dimecres, 18 de juliol del 2012

A favor de la política

Aquest imprés que us mostre circula per les xarxes socials, l'he tret del feisbuc. Està penjat al mur d'una persona o col·lectiu anomenat "Por la eliminación de la mitad de los puestos políticos de España", que anima, entre moltes altres coses, a omplir l'imprés i deixar-lo en el registre d'entrada dels ajuntaments per a demanar que es facen públics quants assessors, càrregs de confiança i "directores múltiples" hi ha a cada poble i ciutat.

Queridos niños (com diria el Gran Wyoming)... Eixos càrregs i el sou que guanyen són públics i es poden trobar a les actes (públiques) dels plenaris (públics) i en els Diaris Oficials (públics) de cada província o govern autonòmic. Un altra cosa són les empreses públiques, que malgrat el seu nom, resulten molt més opaques (de vegades, escandalosament opaques, com podem comprovar tots els dies en els mitjans de comunicació). I un altra cosa és que no ens interesem mai en llegir les actes públiques dels afers públics que ens afecten.
Imprés tret del feisbuc


Aquest imprés és senzillament (vull pensar bé) fruit del desconeixement de com funciona la gestió pública, és a dir, la política. I preocupants són els milers de missatges que ens arriben a tot hora en contra de la política.

Comprem una botella d'aigua mineral a la botiga o al supermercat perquè hi ha una política d'envasaments de les fonts naturals d'aigua, una política de control de la qualitat de l'aigua, una política de regulació (o desregulació) de preus i una política d'establiment dels comerços en sòl urbà. Algú s'ha dedicat a debatre i aprovar, per nosaltres, totes aquestes normes per les quals podem comprar amb tranquilitat una botella d'aigua. I per estabir totes eixes normes hi ha polítics (als quals nosaltres, tu i jo, estimat lector, hem votat) i funcionaris que desenvolupen i fan complir les decisions preses (administratius, lletrats, metges, tècnics,  inspectors, policia, jutges...)

Aquest és només un xicotet exemple. ¿Que fem renegant de la política, dels polítics i dels funcionaris? ¿Cal recordar de nou que política vé del grec polis, que vol dir ciutat, ciutadà, gestió comuna, i que la política va nàixer amb les primeres organitzacions humanes? Si la gestió dels polítics ens resulta nefasta, en el nostre sistema hi ha mecanismes, des de les urnes fins els jutjats, per posar remei. I si el nostre sistema no ens agrada, prengam decisions polítiques per canviar aquesta política. Qui es diu "apolític", o menteix o desconeix què significa el terme, perquè tots bevem aigua cada dia.

I ja posats, ¿per què eliminar la meïtat dels polítics? ¿Com s'ha fet eixe càlcul? ¿Per què no el 10% dels polítics? ¿O les tres quartes parts? ¿O senzillament tots? Això últim, com sabràs, estimat lector, té un nom molt concret en política. 
***
(Els meus posts són cada volta més llargs i seriosos. Crec que el formol en què em conserve me l'ha venut adulterat un apolític).

dimarts, 17 de juliol del 2012

Canal 9: crònica d'una mort anunciada (o Blade Runner)

No m'han agradat mai els titulars amb noms d'obres literàries o cinematogràfiques, ni parlar, ni bé ni malalament, dels llocs on he treballat en temps passats. Però hui faré una excepció. En aquesta foto, repetida en tots els mitjans de comunicació, puc reconéixer, un per un, els companys que fa molts anys han estat lluitant per una televisió digna en valencià. Hui, aquests companys han tallat les emissions en directe de Canal 9 en saber que 1.295 treballadors de Radio Televisió Valenciana se'n van al carrer. És a dir, les tres quartes parts del total.

En els mitjans de comunicació i en les xarxes socials és la notícia del dia. I n'he llegit i escoltat opinions ben diverses, des de les que justifiquen el tancament d'aquesta televisió per la gran despesa que ens suposa als valencians (la relació qualitat/preu ha estat escandalosament fraudulenta), fins la crítica per la passivitat dels treballadors en tots aquests anys de manipulació i balafiament econòmic i democràtic. Ací teniu un exemple

No repetiré tot el que ja s'ha dit sobre la fallida econòmica i sobre els successius governs de la Generalitat que han emprat la nostra televisió pública com a armament propagandístic. Però, vull fer un homenatge a aquests companys incombustibles (quants són... unes desenes, un centenar?) que des de fa dos dècades estan advertint de la mort anunciada de Canal 9, de la qual en som tots responsables.

En Canal 9, estimat lector, jo he vist coses que mai creuries. He vist periodistes escrivint notícies al dictat del cap de premsa de la Generalitat. He vist com es prohibia que Rita Barberà isquera en les notícies quan governava Zaplana (heu llegit bé: Rita Barberá, censurada!). He vist companys militants de la CGT que s'afiliaven a USO per tal de mantindre el lloc de treball. He vist com professionals autoanomenats progressistes i d'esquerres venien la seua ètica al diable i contribuïen a l'expansió de la tele-fem. He vist com els replicants ocupaven el lloc dels periodistes més veterans, traslladats al purgatori de la secció d'esports per a què no molestaren...

Sempre he lamentat no haver escrit un dietari durant la meua estada, perquè tots eixos moments es perdran com llàgrimes en la pluja. És hora de morir, Canal 9.


dissabte, 14 de juliol del 2012

Un Govern de covards

De Guindos, Sáenz de Santamaria i Montoro, ahir. Foto: ABC
De nit i en silenci, com els lladres. O com els covards. El govern d'aquest grapat de despulles que es diu Espanya ha actuat amb nocturnitat i alevosia, en amagar-nos que els "ajustaments" (valent eufemisme!) van molt més enllà del que ens varen anunciar ahir el trio de trileros de la foto. Aquesta matinada, mentre tothom encara es lamentava per les estisorades, el govern ha penjat en una web, i en anglés, el detall de les retallades per a què els inversors estrangers les conegueren de primera mà, abans que nosaltres, que, ja se sap, no som ningú. Ací teniu el text del periodista Manuel V. Gómez publicat aquesta vesprada en l'edició digital d'El País:

...Ni el ministro de Hacienda, Crisóbal Montoro, ni la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría,  detallaron a cuánto ascendía el ajuste decretado ayer en el Consejo de Ministros. En la rueda de prensa, los periodistas lo preguntaron en reiteradas ocasiones. Ninguno de los dos contestó a una cuestión para la que tenían la respuesta. Preferían decírselo primero a los inversores internacionales a través de la página web que el Ministerio de Economía tiene para facilitar “los últimos datos sobre España en inglés de una manera clara y amplia”.

He anat de web en web per vore quines coses més ens van amagar ahir de vesprada. En l'edició de hui del BOE (Boletín Oficial del Estado) podeu fer un tast. Per exemple, si estàs cobrant el subsidi de 426 euros no pots eixir del país (ni a buscar feina?), es retallen 200 milions més de la partida d'ajudes a la Dependència, als funcionaris se'ls tornarà la paga de nadal en cromos només si es compleixen els objectius de dèficit del 2015, pagarem el rebut de la llum segons on ens haja tocat de viure, etc etc etc

I sembla que hi ha més coses que es preparen, com podreu vore en aquest enllaç, com la "racionalització" del sistema de pensions, fins ara sagrades.

Això sí, Rajoy continua enlluernant-nos amb les seues frases exquisites: "Yo voy a decir en cada momento la verdad sobre lo que ocurre porque la economía necesita credibilidad", ha dit, segons relata el diari El País, en la clausura del XIII congrés del PP andalús.

I un altra frase encara millor, la millor de totes fins ara, per la qual ha pagat la pena despentinar-me en eixir del meu nucli de crionització programada: "España es un gran país y tiene sobre todo españoles".

dijous, 5 de juliol del 2012

"Yo soy epañó"

Foto de la web teinteresa.es
Un bon amic (el millor) té un bloc secret. Només escriu per a ell. Una llàstima, perquè textos tan bons com el que us adjunte no es poden desaprofitar. Que el disfruteu.

EPAÑÓ

"Durante la pasada Eurocopa asistimos a una explosión de vitalidad colectiva, lo cual no es ni bueno ni malo, sino algo que, bajo ciertas circunstancias, simplemente ocurre. Lo extraño es que el contento general se veía acompañado por una cantinela –melódicamente rusa– cuya letra decía así: Yo soy epañó, epañó, epañó. El esfuerzo por señalar la españolidad de la selección no era cosa de cientos de miles de chiflados -macerados en alcohol o envueltos en una bandera- que ignoraban el origen provenzal de la palabra “español”, sino más bien una sensación general sacada de quicio y encumbrada hasta el grito inarticulado, beodo incluso en la sobriedad.

También los medios se ocuparon de manifestar histéricamente que la selección española, española, española, era lo que su propio nombre indica. En fin, que ser español parecía ser una novedad sociopolítica además de un estado espiritual, algo que, gracias a la Eurocopa, las banderas, los frikis televisados vestidos de torero o de guardia civil, y a la ansiada conquista del triplete liquidaba un problema que desde la guerra de Cuba había torturado a la intelectualidad, a saber: qué demonios es España. La referencia a la guerra de Cuba importa en la medida en que las tropas embarcadas hacia ultramar no entonaban el himno nacional español, que carece de letra y de autor conocido, sino que lo hacían tarareando La Marsellesa

La referencia a la intelectualidad importa en la medida de su secular desacuerdo, con excepción de Ortega y Gasset, quien solucionó la cuestión de las nacionalidades un tanto balompédicamente (como De Jong ante Xavi en la final del mundial en Sudáfrica) atribuyendo su origen a “petulancias de particularismo”. Y sin embargo, ¿alguien se imagina a los aficionados ingleses, o irlandeses, o portugueses, o alemanes, o italianos, intentado tan desesperada, tan patéticamente reafirmar su identidad ante el planeta? A falta de otros recursos, tras la victoria, sonó en el estadio el auténtico himno nacional: Que viva España, de Manolo Escobar. Y en esas estamos.


Cuando la crisis económica alienta discursos reaccionarios sobre la desaparición de las autonomías (que tanto han contribuido a resolver el “problema de España”) tras los que asoma el eterno nacionalismo español, español, español, excluyente, autoritario y ridículo, dan ganas de largarse, antes de decir que ya está bien y recordar desde el andén, el muelle o la pista de despegue el verso final de la Oda de Joan Maragall: adéu, Espanya".