Està, però no està. Si no està se'l presenteix, i la seua ombra sinistra xiuxueja amb un alè gelat frases que esborronen mitja bancada perlamentària.... "Sé qui eres... sé què has fet... ho sé tot sobre tu i dels teus...".
I els antics aliats li clamen; "Amo! Amo! Tingues pietat! T'he sigut fidel! Amo! Amooo!
Anava a escriure una profundíssima reflexió sobre les lamentables estratègies turístico-culturals del nostre territori i llançar unes propostes d’allò més coherents i apanyades, quan el destí, que és Déu, em va castigar amb un refredat incapacitant. Posada, doncs, en mans del destí, del paracetamol, dels antihistamínics i altres barrejes amb efectes psicotròpics, dissabte a la nit se’m va aparèixer com una marededéu el festival d’Eurovisió, ple llums i colorets psicodèlics.
Mentre em debatia entre les diverses fases REM del son, la veu en off de José María Íñigo em treia, per a la meua desesperació, del túnel mòrfic. Europa ha mort, pensava jo, celebrem-ho al carrer amb festa i un bon àpat, com aquells rics de la pel·lícula Nosferatu de Werner Herzog, quan la pesta ja els rosegava el cos i la parca els concedia un últim desig.
En això arribaren a l’escenari els grecs Koza Mostra i Agathonas Iakovidis amb la seua cançó “Alcohol is free”, plena d’alegria, de referències geogràfiques, històriques i marineres, de fresca reinvenció indumentària i de poesia efervescent. (La traducció és meua i lliure. Les queixes, al fabricant de l’ibuprofen).
“La tempesta ens sobta a [l’autopista] Egnatia, el vent ens porta mar endins, el rumb està equivocat. Qui juga amb les llums? La proa ens du cap a Grevena. En un mar de wisky som nàufrags. Qui ens trobarà? Tota la terra es tambaleja. El cap, fet un colador. El cotxe és un llaüt! Qui va posar el timó i la vela? Una ona s’enfureix, i una sirena pregunta. És que el conductor ha begut, bella dama. Semàfors en zona mesopelàgica! Qui ha posat la meua casa tan lluny? L’alcohol és gratis!”
Era això una provocació a la Troika? Què els farà ara el Bundesbank, als grecs? Merkel haurà mort en un taüt amb una estaca al cor? Els déus juguen als daus, però els grecs juguen amb els déus, que per alguna cosa els van inventar. Europa encara alena!, em deia mentre, pegant tombs per casa, em connectava al facebook i als tuits. No era un somni, la xarxa bullia plena d’helenitat.
Eixe oracle en què ha esdevingut internet em va informar que la colla grega està formada per músics prestigiosos, res de coentors edulcorades per agradar a mister Draghi. Ilias Kozas, cap de la banda Koza Mostra, formava part de la Cabaret Balkan. I Agathonas Iakovidis és un dels millors intèrprets de la música rebétiko, una mena de folk grec marginal, nascut dels desastres de les guerres dels segles XIX i XX i equiparable al blues de Chicago, als tangos o als fados: taverna, penes i alcohol.
Durant el festival, a les xarxes socials, els nostres joves es reconeixien en aquells xicons grecs (físicament, musicalment i anímicament) encapçalats per un iaio amb l’autoritat d’un mestre. Grècia! Grècia!, piulaven pel twitter. Ves per on, una innocent cançó festivalera recorda a Europa d’on va nàixer. Sols uns versos per evocar de gairó lluites, desfetes i victòries, l’origen del que som, i, ho sent, Der Spiegel, les ganes de viure dels mediterranis. O això, o és que la febra em produeix al·lucinacions.
Ara farà un any que em dedicava a recopilar informació històrica que servira a la poetessa Irene Verdú i a l'il·lustrador Gerard Miquel per a compondre aquesta Auca d'Alfons el Vellper als xiquets. L'any 2012 se celebrava el 600 aniversari de la mort d'Alfons d'Aragó i Foix, nét de Jaume II, comte de Dénia, primer marqués de Villena, primer duc de Gandia, candidat fracassat a rei de la Corona d'Aragó i, com va dir no recorde qui, un "manifasser" de cap a peus.
Em vaig divertir molt rellegint-me la biografia escrita per Jaume Castillo i La taula del senyor duc. Alimentació, gastronomia i etiqueta dels ducs de Gandia, de Juan Vicente García Marsilla, entre altres llibres. Amenace de nou: si ningú no fa un guió d'aquest personatge, acabaré fent-lo jo. Avise.
A l'esquerra, vas "íber" trobat al Campello. A la dreta, fragment d'un altre que es ven als Estats Units per 30.000 dòlars
Si encara teniu ganes, després de llegir el meu reportatge Auge y caída del "príncipe alcoyano" us propose un joc: trobar les comparances entre els dos vasos íbers que us mostre a la imatge. Quin és auntèntic? Quin és fals? O ho són els dos? A la web de la Royal-Athena Galleriestrobareu més peces, suposadament íberes, que estan a la venda, i les podeu comparar també amb els vasos exposats al Museu Arqueològic d'Alcoi o al de Prehistòria de València.
Allò millor del reportatge no ho he pogut contar per ètica professional, però ja és prou saber que no haurien falsificadors si no hi haguera gent disposada a pagar el que fóra per tindre al seu despatx una peça de la qual no entén res ni se sap res del seu origen. És una història eterna: paguem per allò que creguem que té valor, el tinga o no. Tant s'hi val!
Creiem que ja ho havíem vist i sentit tot. Però no. Després del fracàs de Terra Mítica, l’aeroport de Castelló, El Circuit de F1, Calatravalàndia, la Ciutat de la Llum, la Ciutat de la Pilota i altres ciutats que no han resultat ser res més que grans bufes pagades pels contribuents, el prestidigitador Máximo Busch, Conseller d’Economia, Turisme, Indústria i Ocupació (és a dir, de quasi tot allò que no funciona) ens amenaça amb revifar de nou eixe esperpent que apareix de tant en tant com les cares de Bélmez, anomenat (com no) Ciutat de les Llengües de Castelló.
He buscat sense èxit fins en la quinta dimensió una descripció adient per aquest despropòsit, que a la fi, segons el pla de negoci de la “cosa”, consistirà en muntar discoteques, bars i camps de tenis en un complex “lúdic-hoteler” que oferirà “un lloc idíl·lic” per als estudiants estrangers. Això sí, deixant fora del projecte la Universitat i les Escoles Oficials d’idiomes, que, com tots sabem, de llengües no saben res.
El projecte, heretat dels temps d’un Molt Honorable que parlava amb Déu i que ha gravat en el marbre de la posteritat frases tan esgarrifadores com “Tengo un sueño” o “Ha sido todo muy bonito”, respon a eixa mena de planificació i gestió del territori a què ja estem acostumats: “Xé, tu fes-ho que després ja ho omplirem”. Un polígon de vora 500.000 metres quadrats ple de coses per a que els “estudiants interactuen amb els ciutadans de Castelló”. Un avantatge: la campanya publicitària ja està feta i no ens costarà un quinzet, perquè es podrà tirar mà de l’impagable spot protagonitzat per Luis Aguilé.
Per altra banda, el fet de convidar al Instituto Cervantes a participar en el projecte delata que la Ciutat de les Llengües pretén ser en realitat la Ciutat de la Llengua Castellana, i, com és de domini públic, a Castelló es parla el millor castellà del món, on vas a comparar. Al remat, es pretén crear negocis al voltant de la llengua per a “estructurar el turisme lingüístic com fan a Anglaterra”.
El senyor conseller de Turisme hauria de saber que el turisme lingüístic consisteix en la immersió, eixa paraula que, en escoltar-la, alguns ignorants emmalalteixen d’al·lèrgia cutània i capil·lar fins a decretar l’alerta sanitària. La immersió és la base de l’aprenentatge idiomàtic. Quan enviem els nostres fills a Anglaterra perquè aprenguen la llengua franca, la seua immersió consisteix també en dinar i sopar oliosos Fish and ships i en dormir en cases sinistres que semblen decorats de pel·lícules gore. I és aleshores quan, en estat de shock, els nostres joves s’espavilen i comencen a parlar anglés per a demanar auxili.
En lloc de continuar venent aire, el senyor Bluff, Conseller d’Economia, Turisme, Indústria i Ocupació, podria haver emprat tot eixe gran esforç intel·lectual en, per exemple, evitar el tancament del’última fàbrica de vidre que quedava a l’Olleria, vestigi d’una indústria amb cinc segles de tradició que s’hauria d’haver protegit. Indústria que, a més de donar treball a desenes de famílies i mantenir una cultura de l’ofici, esdevindria un pol d’atracció per al turisme cultural, incloent, és clar, el turisme lingüístic. Perquè a la Vall d’Albaida es parla un valencià potser dels més bells de la nostra terra, i de ben segur que els milers d’alumnes estrangers que estudien català per tot el món ho hagueren agrait. Nosaltres també.
