i econòmiques, sociologia, entomologia i malalties del sistema nerviós de tot el món. Turisme arquitectònic i antropològic. Què més voleu?</div>
</div>
</div>
</div>
Esperança Costahttp://www.blogger.com/profile/04258800763418576223noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4857927203108522018.post-39017976880436953012013-01-07T01:30:00.004+01:002013-01-07T19:14:55.516+01:00Televisió i Poder: Enric de Navarra<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://4.bp.blogspot.com/-vadiGUDDrwA/UOoU-zvZhKI/AAAAAAAAAPU/RVuZ9pNPABU/s1600/descarga.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="224" src="http://4.bp.blogspot.com/-vadiGUDDrwA/UOoU-zvZhKI/AAAAAAAAAPU/RVuZ9pNPABU/s400/descarga.jpg" width="400" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><b style="background-color: white; color: #000066; font-family: Verdana, Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: x-small; text-align: start;">Julien Boisselier, en el paper d'Enric de Navarra.</b></td></tr>
</tbody></table>
<div style="text-align: center;">
<span style="font-size: x-small;"><br /></span></div>
<div style="text-align: left;">
<span style="font-size: x-small;">(Article publicat a <i><b style="background-color: #eeeeee;"><a href="http://www.laveupv.com/" target="_blank">La Veu del País Valencià</a>)</b></i></span></div>
<div style="text-align: center;">
<span style="font-size: x-small;"><br /></span></div>
De veritat que no ho vaig fer expressament, però fa unes setmanes el meu dit va relliscar en el comandament de la televisió i aparegué en pantalla Canal 9. S’emetia en eixe moment <i>Enrique de Navarra</i>, pel•lícula històrica adaptada en format de minisèrie i dirigida per Jo Baier en una coproducció francesa, alemanya, txeca i espanyola. La mà espanyola i francesa no es notava, de ben feta com estava: actuacions i ambientació immillorables per al poc pressupost amb què, supose, degué comptar, i un guió magnífic.<br />
<br />
Enric de Borbó i Albret (Enric III de Navarra i IV de França, 1553-1610) va inaugurar la dinastia dels Borbó a França, allà també dit Le bon roi. Membre de la nissaga dels Foix, estava emparentat llunyanament amb el nostre Alfons d’Aragó i Foix, nét de Jaume II i candidat a rei en el Compromís de Casp, i amb la nostra virreina Germana de Foix. Això, és clar, ni ix en la pel•lícula ni ho va informar Canal 9, que prou va fer, dic jo que per inconsciència del programador, d’emetre-la.<br />
<br />
Per què aquesta pel•lícula no es passa per TVE o altres canals generalistes? Desconeixent si es tracta d’un producte de la FORTA (l’associació de canals autonòmics) i si per això aquestes tenen prioritat en la seua emissió, em vaig sumar a les corrents conspiranòiques en pensar que a Madrid no interessa gens ni miqueta Enric de Navarra. Com? Un rei, a Navarra? I, a més, protestant? I a més a més, una Navarra que no és “espanyola”, sinó “francesa”?<br />
<br />
A Espanya, qui té el poder té la televisió, i la televisió dóna el poder, tot un diabòlic bucle sense fi del qual els ciutadans som víctimes. A Madrid, on es té una visió molt limitada de les realitats que hi ha més enllà de l’M-30, interessa més Isabel de Castella que no el seu espòs, Ferran d’Aragó, o Enric de Navarra. Qüestió només d’audiències?<br />
<br />
A Madrid potser pensen que només sèries com <i>Isabel</i> o <i>Águila Roja</i> seran acceptades pels espectadors. Temes ben castellans, i per tant, ‘universals’ i assumibles per al públic de la resta de territoris. La premissa és falsa, perquè a l’espectador no li enganxa tant la Història (la real) com les històries, és a dir, allò que es conta i com es conta. Pel contrari no s’explicaria la bona acollida de sèries com <i>Downton Abbey</i>, per posar un exemple actual (i ací podeu afegir qualsevol sèrie o pel•lícula estrangeres d’èxit basades en temes històrics o costumistes).<br />
<br />
Per tant, a Madrid, mai faran la sèrie '<i>Fernando'</i>, perquè potser pensen que la vida del rei de la Corona d’Aragó, espòs d’Isabel, no interessa a l’audiència espanyola. I ja és delicte i pecat mortal del qual hem de penedir-nos i anar a genollons fins a la fi dels temps, que la nostra arruïnada televisió autonòmica no s’haja dedicat mai a aquest tipus de produccions.<br />
<br />
I per favor: que algú diga als actors d’<i>Isabel</i> i <i>Águila Roja</i> que vocalitzen, i als realitzadors, que si els actors donen l’esquena al micro mentre parlen no se’ls escolta bé.Esperança Costahttp://www.blogger.com/profile/04258800763418576223noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-4857927203108522018.post-25679125740639388282013-01-03T20:36:00.001+01:002013-01-03T20:42:30.348+01:00Timoneda se'l sabia<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://3.bp.blogspot.com/--Iivd0H25sk/UNxNjepqH5I/AAAAAAAAAO8/C9q3UnbJuLI/s1600/can%C3%A7o.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="292" src="http://3.bp.blogspot.com/--Iivd0H25sk/UNxNjepqH5I/AAAAAAAAAO8/C9q3UnbJuLI/s400/can%C3%A7o.jpg" width="400" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">El serbi Stefan Sablic, cantant <a href="http://www.youtube.com/watch?v=snp-udjH94Q" target="_blank"><b><i style="background-color: #eeeeee;">La muerte del duque de Gandia</i></b></a></td></tr>
</tbody></table>
Seguint amb el<a href="http://esperancacosta.blogspot.com.es/2012/12/plany-jueu-pel-duc-de-gandia.html" target="_blank"> <b><i style="background-color: #eeeeee;">post anterior</i></b></a><span style="background-color: #eeeeee;">,</span> m'assabente per Youtube que, en 1573, Joan de Timoneda ja va incloure el romanç <i>La muerte del duque de Gandia</i> en la seua obra <i>Rosas de Romaces</i>. Entre moltes <span style="background-color: #eeeeee;"><a href="http://depts.washington.edu/hisprom/optional/balladaction.php?igrh=0058" target="_blank"><b><i>altres recopilacions</i></b></a> </span>(no us vull cansar amb tant d'enllaç), vull destacar la de Georges-Bernard Depping i Ferdinand Wolf, que en 1846 recuperaren el romanç <a href="http://books.google.es/books?id=TL5GAAAAIAAJ&printsec=frontcover&hl=es&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false" style="background-color: #eeeeee;" target="_blank"><b><i>en reeditar el llibre de Timoneda</i></b>.</a><br />
<br />
Aleshores, ¿és un romanç sefardita d'un tema no jueu que va arribar a ca nostra, o un romanç que circulava per la península i que els sefardites d'arreu de la Mediterrània van adoptar i transmetre fins els nostres dies?<br />
<br />
<a href="http://www.youtube.com/watch?v=snp-udjH94Q" target="_blank"><b><i style="background-color: #eeeeee;">Ací podeu escoltar la versió oriental</i></b></a> en un directe de Stfan Sablic. <a href="http://www.unitedmarkt.com/videofeed/rC7aW_26M38" target="_blank"><b><i style="background-color: #eeeeee;">I ací la mateixa versió</i></b></a> cantada per la marroquina Samira Kadiri. Si us agraden les versions originals, escolteu <a href="http://www.youtube.com/watch?v=j0qmzilK028" target="_blank"><b><i style="background-color: #eeeeee;">la sefardita Bienvenida Aguado</i></b></a>. Ella coneixia la cançó amb el títol de "<i>Más ariva, más ariva</i>", i altres intèrprets i reculls l'anomenen "<i>Pregoneros en la plaza</i>".<br />
<br />
La veritat és que internet és de gran ajuda per als desficiosos com jo. Però encara no he pogut trobar la versió marroquina de la cançó. Wanted! Un arròs al forn per a qui me la localitze.Esperança Costahttp://www.blogger.com/profile/04258800763418576223noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4857927203108522018.post-75439756408534537232012-12-20T12:12:00.001+01:002012-12-20T19:16:32.268+01:00"La muerte del duque de Gandia"<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<div style="text-align: left;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://4.bp.blogspot.com/-GgnaY_ho0a8/UNMXMx-SDwI/AAAAAAAAAOk/1B1yGCIv_bY/s1600/jueu+copia.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="262" src="http://4.bp.blogspot.com/-GgnaY_ho0a8/UNMXMx-SDwI/AAAAAAAAAOk/1B1yGCIv_bY/s400/jueu+copia.jpg" width="400" /></a></div>
Mentre tramite la denúncia a l'empresa que em va momificar defectuosament, per culpa de la qual m'he despertat en enterar-me de les malifetes de Wert, Gallardón i altres personatges que han arruïnat els meus plans d'aïllament perpetu d'aquest món, us deixe un reportatge que vaig publicar el <b>7 de maig de 2009</b> al suplement cultural Quadern del diari El País, i que no està disponible en internet. Quines coses feia, quan estava viva!</div>
<div style="text-align: center;">
***</div>
<div style="text-align: center;">
<b>Plany jueu pel duc de Gandia </b></div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<b><b>Els sefardites d’arreu del món conserven una cançó sobre la mort de Joan de Borja, </b></b><b><b><b>fill del Papa Alexandre VI, més de 500 anys després </b></b></b><br />
<b><b>
</b></b></div>
<b>
</b>
<br />
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
Un misteriós succés va colpejar la ciutat de Roma el 15 de juny de 1497. Joan de Borja, Capità General de l’Exèrcit de l’Església, II Duc de Gandia i fill predilecte del Papa Alexandre VI (el valencià de Xàtiva Roderic de Borja) va aparéixer mort en les aïgues del riu Tíber. Un pescador va trobar el seu cos, vestit encara amb luxoses robes i joies. <br />
<br />
Aquest crim va alimentar més encara la llegenda negra que queia sobre la familia Borja –Borgia en la grafia italiana-. Les cròniques parlen dels crits de dolor del Papa en assabentar-se de la mort de Joan. El fet que el cadáver conservara les joies descartava l’assassinat per robatori. Era un crim polític o per venjança, i el seu germà César Borgia va passar a la història com el principal sospitós, el fraticida, fins que la historiografia moderna ha posat en dubte la seua participació en l’assassinat. <br />
<br />
Prova del ressò que va tenir aquell crim ho demostra el fet insòlit que, més de 500 anys després, els jueus sefardites d’arreu del món encara canten un romanç que descriu els fets: <i>La muerte del Duque de Gandia</i> forma part del repertori popular sefardita estés des de Turquia, Grècia i Marroc fins als Estats Units, repertori que conserven especialment les dones majors d’aquestes comunitats. <br />
<br />
Ara que Gandia es prepara per a celebrar en 2010 un nou Any Borja, amb motiu del cinqué centenari del naixement en la ciutat de Sant Francesc de Borja, nét del malaurat Joan, IV Duc de Gandia i Tercer General de la Companyia de Jesús, tant de bo si es recupera per l’annecdotari borgià aquest romanç sefardita. <br />
<br />
És ben curiós que el romanç haja estat ben documentat des de principis del segle XX per diversos filòlegs hispanistes, com ara Ramón Menéndez Pidal, que el va recopilar en el seu <i>Romancero Hiispánico</i> gràcies a la conservació de diversos cançoners del segle XVI, però que no estiga present en la historiografia valenciana i borgiana. <br />
<br />
Curiós també que aquesta cançó passe tan desapercebuda entre nosaltres, quan es troba a l’abast de tots en edicions discogràfiques de musicòlegs com el madrileny José Manuel Fraile, o de cantants com la francesa d’origen algerià Françoise Atlan, i, especialment, en la impressionant web, de lliure accés, del Romancero Pan-hispànico de la Universitat de Washington. <br />
<br />
<i>La muerte del Duque de Gandia</i> està escrita i es canta en castellà antic (ladí), l’idioma que encara hui parlen els descendents del jueus fugits de la Península a les acaballes del segle XIV i expulsats finalment en 1492, la qual cosa justifica l’interés dels filòlegs de llengua castellana experts en la cultura sefardita. El crim va ocórrer en 1497, cinc anys després de l’expulsió, i el romanç no es conserva a la Península. Qui el va composar? No ho sabem, pero sembla que van ser els sefardites refugiats a Roma i altres estats italians els què el van recollir, imprimir i difondre. Al llarg del temps, es va escampar per les comunitats sefardites de Marroc, l’Imperi Otomà (especialment per Grècia i Turquia), que els va acollir gustosament, i, més tard, pels Estats Units.<br />
<br />
<b>De la Mediterrània a Amèrica</b> <br />
<br />
Des de mitjans del segle XX, el filòleg Samuel Armistead va recórrer les comunitats sefardites del Mediterrani i dels Estats Units a la recerca del romancer hispànic oral. En 1958 va enregistrar en Seattle, en l’estat de Washington, <i>La muerte del duque de Gandía </i>cantat per una dona major procedent de l’illa grega de Rodas, Ester Piha. Segons explica Armistead en el seu llibre <i>Tres calas en el romancero sefardí (Rodas, Jerusalén, Estados Unidos)</i>, editat en 1977, aquesta és una de les 17 versions de la cançó que conservava la comunitat jueva originària de Rodas. ¡Diset versions només de l’illa de Rodas! <br />
<br />
Possiblement, hi ha tantes versions com comunitats i intèrprets. De fet, si es comparen el romanç recollit per Menéndez Pidal en el seu <i>Romancero Hispánico</i>, la versió enregistrada per Armistead i les versions que podem escoltar hui de la veu de Eliseo Parra i José Manuel Fraile –editat per Tecnosaga-, o de Françoise Atlan, hi ha una gran diferència. El text varia en nombre de versos (26, 16, 12, 8 el més curt…). Com més breu, més despullat de tot context històric, fins arribar a narrar només el fet que un pobre pescador troba en el riu un fardell negre, que resulta ser el cadáver d’alguna persona poderosa: <br />
<br />
<div style="text-align: center;">
<i>Más ariva y más ariva, en la siudad de Silivria </i></div>
<div style="text-align: center;">
<i><i>Ahí había pexcadores, pexcando sus proverías.</i></i><br />
<i><i>Vieron venir tres al cavayo, haziendo gran polvería</i></i><br />
<i><i>Vinieron serca del río, a la mar lo echarían.</i></i></div>
<div style="text-align: center;">
<i><i>Echó ganchos y gancheras por ver lo que les salía, </i></i></div>
<i>
<div style="text-align: center;">
<i>Les salió un duque de oro, hixo del rey paresía. </i></div>
<div style="text-align: center;">
<i>Camisa de Holanda yeva, cabesón de sirma y perla, </i></div>
<div style="text-align: center;">
<i>Aniyo yeva en el dedo, [que] sien proves ricos se hazían.</i> (<b><span style="font-size: xx-small;">*1</span></b>)</div>
</i><br />
Quina ciutat és Silivria? <b>(*<span style="font-size: xx-small;">2</span>) </b>Altres versions parlen de Marsilla (Marsella), i fins i tot de diversos llocs de Turquia. Possiblement, els informants que conserven el repertori sefardita no saben de quin duc parlen ni on està Gandia. “Amb el pas del temps”, explica el musicòleg José Manuel Fraile, “el romanç ha anat perdent versos i s’han afegit altres detalls en funció d’on es canta”.<br />
<br />
Des dels anys 70, Susana Weich-Shahak, musicòloga d’origen argentí i professora de la Universitat Hebrea de Jerusalem, ha recorregut tot Israel a la recerca del repertori sefardita, i n’ha enregistrat algunes versions d’aquest romanç, que es conserven al National Sound Archives of Jersualem. S’hi troben, per exemple, una versió de Rodas (Grècia) cantada pel matrimoni Levy al poble d’Holon, i un altra versió de Chanakalé (Turquia) cantada per Bienvenida Aguado-Mushabak, una sefardí turca nascuda en 1929 i emigrada a Bat Yam (Israel) en 1979. Aquesta la podem escoltar en el disc <i>Cancionero sefardí de Turquía</i>, també editat per Tecnosaga en 2004, en una versió idèntica a la què ofereixen Parra- Fraile i Atlan, i és la què hem transcrit més amunt. <br />
<br />
“La música”, explica Fraile, “és absolutament eclèctica. No podem pensar que la que es conserva actualment era la del segle XVI. La música d’aquest romanç és turca, amb melodies plenament turques”. Aquest diari ha intentant, sense èxit, trobar una versió de les què sembla es conservaven a Marroc, per veure’n les diferències musicals. <br />
<br />
Per a Bienvenida Aguado-Mushabak la cançó es deia <i>Más ariba y más ariba</i>, i en altres versions es coneix simplement com <i>El peskador</i>. Amb el pas dels segles, la cançó s’ha convertit en una bella metáfora sobre la sort –o la mala sort-, i la inutilitat de la riquesa i del poder davant la mort. Cap referència al Duc de Gandia, al seu pare, al moment històric. “Les dones que la canten”, afegeix Fraile, “desconeixen que es tracta de la història del fill del Papa Alexandre VI, no saben res dels fets”. <br />
<br />
Afortunadament, hi ha versions enregistrades amb la veu dels seferdites, perquè “el procés de transmisió s’està trencant”, segons Fraile. “Les informants són dones majors amb poca memòria, i els seus fills i néts ja no transmeten el romanç, ni tansevol parlen el jueu-espanyol”. <br />
<br />
El romanç ha circulat durant més de cinc segles arreu del món, des de Grècia i Turquia als Estats Units, sense contacte definit amb la historiografia sobre els Borja. Potser la conjunció de totes aquestes fonts d’informació, la popular sefardita i l’erudita, la de la filologia hispànica i la de la historiografia valenciano-borgiana, servisca per retrobar-nos amb el paper dels jueus, exiliats o conversos, a la nostra història. <br />
<br />
Però, per què es conserva aquest romanç en ladí i no en jueu-català, sent els Borja valencians com eren i donat que part dels jueus expulsats el 1492 eren de València, Mallorca i Catalunya? Si no hi ha nous descobriments i investigacions, no ho sabem certament. Les comunitats jueves de procedència catalanoparlant eren nombroses a ciutats com ara Tesalònica (on els jueus eren més de la meitat de la població), Rodas i Estambul, i tenien sinagogues pròpies. “A Tesalònica”, diu el medievalista Ferran Garcia-Oliver, “es reunien en l’anomenada Sinagoga dels Catalans, que va ser destruïda a principis de segle XX durant la guerra greco-turca”.<br />
<br />
De fet, a Tesalònica hi havia moltes sinagogues segons el lloc de procedència i el temps d’arribada: per exemple, la Catallan Yachan (catalana vella, construïda en 1492) i la Katallan Hadach (catalana nova, de finals del S.XVI). La més antiga era la Mayorka (dels mallorquins), constituïda en 1391, just després dels progroms més violents patits pels jueus a la Península. <br />
<br />
“Però aquestes distincions eren meramen nominatives”, aclareix l’historiador i hebraïsta Jaume Riera i Sans. “Els catalanoparlants es van dispersar i es van fondre en la gran massa sefardita, i van adoptar ben aviat el castellà. Com a llengua unitària, del català no hi va quedar res de res, això està ben documentat”. <br />
<br />
El medievalista Rafael Narbona, que des de fa anys estudia l’evolució dels jueus valencians a les acaballes de la Edat Mitjana, dóna un altra clau per a respondre a aquesta incògnita. “Des de 1391, la gran majoria de jueus practica una política d’integració i assimilació en la societat cristiana, sobretot a les nostres ciutats”. “L’elit d’aquesta comunitat”, afegeix, “rics, cultes i que participen en tot l’entramat socioeconòmic urbà, van perdre voluntàriament i progresiva les seues arrels jueves. Volien ser ciutadans de ple dret, fugir de les segregacions”. Així, segons les investigacions de Narbona, el nombre de conversos, acollits de bona gana en les societats urbanes de la Corona d’d’Aragó, va ser superior al dels expulsats. <br />
<br />
Potser, un altre fet va contribuir a la desaparició del jueu-català. Molts expulsats de la Corona d’Aragó es van refugiar a la Roma dels Borja i a altres estats com Ferrara, sota el patrocini del duc Ercole d’Este (recordem que Lucrècia Borgia, germana de Joan i filla del papa Alexandre VI, es va casar amb el fill del duc, Alfons d’Este). Si seguim les tesis d’experts en la cultura sefardita com ara Elena Romero Castelló o Paloma Díaz-Mas, a diferència dels què es van traslladar a l’Imperi Otomà, els sefardites instal·lats a Itàlia es van integrar ben aviat en aquella societat. De fet, com a primer símptoma, van abandonar l’alfabet hebreu pel romà. <br />
<br />
En conclusió, amb la integració (conversió) de gran nombre de jueus, i amb la dispersió dels expulsats entre el sefardites castellanoparlants, no es pot parlar de la pervivència del jueu-català, com sí va passar amb el jueu-castellà o ladí. <br />
<br />
<b>Una relíquia en jueu-català a Jerusalem </b><br />
<br />
A hores d’ara, només es conserven dos manuscrits del segle XV a Anglaterra i Jerusalem amb els textos –no la música- de cançons en jueu-català. Jaume Riera va seguir el rastre fins a Jerusalem. “Va ser en 1970. Hi vaig trobar un manuscrit amb cinc cançons escrites en caracters hebreus”. Els experts de Jerusalem podien llegir aquestos textos però no els entenien, per ser una llengua desconeguda, fins que va arribar Riera. “Això es català!”, va cridar. <br />
<br />
Com van arribar a Jerusalem aquestos textos? “Els expulsats s’ho endugueren tot de la Península, anaven carregats de llibres, i algú se’n portaria aquest manuscrit del segle XV. Però, oblidem-nos. El jueu-català va desaparéixer després de 1492. Com a molt, el parlaria només la primera generació de descendents dels exiliats”, conclou Riera. <br />
<br />
El manuscrit conté cinc cançons de noces, un gènere típic del món jueu, que l’artista catalana Rosa Zaragoza va difondre en el seu disc <i>Terra de jueus</i> (2007), afegint a la lletra la música d’altres cançons sefardites. “A les meues actuacions al call de Girona assistien molts turistes jueus d’Estats Units, que buscaven les seues arrels”, comenta Zaragoza. “Em preguntaven intrigats que era això del jueu-català, es quedaven fascinats i em van convidar a fer concerts arreu del món”. La cantant lamenta que hagen sigut els estadounidencs, i no els catalanoparlants de les nostres terres, els què hagen mostrat més interés per la difusió d’aquesta relíquia.<br />
<div style="text-align: center;">
***</div>
<div>
(<b><span style="font-size: xx-small;">*1</span></b>) Transcripció aproximada meua, feta en escoltar la cançó del disc</div>
<div>
(<b><span style="font-size: xx-small;">*2</span></b>) Silibria és una ciutat turca. Ho vaig descobrir després de publicar el reportatge<br />
<br /></div>
Esperança Costahttp://www.blogger.com/profile/04258800763418576223noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-4857927203108522018.post-7083139985330924982012-09-24T12:34:00.000+02:002014-08-20T11:05:08.301+02:00Per no saber llatí<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://1.bp.blogspot.com/-0A6rFVrtLx0/UGAv1lq5mKI/AAAAAAAAANU/gyaTGXzJY_8/s1600/pisa.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" src="http://1.bp.blogspot.com/-0A6rFVrtLx0/UGAv1lq5mKI/AAAAAAAAANU/gyaTGXzJY_8/s400/pisa.jpg" height="299" width="400" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">La catedral de Pisa, amb la torre inclinada, a la Piazza del Duomo.</td></tr>
</tbody></table>
Després de veure la preciosíssima Piazza del Duomo de Pisa, em vaig regalar un dinar en un restaurant que semblava molt atractiu. Com els preus de la carta i una malaltia m'impedien triar els millors plats, el cambrer es va deixar sotmetre molt amablement a un interrogatori inquisitori. Per eliminació, només podia demanar "ceci".<br />
<br />
-Que cosa è ceci? -vaig preguntar amb un exquisit accent toscà-.<br />
<br />
El que va respondre el cambrer no ho sabria transcriure ací, ni tampoc la mímica que, finalment, va substituir les paraules.<br />
<br />
-Bene, ceci -vaig claudicar, morta de gana i plena de curiositat-.<br />
<br />
El cambrer, sense perdre en cap moment la compostura, em va portar un platet molt distingit amb un grapat de cigrons bollits.<br />
<br />
Ceci...Cigrons! Si aquell dia haguera recordat que <b><i>Ciceró</i></b> era el malnom del gran orador Marcus Tullius, i que Ciceró volia dir cigró (del llatí <i><b>cicerone</b></i>), potser haguera dinat alguna cosa menys prosaica. Però, Itàlia és Itàlia. Cigrons bollits, sí, però amb quina elegància me'ls menjava jo, un per un, a 200 metres del baptisteri i de la torre inclinada!<br />
<br />
Bé, tot això, estimat lector, és una excusa per convidar-te a llegir el meu últim reportatge, <a href="http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/09/19/quadern/1348043590_108416.html" target="_blank"><b><i style="background-color: #f3f3f3;">Tu quoque, universitas?</i></b></a>, publicat al Quadern del diari El País. Perquè si es perd el llatí, perdem la capacitat d'entendre no només les nostres llengües germanes, també bona part del lèxic anglés i, en general, el sentit del nostre món.Esperança Costahttp://www.blogger.com/profile/04258800763418576223noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4857927203108522018.post-58071857050618827562012-09-15T21:33:00.000+02:002012-09-16T20:42:23.650+02:00Tim Burton, Jaume Roig i el Compromís de Casp<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://2.bp.blogspot.com/-vCoBpQadGkA/UFSvf_88AFI/AAAAAAAAAMM/Z9YtqVP7reA/s1600/sweeneytodd.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="266" src="http://2.bp.blogspot.com/-vCoBpQadGkA/UFSvf_88AFI/AAAAAAAAAMM/Z9YtqVP7reA/s400/sweeneytodd.jpg" width="400" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">El barber assassí (Johnny Depp) i la cuinera malvada (Helena Bonham Carter)</td></tr>
</tbody></table>
<br />
<div class="MsoNormal">
De tant en tant, encara es pot vore la televisió sense haver de prendre antihistamínics. Fa unes nits passaren per La 1 un musical atípic. Com que el vaig descobrir
ja començat i no sabia res de la pel·lícula, vaig córrer a l’oracle
de la <b><i style="background-color: #f3f3f3;"><a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Portada" target="_blank">Viquipèdia</a></i></b> per confirmar l’evidència:<b><i style="background-color: #f3f3f3;">
<a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Sweeney_Todd" target="_blank">S</a><a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Sweeney_Todd" target="_blank">weeney Todd, el barber diabòlic del carrer Fleet</a></i></b> estava, efectivament, dirigida per Tim Burton. És la història, molt versionada al cine i al teatre, d'un barber sanguinari del Londres victorià que busca
venjança pel seu infortuni, amb la complicitat d’una hostalera que cuina
sabrossíssimes empanades amb la carn de les víctimes del barber.</div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
Resulta que es tracta d'una fàbula antiga, tan antiga, que ja al segle XV el metge valencià Jaume Roig escrivia a la seua obra <a href="http://www.rialc.unina.it/152.1,152.1a.htm"><b><i style="background-color: #f3f3f3;">L’Espill</i></b></a> sobre la peculiar hostalera-carnissera que co-protagonitza la història:<br />
<br />
<div class="MsoNormal">
<b><i>Alli teniem / de tots potatges, / de carns salvatges, / volateria, / pastiçeria / molt preçiosa, / la pus famosa / de tot Paris. </i></b></div>
<div class="MsoNormal">
<b><i><br /></i></b></div>
<b><i>En hun pastis, / capolat, trit, / d’om cap de dit / hi fon trobat. / Ffon molt torbat / qui·l conegue; / reguonegue / que y trobaria: / mes hi havia / un cap d’orella.<br /> <br />Carn de vedella / creyem menjassem / ans que y trobassem / l’ungla y el dit / tros mig partit. / Tots lo miram / he arbitram / carn d’om çert era. <br /><br /> La pastiçera, / ab dos aydans / – ffilles ja grans –, / era fornera / he tavernera. / Dels que y venien, / alli bevien, / alguns mataven, / carn capolaven, / ffeyen pastells, / he dels budells / ffeyen salsiçes / o llonguaniçes / del mon pus fines. <br /><br /> Mare y fadrines, / quants ne tenien / tants ne venien, / he no y bastaven. / Elles mataven / alguns vedells, / ab la carn d’ells / tot ho cobrien, / asaborien / ab fines salses.</i></b><br />
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
</div>
Pocs com el gòtic Tim Burton, el més “anglés” dels directors dels Estats Units, sabrien encertar en el tractament d’aquesta història truculenta. Perquè pocs com els anglesos saben convertir els fets fabulats o històrics en universals, des dels mites artúrics fins la Revolució Industrial (malgrat la coenta inauguració dels Jocs Olímpics d’enguany. Ningú no és perfecte).<br />
<br />
L’anglés és un poble que sap relatar-se a si mateix, especialment en el mitjà audiovisual. Per arribar-hi, no només cal tenir històries sinó, a més, voler i saber contar-les. A ca nostra, històries <i>shakespearianes </i>hi ha un fum, però estan a l'espera d'un autor que les rescate. <br />
<br />
Sense córrer molt, i deixant a banda l'espectacular font d'històries tremebundes que és la València de hui (i que espere que algú tinga l'ànim i sang freda d'immortalitzar), enguany es compleixen 600 anys del Compromís de Casp, amb personatges tan dramàtics com Jaume d'Urgell i Alfons d'Aragó i Foix (o Alfons el Vell, del qual també es compleixen 600 anys de la seua mort). Al remat, personatges oblidats per nosaltres i desperdiciats per al món. És veritat que no tenim la indústria audiovisual anglesa, però perquè no hem volgut ni ens ha interessat. Quin poble és aquest, el nostre, que ha perdut la capacitat de fabular? Estic per escriure un guió i enviar-li’l a <b><i style="background-color: #f3f3f3;"><a href="http://es.wikipedia.org/wiki/Kenneth_Branagh">Kennet Brangah</a>.</i></b><br />
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<object class="BLOGGER-youtube-video" classid="clsid:D27CDB6E-AE6D-11cf-96B8-444553540000" codebase="http://download.macromedia.com/pub/shockwave/cabs/flash/swflash.cab#version=6,0,40,0" data-thumbnail-src="http://0.gvt0.com/vi/L_hgrfZVlJA/0.jpg" height="266" width="320"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/L_hgrfZVlJA&fs=1&source=uds" /><param name="bgcolor" value="#FFFFFF" /><param name="allowFullScreen" value="true" /><embed width="320" height="266" src="http://www.youtube.com/v/L_hgrfZVlJA&fs=1&source=uds" type="application/x-shockwave-flash" allowfullscreen="true"></embed></object></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<br />Esperança Costahttp://www.blogger.com/profile/04258800763418576223noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-4857927203108522018.post-11483859817938289172012-07-18T22:39:00.002+02:002014-08-20T11:07:14.425+02:00A favor de la política<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
Aquest imprés que us mostre circula per les xarxes socials, l'he tret del feisbuc. Està penjat al mur d'una persona o col·lectiu anomenat "<i>Por la eliminación de la mitad de los puestos políticos de España</i>", que anima, entre moltes altres coses, a omplir l'imprés i deixar-lo en el registre d'entrada dels ajuntaments per a demanar que es facen públics quants assessors, càrregs de confiança i "directores múltiples" hi ha a cada poble i ciutat.<br />
<br />
<i>Queridos niños</i> (com diria el Gran Wyoming)... Eixos càrregs i el sou que guanyen són públics i es poden trobar a les actes (públiques) dels plenaris (públics) i en els Diaris Oficials (públics) de cada província o govern autonòmic. Un altra cosa són les empreses públiques, que malgrat el seu nom, resulten molt més opaques (de vegades, escandalosament opaques, com podem comprovar tots els dies en els mitjans de comunicació). I un altra cosa és que no ens interesem mai en llegir les actes públiques dels afers públics que ens afecten.<br />
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td><a href="http://2.bp.blogspot.com/-suXY1E6f9TM/UAcCI1Amv1I/AAAAAAAAAKw/eoVpWnFE17c/s1600/blog.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" src="http://2.bp.blogspot.com/-suXY1E6f9TM/UAcCI1Amv1I/AAAAAAAAAKw/eoVpWnFE17c/s640/blog.jpg" height="640" width="496" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="font-size: 13px;">Imprés tret del feisbuc<br />
<div>
<br /></div>
</td></tr>
</tbody></table>
<br />
Aquest imprés és senzillament (vull pensar bé) fruit del desconeixement de com funciona la gestió pública, és a dir, la política. I preocupants són els milers de missatges que ens arriben a tot hora en contra de la política.<br />
<br />
<span style="background-color: white;">Comprem una botella d'aigua mineral a la botiga o al supermercat perquè hi ha una política d'envasaments de les fonts naturals d'aigua, una política de control de la qualitat de l'aigua, una política de regulació (o desregulació) de preus i una política d'establiment dels comerços en sòl urbà. Algú s'ha dedicat a debatre i aprovar, per nosaltres, totes aquestes normes per les quals podem comprar amb tranquilitat una botella d'aigua. </span><span style="background-color: white;">I per estabir totes eixes normes hi ha polítics (als quals nosaltres, tu i jo, estimat lector, hem votat) i funcionaris que desenvolupen i fan complir les decisions preses (administratius, lletrats, metges, tècnics, inspectors, policia, jutges...)</span><span style="background-color: white;">. </span><br />
<br />
Aquest és només un xicotet exemple. ¿Que fem renegant de la política, dels polítics i dels funcionaris? ¿Cal recordar de nou <span style="background-color: white;">que <i>política </i>vé del grec <i>polis</i>, que vol dir ciutat, ciutadà, gestió comuna, i que la política va nàixer amb les primeres organitzacions humanes? </span><span style="background-color: white;">Si la gestió dels polítics ens resulta nefasta, en el nostre sistema hi ha mecanismes, des de les urnes fins els jutjats, per posar remei. I si el nostre sistema no ens agrada, prengam decisions polítiques per canviar aquesta política. Qui es diu "<i>apolític</i>", o menteix o desconeix què significa el terme, perquè tots bevem aigua cada </span><span style="background-color: white;">dia.</span><br />
<br />
<span style="background-color: white;">I ja posats, ¿per què eliminar la meïtat dels polítics? </span><span style="background-color: white;">¿Com s'ha fet eixe càlcul? ¿Per què no el 10% dels polítics? ¿O les tres quartes parts? ¿O senzillament tots? Això últim, com sabràs, estimat lector, té un nom molt concret en política. </span><br />
<div style="text-align: center;">
***</div>
(Els meus <i>posts </i>són cada volta més llargs i seriosos. Crec que el formol en què em conserve me l'ha venut adulterat un <i>apolític</i>).<br />
<br />Esperança Costahttp://www.blogger.com/profile/04258800763418576223noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-4857927203108522018.post-45976143439744579502012-07-17T00:21:00.000+02:002014-08-20T11:08:50.651+02:00Canal 9: crònica d'una mort anunciada (o Blade Runner)<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://3.bp.blogspot.com/-R52eSFP63_Y/UAR3KUfhZBI/AAAAAAAAAKY/RXa--qEUYCQ/s1600/c9.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="http://3.bp.blogspot.com/-R52eSFP63_Y/UAR3KUfhZBI/AAAAAAAAAKY/RXa--qEUYCQ/s400/c9.jpg" height="146" width="400" /></a></div>
No m'han agradat mai els titulars amb noms d'obres literàries o cinematogràfiques, ni parlar, ni bé ni malalament, dels llocs on he treballat en temps passats. Però hui faré una excepció. En aquesta foto, repetida en tots els mitjans de comunicació, puc reconéixer, un per un, els companys que fa molts anys han estat lluitant per una televisió digna en valencià. Hui, aquests companys han tallat les emissions en directe de Canal 9 en saber que <b><i style="background-color: #eeeeee;">1.295 treballadors de Radio Televisió Valenciana se'n van al carrer</i></b>. És a dir, les tres quartes parts del total.<br />
<br />
En els mitjans de comunicació i en les xarxes socials és la notícia del dia. I n'he llegit i escoltat opinions ben diverses, des de les que justifiquen el tancament d'aquesta televisió per la gran despesa que ens suposa als valencians (la relació qualitat/preu ha estat escandalosament fraudulenta), fins la crítica per la passivitat dels treballadors en tots aquests anys de manipulació i balafiament econòmic i democràtic. <b><i style="background-color: #eeeeee;"><a href="http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/226129" target="_blank">Ací teniu un exemple</a>. </i></b><br />
<br />
No repetiré tot el que ja s'ha dit sobre la<a href="http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/06/23/valencia/1340476546_016731.html" target="_blank"> <b><i style="background-color: #eeeeee;">fallida econòmic</i></b>a</a> i sobre <a href="http://elpais.com/diario/2011/01/31/cvalenciana/1296505078_850215.html" target="_blank"><b><i style="background-color: #eeeeee;">e</i><i><span style="background-color: #eeeeee;">ls successius governs de la Generalitat que han emprat la nostra televisió pública com a armament propagandístic</span></i></b></a>. Però, vull fer un homenatge a aquests companys incombustibles (quants són... unes desenes, un centenar?) que des de fa dos dècades estan advertint de la mort anunciada de Canal 9, de la qual en som tots responsables.<br />
<br />
En Canal 9, estimat lector, jo he vist coses que mai creuries. He vist periodistes escrivint notícies al dictat del cap de premsa de la Generalitat. He vist com es prohibia que Rita Barberà isquera en les notícies quan governava Zaplana (heu llegit bé: Rita Barberá, censurada!). He vist companys militants de la CGT que s'afiliaven a USO per tal de mantindre el lloc de treball. He vist com professionals autoanomenats progressistes i d'esquerres venien la seua ètica al diable i contribuïen a l'expansió de la tele-fem. <span style="background-color: white;">He vist com els replicants ocupaven el lloc dels periodistes més veterans, traslladats al purgatori de la secció d'esports per a què no molestaren...</span><br />
<span style="background-color: white;"><br /></span>
<span style="background-color: white;">Sempre he lamentat no haver escrit un dietari durant la meua estada, perquè tots eixos moments es perdran com llàgrimes en la pluja. És hora de morir, Canal 9.</span><br />
<br />
<br />Esperança Costahttp://www.blogger.com/profile/04258800763418576223noreply@blogger.com6