Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cultura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cultura. Mostrar tots els missatges

diumenge, 6 de maig del 2012

Trages, passatgers i ritmes salvatges


Escena d' "El trage",  de Peter Brook
Decidisc aprofitar aquest insomni per fer-te un regal, lector que em lliges. Quan despertes, enllaça amb aquest reportatge sobre el dramaturg Peter Brook i la seua obra El trage, que s'estrena d'ací no res a Madrid. Només la foto ja fa endevinar un bon text i una esplèndida posada en escena.

La foto m'ha recordat que en TVE, en intempestive-time, passaren fa no res un altre musical teatral, Passing Strange, d'Spike Lee. En acabar la temporada teatral, el mateix Lee va gravar les tres últimes sessions per convertir l'espectacle en pel·licula. Magnífica.

I a aquestes hores de la matinada, les connexions neuronals, escasses de melatonina, em condueixen a un altre racó de la memòria, on guarde la pel·lícula Idlewild (ací traduïda equívocament com "Ritmo Salvaje", perquè hi ha dos films amb eixe mateix nom). En Idlewild, Bryan Barber dirigeix els cantants André 3000 i Big Boy per construir, a ritme de ragtime i hip-hop, un consistent drama musical ambientat en el sud dels Estats Units dels anys 30.

Totes tres són suggerències escèniques i cinematogràfiques contemporànies sobre la història de la comunitat africana i afroamericana en el segle XX. Imprescindibles.

dilluns, 30 d’abril del 2012

Allò que la crisi (també) soterra

Excavacions a València. Foto de Jordi Vicent
No només les investigacions científiques sobre malalties i noves tecnologies, l'educació, la sanitat i els serveis socials bàsics pateixen els efectes de la crisi. L'arqueologia, disciplina que ens desvela el nostre passat per a fer-nos entendre el present, està pràcticament soterrada.

Si el voleu llegir, ací teniu un article que he publicat hui al diari El País. Un lector ha fet un comentari a l'article: "això és una de les coses que pot esperar". Sí, efectivament, hi ha coses més urgents que hem de salvaguardar. La meua intenció era només eixamplar el (nefast) panorama.

divendres, 20 d’abril del 2012

La primera pintora de la història? (segona part)

Caravaggio? No. Artemisia Gentileschi.
Efectivament. Com suposava en un comentari anterior d'aquest bloc, Artemisia Gentileschi no va ser la "La primera pintora de la historia", com titulava en portada la premsa digital (encara que en entrar a l'article el titular era un altre: "Al pricipio estuvo Artemisia").

D'aquella suposició m'ha eixit un reportatge sobre pintores valencianes del segle XVI, publicat ahir en el diari El País. Si el voleu llegir, ací el teniu en versió PDF (amb les fotos de Jesús Ciscar), i ací està en format html.

I si voleu saber-ne més sobre d'altres pintores del Gòtic, el Renaixement i el Barroc europeu, en internet hi ha un fum. Per exemple, només teniu que punjar sobre aquests noms: Lucrina Fetti, Sofonisba Anguissola, Clara Peeters, Louise Moillon, Lavinia Fontana, Teresa Dieç...

dimecres, 18 d’abril del 2012

Sobre elefants, parlars i Carles Dénia

Carles Dénia
Em permetràs, lector que em lliges, que m'allargue més de l'habitual i que no parle de reis i elefants, de Nóos, d'Emarsa i altres llatrocinis, de Merkel, del Congrés de la Felicitat organitzat per Coca-Cola a Madrid, ni de petroleres expropiades i la Guerra de Cuba.

Del destí, ja en tinc prou de saber les desgràcies que m'envia, va dir un poeta musulmà cantat per Carles Dénia en el seu magnífic "Paradís de les paraules". Veu trencada, gola aspra i dolça alhora que em reconcilia amb el món. En el cantant de Gandia reconec la música, l'accent i la dicció d'un espai viscut, i com et devia, estimat lector, un comentari sobre la parla d'enllà lo riu Xúquer (mireu l'entrada Tot és pendular), Carles Dénia i els versos recitats a l'inici del disc per Josep Piera la representen magníficament.

En aquest programa de blocs no sé escriure els signes de transcripció fonètica (perdoneu-me, lingüistes), ni com descriure les formes de pronúncia que des de Tavernes de la Valldigna fins la Marina Alta encara es conserven: l'esa sonora, les "e" obertes al màxim, les "a" i "o" que es confonen saviament segons la seua posició en cada paraula, la "ll" misteriosa i profunda, la "g" tan sensual... La distància suficient de les grans ciutats, l'herència de la repoblació balear i genovesa del segle XVII i l'endogàmia secular en pobles i comarques fan possible aquesta relíquia miraculosa en aquest temps d'estandarització i aculturalizació. Passeu, abans que desaparega, per Benirredrà, Simat, Daimús, Barx, Rugat, Carrícola, Pego, Oliva... i escolteu la remor de bars i botigues. Turisme lingüístic, es diu.

Carles Dénia pertany a una generació que, potser, siga l'última en mantindre aquest parlar. Us recomane per això el disc. I perquè les crítiques musicals han estat extraordinàries, i sobretot perquè és una obra encisadora.

dimarts, 10 d’abril del 2012

Un bell lloc per a morir

Foto de l'agència EFE
El dia que em despediren del meu penúltim treball, em vaig acomiadar amb una agra ironia per e-mail dels companys de Barcelona que intentaven consolar-me. "Maleïdes hipoteques subprime. Si tinc néts els diré: la iaia va ser de les primeres víctimes de la crisi de 2008". Eixa mateixa nit passaren per la televisió El sol del membrillo, de Víctor Erice, i vaig plorar. "Ja no tinc por", em vaig dir en acabar aquesta pel·lícula preciosíssima. La bellesa és una de les poques coses que ens allibera i ens fa sentir immortals.

Hui, quatre anys després, quan som pardalets en el parany dels mercats que ens governen i comencem a viure cada dia com si fóra l'últim, m'ha envaït la mateixa sensació en el Museu de Belles Arts de València. "Aquest és un bon lloc per a morir", he pensat.

Els museus, molt qüestionats pels qui els defineixen com mausoleus d'objectes, ens encisen misteriosament. Si retallen en cultura, que és la capacitat de generar bellesa -i la única cosa que ens distingeix dels regnes animal i vegetal-, no imagine cap forma millor de morir que envoltada pels objectes dels que ja no estan en aquest món. Al menys tenien gust.

dijous, 5 d’abril del 2012

Passió

Fotograma d'Emergence, del videoartista Bill Viola.
M'agrada la Setmana Santa perquè sol coincidir amb la floració dels tarongers. El perfum de l'aire no arriba a aquesta ciutat, però en el carrer del costat hi ha una filera de tarongers bords que em recorden cada any que estem en primavera, a mi, que ja he perdut el control del calendari. Com agraïsc aquestes sensacions cícliques!

Del cristianisme en què em van intentar educar he aprofitat ben poc. "Carta de San Pablo a los Corintios...", escoltava en la missa, esperant que algú m'explicara qui eren els corintios. El més normal haguera estat, acabada la cerimònia i a les portes de l'església, encetar un debat amb la colla d'amigues sobre si Sant Pau escrivia la mateixa carta a tots i cadascun dels corintios o només l'adreçava al seu portaveu -i si aquest informava els seus en assemblea-, i si va rebre o no resposta dels corintios. Però les meues amigues no parlaven d'això, pel que vaig deduir que jo era la única que no sabia res d'aquell poble amb nom de columna clàssica.

La única passió que m'ha transmés el cristianisme és la passió per la bellesa d'algunes de les seues imatges, com la que us mostre més amunt, rescatada de la premsa.

dimecres, 21 de març del 2012

Més post-modernisme no, per favor

Punja ací  per llegir l'article a El País
M'assabente que s'està posant de moda el programa Korsakov per a oferir i vore documentals on line, que ha arribat "el fin de la historia única" i que "la linealidad [de les històries] es una gran mentira". Mitjançant aquest programa informàtic, l'espectador pot ordenar (fins i tot eliminar) els clips o parts d'un documental com vulga.

Documentalistes del planeta! No feu cas, que el post-modernisme és una antigor!
(***)
(Intentant culturalitzar-me sobre aquest tema, confirme que el meu documental Miracle Forever no era roïn: era post-modern).


dimarts, 20 de març del 2012

La primera pintora de la història?


Una de les obres d'Artemisia Gentileschi
Un reportatge del diari El País titulat ¿La primera pintora de la historia?  em recorda que, en un sopar que vaig haver de suportar, Vizcaíno Casas assegurava que la inferioritat de les dones es demostrava per la inexistència històrica de grans pintores i artistes. No pagava la pena rebatre el comentari amb una llista d'artistes, ni de dones artistes que es feien passar per homes per poder crear, perquè el que voliem realment els assistents era que aquell ase bròfec s'acabara el plat per anar-nos-en fugint i oblidar la brutícia que brollava pels pèls de les seues orelles.

De segur que Artemisia Gentileschi no és la primera pintora de la història, i si ho fóra, benvingut el descobriment. Crieu les xiquetes com a xics: no les obligueu a fer el llit ni torcar la pols, no els posseu llacets al cap, no les dissenyeu "multi-tarea", deixeu que còrreguen pel camp sota el sol i no patiu per la seua virtud. Voreu com les vostres filles arriben a ser tan creatives i genials com Artemisia, o com son pare, Orazio Gentileschi, o bé vos ixen tan bròfegues i ases com molts altres homes.