Allò que la crisi (també) soterra

Excavacions a València. Foto de Jordi Vicent

No només les investigacions científiques sobre malalties i noves tecnologies, l'educació, la sanitat i els serveis socials bàsics pateixen els efectes de la crisi. L'arqueologia, disciplina que ens desvela el nostre passat per a fer-nos entendre el present, està pràcticament soterrada.

Si el voleu llegir, ací teniu un article que he publicat hui al diari El País. Un lector ha fet un comentari a l'article: "això és una de les coses que pot esperar". Sí, efectivament, hi ha coses més urgents que hem de salvaguardar. La meua intenció era només eixamplar el (nefast) panorama.

La vida és una broma?

De què es riu Ana Mato?

Atés el panorama que tenim i ens espera, podem fer tres coses:

a) Posar-nos a plorar i esperar en el llit l'extinció de l'espècie humana
b) Eixir al carrer
c) Riure i resistir

Amb la primera opció tenim les de perdre, amb el perill afegit de morir sense vore la fi del món si ens ataca abans el bacil de Koch gràcies a la nova modificació de la llei sanitària anunciada per Ana Mato (cognom molt encertat per a aquesta ministra de Sanitat).

La segona opció no està malament, perquè el Govern no ha dit res de retallar l'assitència mèdica ni el menjar en les presons. No cal trencar res, només oferir resistència passiva i deixar que ens graven i penjen el vídeo per internet. No en faltaran, de delators, que ens acusen falsament.

La tercera és la més sàbia però la més difícil i subversiva, perquè és un desafiament. Si la vida és una broma, posent-nos al seu nivell, a vore qui aguanta més, la vida o nosaltres. És qüestió de proposar-se-ho, i, a més, hi ha gent filantròpica que ens ajuda, com l'equip de Rokambol News, grans benefactors de la humanitat.

Sense paraules

El Gobierno restringe el acceso a sanidad a los inmigrantes.  Los extranjeros deberán demostrar que pagan impuestos para poder acceder al sistema  - El 'medicamentazo' aportará solo 165 millones - El PP podrá elegir en solitario al nuevo presidente de RTVE-Las autonomías podrán privatizar las televisiones públicas -  Las matrículas universitarias subirán hasta 540 euros - Interior quiere imputar a sindicatos y partidos por daños de sus afiliados, etc, etc, etc

( I tot això, només, en un mateix mitjà i un mateix dia)

La primera pintora de la història? (segona part)

Caravaggio? No. Artemisia Gentileschi.

Efectivament. Com suposava en un comentari anterior d'aquest bloc, Artemisia Gentileschi no va ser la "La primera pintora de la historia", com titulava en portada la premsa digital (encara que en entrar a l'article el titular era un altre: "Al pricipio estuvo Artemisia").

D'aquella suposició m'ha eixit un reportatge sobre pintores valencianes del segle XVI, publicat ahir en el diari El País. Si el voleu llegir, ací el teniu en versió PDF (amb les fotos de Jesús Ciscar), i ací està en format html.

I si voleu saber-ne més sobre d'altres pintores del Gòtic, el Renaixement i el Barroc europeu, en internet hi ha un fum. Per exemple, només teniu que punjar sobre aquests noms: Lucrina Fetti, Sofonisba Anguissola, Clara Peeters, Louise Moillon, Lavinia Fontana, Teresa Dieç...

Sobre elefants, parlars i Carles Dénia

Carles Dénia

Em permetràs, lector que em lliges, que m'allargue més de l'habitual i que no parle de reis i elefants, de Nóos, d'Emarsa i altres llatrocinis, de Merkel, del Congrés de la Felicitat organitzat per Coca-Cola a Madrid, ni de petroleres expropiades i la Guerra de Cuba.

Del destí, ja en tinc prou de saber les desgràcies que m'envia, va dir un poeta musulmà cantat per Carles Dénia en el seu magnífic "Paradís de les paraules". Veu trencada, gola aspra i dolça alhora que em reconcilia amb el món. En el cantant de Gandia reconec la música, l'accent i la dicció d'un espai viscut, i com et devia, estimat lector, un comentari sobre la parla d'enllà lo riu Xúquer (mireu l'entrada Tot és pendular), Carles Dénia i els versos recitats a l'inici del disc per Josep Piera la representen magníficament.

En aquest programa de blocs no sé escriure els signes de transcripció fonètica (perdoneu-me, lingüistes), ni com descriure les formes de pronúncia que des de Tavernes de la Valldigna fins la Marina Alta encara es conserven: l'esa sonora, les "e" obertes al màxim, les "a" i "o" que es confonen saviament segons la seua posició en cada paraula, la "ll" misteriosa i profunda, la "g" tan sensual... La distància suficient de les grans ciutats, l'herència de la repoblació balear i genovesa del segle XVII i l'endogàmia secular en pobles i comarques fan possible aquesta relíquia miraculosa en aquest temps d'estandarització i aculturalizació. Passeu, abans que desaparega, per Benirredrà, Simat, Daimús, Barx, Rugat, Carrícola, Pego, Oliva... i escolteu la remor de bars i botigues. Turisme lingüístic, es diu.

Carles Dénia pertany a una generació que, potser, siga l'última en mantindre aquest parlar. Us recomane per això el disc. I perquè les crítiques musicals han estat extraordinàries, i sobretot perquè és una obra encisadora.

Un bell lloc per a morir

Foto de l'agència EFE

El dia que em despediren del meu penúltim treball, em vaig acomiadar amb una agra ironia per e-mail dels companys de Barcelona que intentaven consolar-me. "Maleïdes hipoteques subprime. Si tinc néts els diré: la iaia va ser de les primeres víctimes de la crisi de 2008". Eixa mateixa nit passaren per la televisió El sol del membrillo, de Víctor Erice, i vaig plorar. "Ja no tinc por", em vaig dir en acabar aquesta pel·lícula preciosíssima. La bellesa és una de les poques coses que ens allibera i ens fa sentir immortals.

Hui, quatre anys després, quan som pardalets en el parany dels mercats que ens governen i comencem a viure cada dia com si fóra l'últim, m'ha envaït la mateixa sensació en el Museu de Belles Arts de València. "Aquest és un bon lloc per a morir", he pensat.

Els museus, molt qüestionats pels qui els defineixen com mausoleus d'objectes, ens encisen misteriosament. Si retallen en cultura, que és la capacitat de generar bellesa -i la única cosa que ens distingeix dels regnes animal i vegetal-, no imagine cap forma millor de morir que envoltada pels objectes dels que ja no estan en aquest món. Al menys tenien gust.

Dràcula és mort a canonades

Aquesta matinada, abans que eixira el sol, he fet el repàs diari a la premsa digital. A tot Amèrica ja era trending topic l'afonament del "vaixell fantasma" xaponés que navegava sol per l'oceà des del tsunami de març de 2011. La història d'aquesta nau em va fascinar fa uns dies i la comparava amb el vaixell de Dràcula.

Però en aquests temps que travessem no hi ha marge per a les històries fabuloses. Un patruller de la costa dels Estats Units s'ha carregat el símbol d'una tragèdia que recorria el món en silenci. La nau ha resistit cinc hores més abans d'afonar-se, i me l'he imaginada agonitzant i bramant en el seu últim alé com el camió de la pel·licula Duel (ací titulada El diablo sobre ruedas) d'Spielberg.

Sabem que Dràcula no resistia la llum del sol, però no me l'imagine morint ofegat en la mar ni cosit per l'artilleria. Quina falta de respecte! Aquests nord-americans mai no han sabut acabar amb elegància les batalles ni les guerres. El cant dels teuladins m'ha alertat i m'he gitat, no fóra que el sol em desintegrara.

Passió

Fotograma d'Emergence, del videoartista Bill Viola.

M'agrada la Setmana Santa perquè sol coincidir amb la floració dels tarongers. El perfum de l'aire no arriba a aquesta ciutat, però en el carrer del costat hi ha una filera de tarongers bords que em recorden cada any que estem en primavera, a mi, que ja he perdut el control del calendari. Com agraïsc aquestes sensacions cícliques!

Del cristianisme en què em van intentar educar he aprofitat ben poc. "Carta de San Pablo a los Corintios...", escoltava en la missa, esperant que algú m'explicara qui eren els corintios. El més normal haguera estat, acabada la cerimònia i a les portes de l'església, encetar un debat amb la colla d'amigues sobre si Sant Pau escrivia la mateixa carta a tots i cadascun dels corintios o només l'adreçava al seu portaveu -i si aquest informava els seus en assemblea-, i si va rebre o no resposta dels corintios. Però les meues amigues no parlaven d'això, pel que vaig deduir que jo era la única que no sabia res d'aquell poble amb nom de columna clàssica.

La única passió que m'ha transmés el cristianisme és la passió per la bellesa d'algunes de les seues imatges, com la que us mostre més amunt, rescatada de la premsa.

Tot és pendular

Alarte felicita Puig. Foto de Pepe Olivares.

Ahir seguia el Congrés del PSPV-PSOE a Alacant mitjançant l'edició digital del diari El País, que informava a temps real de tot el que passava, quan van tocar la porta de ma casa.

   -Qui és? - pregunte sense obrir-
   -Periódico comunistoea [comunista*] -contesta la veu d'una xica-
   -No gracias, soy anarquista utópica
   -Tac, tac, tac -soroll de tacons d'agulla anant-se'n escala avall-

Com han canviat els temps -vaig pensar-, ara pots seguir un congrés polític a l'instant com si et narraren un  partit de futbol per la ràdio, i els enigmàtics partits comunistes residuals vénen la seua premsa porta a porta talment t'oferiren el canvi de companyia telefònica.

Quan vaig tornar a l'ordinador, Ximo Puig ja havia guanyat el congrés a Jorge Alarte i se m'havien cremat les magdalenes en el forn. La crònica del diari ve a dir que amb Puig tornen els temps de Lerma i Ciprià Ciscar (germà de la seua germana). De sobte, em va entrar una suor angoixant, i vaig buscar desesperadament els meus pantalons-campana en l'armari (els pantalons-campana dels 80, que eren una revisitació dels pantalons-campana dels 70, no els dels anys 90, que els més joves lluien com si no els haguera dut mai ningú). Encara em caben.

Podria citar Lampedusa (cal que tot canvie per a què res canvie), o el que li va dir un gran poeta a un amic: "tot és pendular". Si ens ompli d'eufòria tornar on estàvem fa més de 20 anys, si hem hagut de recuperar les  pancartes per a les manis i els pantalons-campana, la pendulada que ens han pegat és tan forta que no sé  per quin tram de la història acabarem regolant. Si tornem a l'Anciène Regime, jo em demane ser Marquesa, s'il vous plaît.

[*] Comunistoea = "Comunista" pronunciat correctament per una persona de més enllà lo riu Xúquer, però més ençà del Gallinera. Però d'això, estimat lector, escriuré un altre dia.