Grècia! Grècia!

La banda Koza Mostra amb Agathonas Iakovidis

(Article publicat a La Veu del País Valencià)

Anava a escriure una profundíssima reflexió sobre les lamentables estratègies turístico-culturals del nostre territori i llançar unes propostes d’allò més coherents i apanyades, quan el destí, que és Déu, em va castigar amb un refredat incapacitant. Posada, doncs, en mans del destí, del paracetamol, dels antihistamínics i altres barrejes amb efectes psicotròpics, dissabte a la nit se’m va aparèixer com una marededéu el festival d’Eurovisió, ple llums i colorets psicodèlics.

Mentre em debatia entre les diverses fases REM del son, la veu en off de José María Íñigo em treia, per a la meua desesperació, del túnel mòrfic. Europa ha mort, pensava jo, celebrem-ho al carrer amb festa i un bon àpat, com aquells rics de la pel·lícula Nosferatu de Werner Herzog, quan la pesta ja els rosegava el cos i la parca els concedia un últim desig.

En això arribaren a l’escenari els grecs Koza Mostra i Agathonas Iakovidis amb la seua cançó “Alcohol is free”, plena d’alegria, de referències geogràfiques, històriques i marineres, de fresca reinvenció indumentària i de poesia efervescent. (La traducció és meua i lliure. Les queixes, al fabricant de l’ibuprofen).

“La tempesta ens sobta a [l’autopista] Egnatia, el vent ens porta mar endins, el rumb està equivocat. Qui juga amb les llums? La proa ens du cap a Grevena. En un mar de wisky som nàufrags. Qui ens trobarà? Tota la terra es tambaleja. El cap, fet un colador. El cotxe és un llaüt! Qui va posar el timó i la vela? Una ona s’enfureix, i una sirena pregunta. És que el conductor ha begut, bella dama. Semàfors en zona mesopelàgica! Qui ha posat la meua casa tan lluny? L’alcohol és gratis!”

Era això una provocació a la Troika? Què els farà ara el Bundesbank, als grecs? Merkel haurà mort en un taüt amb una estaca al cor? Els déus juguen als daus, però els grecs juguen amb els déus, que per alguna cosa els van inventar. Europa encara alena!, em deia mentre, pegant tombs per casa, em connectava al facebook i als tuits. No era un somni, la xarxa bullia plena d’helenitat.

Eixe oracle en què ha esdevingut internet em va informar que la colla grega està formada per músics prestigiosos, res de coentors edulcorades per agradar a mister Draghi. Ilias Kozas, cap de la banda Koza Mostra, formava part de la Cabaret Balkan. I Agathonas Iakovidis és un dels millors intèrprets de la música rebétiko, una mena de folk grec marginal, nascut dels desastres de les guerres dels segles XIX i XX i equiparable al blues de Chicago, als tangos o als fados: taverna, penes i alcohol.

Durant el festival, a les xarxes socials, els nostres joves es reconeixien en aquells xicons grecs (físicament, musicalment i anímicament) encapçalats per un iaio amb l’autoritat d’un mestre. Grècia! Grècia!, piulaven pel twitter. Ves per on, una innocent cançó festivalera recorda a Europa d’on va nàixer. Sols uns versos per evocar de gairó lluites, desfetes i victòries, l’origen del que som, i, ho sent, Der Spiegel, les ganes de viure dels mediterranis. O això, o és que la febra em produeix al·lucinacions.