dimarts, 17 de juliol del 2012

Canal 9: crònica d'una mort anunciada (o Blade Runner)

No m'han agradat mai els titulars amb noms d'obres literàries o cinematogràfiques, ni parlar, ni bé ni malalament, dels llocs on he treballat en temps passats. Però hui faré una excepció. En aquesta foto, repetida en tots els mitjans de comunicació, puc reconéixer, un per un, els companys que fa molts anys han estat lluitant per una televisió digna en valencià. Hui, aquests companys han tallat les emissions en directe de Canal 9 en saber que 1.295 treballadors de Radio Televisió Valenciana se'n van al carrer. És a dir, les tres quartes parts del total.

En els mitjans de comunicació i en les xarxes socials és la notícia del dia. I n'he llegit i escoltat opinions ben diverses, des de les que justifiquen el tancament d'aquesta televisió per la gran despesa que ens suposa als valencians (la relació qualitat/preu ha estat escandalosament fraudulenta), fins la crítica per la passivitat dels treballadors en tots aquests anys de manipulació i balafiament econòmic i democràtic. Ací teniu un exemple

No repetiré tot el que ja s'ha dit sobre la fallida econòmica i sobre els successius governs de la Generalitat que han emprat la nostra televisió pública com a armament propagandístic. Però, vull fer un homenatge a aquests companys incombustibles (quants són... unes desenes, un centenar?) que des de fa dos dècades estan advertint de la mort anunciada de Canal 9, de la qual en som tots responsables.

En Canal 9, estimat lector, jo he vist coses que mai creuries. He vist periodistes escrivint notícies al dictat del cap de premsa de la Generalitat. He vist com es prohibia que Rita Barberà isquera en les notícies quan governava Zaplana (heu llegit bé: Rita Barberá, censurada!). He vist companys militants de la CGT que s'afiliaven a USO per tal de mantindre el lloc de treball. He vist com professionals autoanomenats progressistes i d'esquerres venien la seua ètica al diable i contribuïen a l'expansió de la tele-fem. He vist com els replicants ocupaven el lloc dels periodistes més veterans, traslladats al purgatori de la secció d'esports per a què no molestaren...

Sempre he lamentat no haver escrit un dietari durant la meua estada, perquè tots eixos moments es perdran com llàgrimes en la pluja. És hora de morir, Canal 9.


6 comentaris:

Pepe Arnau ha dit...

Pena que no lo escribieras, Esperanza.
Saludos

Esperança ha dit...

No hauria servit de res, Pepe. L'únic dietari important eren els informes del Comité de Redacció on es denunciava la manipulació informativa, als quals ningú feia cas. Denunciar les coses quan ja no estàs dins és molt fàcil (altres ho han fet). Per a mi això és de covards. La qüestió és que els responsables som tots: els cínics gestors, els treballadors sense conciència i la societat valenciana, a la qual tot li'n fot.

Jesus Eduard Alonso i López ha dit...

També és hora de morir, autonomia?

Anònim ha dit...

Uff... dolorosa sentència Esperança. Però és tan certa. Des d'ahir em planteje fer, justament, allò que tu no feres. Caldria fer un treball col·lectiu de recuperació de la memòria. Efectivament s'han vist tantes coses, tantes que molta gent s'espantaria. Bé estarà passar pàgina, però també deixar constància d'allò viscut. No siga que d'ací a uns anys vinga algú a descobrir-nos la pòlvora de nou. Una abraçada i gràcies pel post

Anònim ha dit...

perdona, soc la Reis Juan. No m'agraden els anònims...

Esperança ha dit...

Tot arribarà...