Neorealisme fashion

Campanya publicitaria de Dolce & Gabbana

Que conste en acta que escric aquest post obligada per l'allau de signatures que en la plataforma change.org han forçat el meu retorn (gracias, Toni). La foto que mostre em va impressionar quan la vaig vore publicada en eixa cosa tan antiga que es diu diari de paper, i forma part de la nova campanya publicitària de Dolce & Gabbana, que també es pot consultar on-line.

Un grup de joves italians envolten una madonna italiana, en una platja italiana, sota la vigilància d'un macarra italià, que és el que es veu, assegut, darrere de la protagonista. No valoraré si la roba que publicita aquesta marca de moda és fashion, perquè allò que de veritat em fascina és eixe aire retro amb rere-gust de neorealisme italià. Xiquets quasi famèlics, joves sense res més a fer que mirar com es pinta una dona, amb l''aprovació del macarra de les ulleres de sol, que tampoc sembla tenir res a fer.

L'escena ben bé es podria haver tret d'un film de Rossellini, de De Sica o de Visconti. Un grup de pobres de la terra, en un xiringuito de la terra, això sí, amb els cabells ben tallats com la colla de la pel·lícula Els inútils (I vetilloni) de Fellini. Itàlia és Itàlia!

Si no fóra pel gest despreocupat de la model, l'actitud dels mascles s'intuiria ben a prop de la persecució i de l'acosament col·lectiu que van retractar, com a característica indefugible dels pobles mediterranis, cineastes nord-americans com ara Mankiewicz en "De repente, el último verano" (Suddenly, Last Summer), o, més còmicament, per Billy Wilder en Avanti! (tan ben traduïda a Espanya com ¿Qué pasó entre mi padre y tu madre?).

La campanya publicitària és perfecta, perquè dubte que símbols com aquestos siguen fruit de la casualitat. Itàlia recula, es retroba amb la seua ombra en mig de la crisi i després de les darreres eleccions. "Sono italiani!", sembla cridar Dolce & Gabbana amb tot l'orgull del món.

I per acabar, he de confessar que no puc més. Els mercats ens amenacen ara amb el retorn de les ratlles marineres. Fins fa poc conservava un jersei mariner indestructible, fabricat a Xina però de marca italiana. No hi havia forma que es trencara, per molts anys que me'l vaig ficar. Passava de moda i s'hi tornava a posar. I com que encara tinc dignitat, per Nadal el vaig assassinar, llançant-lo al poal del fem. De segur que en una nit de tempesta, estant jo sola en casa, se m'apareix, el jersei, per a venjar-se.

Els jerseis de ratlletes blaves, de nou de moda (¿?)

No, això sí que no, estilistes del món. No torne a passar de nou per les ratlles marineres. Posats a recular en el temps, ja em vaig demanar ser marquesa de l'Anciene Régime en un post anterior. Abans preferisc la guillotina.

Perdoneu que insistisca

Personatges eterns... (continuació d'un post un any després)

Trencadís trencat

Estat de la ceràmica de trencadís del Palau de les Arts

(Article publicat a La veu del País Valencià)

El mateix dia en què es publicaren els anomenats “papers de Bàrcenas” me’n vaig anar de turisme apocalíptic. L’ambient era propici: feia molt bon oratge i la sensació que el món s’acabava hi convidava. Em vaig acostar al Palau de les Arts de València per a vore el trencadís trencat (gran paradoxa), eixa coberta de ceràmica a punt de caure i que aparegué en tots els mitjans de comunicació. I, sincerament, esperava trobar-me una romeria de visitants locals i forasters davant el darrer símbol del desficaci valencià. Però no. A banda d’aturats passejant amb altes dosis de prozac i alguns esportistes, no hi havia gaire moviment al llit vell del Túria. Quina decepció! 

Seria injust (i a més fals) negar l’impacte que la CAC (Ciutat de les Arts i de les Ciències) ha tingut sobre la ciutat de València. Aquest complex arquitectònic ha aconseguit que la ciutat figure entre els destins turístics urbans més reclamats. Vora 3’7 milions de persones el visitaren en 2011 i la facturació per les entrades no fa més que augmentar any rere any. Per altra banda, la CAC ha definit un skyline que la resta del món identifica clarament. Gràcies a la CAC, els turistes, vinguts amb creuer, avió o AVE, han conegut també el centre històric i els seus monuments i, en definitiva, la ciutat de València

Des de la visió de la gestió turística, no importa gens que la CAC siga en realitat una corfa sense massa continguts. Des de la gestió urbanística, social i de la resta d’àmbits que afecten als habitants de la ciutat, la qüestió canvia. ¿Quantes coses s’hagueren pogut fer a València amb els més de 1.000 milions d’euros que ha costat la CAC? Però fer-se ara aquesta pregunta és inútil, una pèrdua de temps.

Deixem-nos de planys i siguem positius, aprofitem el que hi ha fet. En turisme és ben sabut que l’èxit d’un producte o d’un destí es basa en tot allò que el diferencia de la resta, aquelles emocions que provoquen en el visitant el desig de viatjar i la satisfacció de les expectatives promeses. Veure com es trenca la coberta del Palau de les Arts, tot un monument inaugurat fa només set anys i amb un sobrecost de més de 300 milions d’euros, és una experiència única, i València l’ha d’aprofitar.

Res de reformar la façana de l’edifici ni d’evitar desprendiments: deixem-ho tot com està, perquè a banda d’estalviar diners promouríem encara més l’activitat turística. Imagineu-vos els visitants aplaudint meravellats cada volta que caiga a terra un tros de trencadís, com quan bull de sobte el géiser Old Faithful del Parc Natural de Yellowstone (EUA).

Ignore si al trencadís blau que cobreix l’Àgora li espera el mateix futur que al del Palau de les Arts (estigueu a l’aguait, periodistes!), però aquest gran edifici buit de continguts, ¿què és sinó una metàfora del caràcter valencià? El dia que jo hi vaig anar sols hi havia una colla de neteja dins l’Àgora. Així s’ha de quedar, ple de figurants fent com que fan, com qui va al Bioparc a contemplar les mangostes nanes de Somàlia. A l’Umbracle s’hauria de promoure la instal·lació de terrasses i botigues per a què els visitants descansen, tasten la gastronomia local i puguen comprar souvenirs (se m’acudeix un Palau de les Arts en miniatura teledirigit, amb una coberta de trencadís que salte per l’aire a colp de botó.)

Tot açò, és clar, amb un bon pla de senyalització que guie el foraster i explique cadascun dels desgavells de cadascun dels edificis: les inundacions, les reformes, els sobrecostos, els accidents i un llarg etcètera que el lector pot afegir.

I a l’Hemisfèric s’haurien de programar en IMAX els informatius de Canal 9 com a exemple palmari de manipulació, i els “Parle vosté” i “Tòmbola” que inauguraren la tele-fem a Espanya (emprenedors com som), a més de documentals protagonitzats per la trinitat Zaplana-Camps-Barberà, la qual cosa, de pas, reviscolaria la nostra afonada indústria audiovisual.

L’èxit està garantit no només entre els turistes, sinó també entre els estudiants i experts en periodisme, ciències polítiques i econòmiques, sociologia, entomologia i malalties del sistema nerviós de tot el món. Turisme arquitectònic i antropològic. Què més voleu?

Televisió i Poder: Enric de Navarra

Julien Boisselier, en el paper d'Enric de Navarra.

(Article publicat a La Veu del País Valencià)

De veritat que no ho vaig fer expressament, però fa unes setmanes el meu dit va relliscar en el comandament de la televisió i aparegué en pantalla Canal 9. S’emetia en eixe moment Enrique de Navarra, pel•lícula històrica adaptada en format de minisèrie i dirigida per Jo Baier en una coproducció francesa, alemanya, txeca i espanyola. La mà espanyola i francesa no es notava, de ben feta com estava: actuacions i ambientació immillorables per al poc pressupost amb què, supose, degué comptar, i un guió magnífic.

Enric de Borbó i Albret (Enric III de Navarra i IV de França, 1553-1610) va inaugurar la dinastia dels Borbó a França, allà també dit Le bon roi. Membre de la nissaga dels Foix, estava emparentat llunyanament amb el nostre Alfons d’Aragó i Foix, nét de Jaume II i candidat a rei en el Compromís de Casp, i amb la nostra virreina Germana de Foix. Això, és clar, ni ix en la pel•lícula ni ho va informar Canal 9, que prou va fer, dic jo que per inconsciència del programador, d’emetre-la.

Per què aquesta pel•lícula no es passa per TVE o altres canals generalistes? Desconeixent si es tracta d’un producte de la FORTA (l’associació de canals autonòmics) i si per això aquestes tenen prioritat en la seua emissió, em vaig sumar a les corrents conspiranòiques en pensar que a Madrid no interessa gens ni miqueta Enric de Navarra. Com? Un rei, a Navarra? I, a més, protestant? I a més a més, una Navarra que no és “espanyola”, sinó “francesa”?

A Espanya, qui té el poder té la televisió, i la televisió dóna el poder, tot un diabòlic bucle sense fi del qual els ciutadans som víctimes. A Madrid, on es té una visió molt limitada de les realitats que hi ha més enllà de l’M-30, interessa més Isabel de Castella que no el seu espòs, Ferran d’Aragó, o Enric de Navarra. Qüestió només d’audiències?

A Madrid potser pensen que només sèries com Isabel o Águila Roja seran acceptades pels espectadors. Temes ben castellans, i per tant, ‘universals’ i assumibles per al públic de la resta de territoris. La premissa és falsa, perquè a l’espectador no li enganxa tant la Història (la real) com les històries, és a dir, allò que es conta i com es conta. Pel contrari no s’explicaria la bona acollida de sèries com Downton Abbey, per posar un exemple actual (i ací podeu afegir qualsevol sèrie o pel•lícula estrangeres d’èxit basades en temes històrics o costumistes).

Per tant, a Madrid, mai faran la sèrie 'Fernando', perquè potser pensen que la vida del rei de la Corona d’Aragó, espòs d’Isabel, no interessa a l’audiència espanyola. I ja és delicte i pecat mortal del qual hem de penedir-nos i anar a genollons fins a la fi dels temps, que la nostra arruïnada televisió autonòmica no s’haja dedicat mai a aquest tipus de produccions.

I per favor: que algú diga als actors d’Isabel i Águila Roja que vocalitzen, i als realitzadors, que si els actors donen l’esquena al micro mentre parlen no se’ls escolta bé.

Timoneda se'l sabia

El serbi Stefan Sablic, cantant La muerte del duque de Gandia

Seguint amb el post anterior, m'assabente per Youtube que, en 1573, Joan de Timoneda ja va incloure el romanç La muerte del duque de Gandia en la seua obra Rosas de Romaces. Entre moltes altres recopilacions (no us vull cansar amb tant d'enllaç), vull destacar la de Georges-Bernard Depping i Ferdinand Wolf, que en 1846 recuperaren el romanç en reeditar el llibre de Timoneda.

Aleshores, ¿és un romanç sefardita d'un tema no jueu que va arribar a ca nostra, o un romanç que circulava per la península i que els sefardites d'arreu de la Mediterrània van adoptar i transmetre fins els nostres dies?

Ací podeu escoltar la versió oriental en un directe de Stfan Sablic. I ací la mateixa versió cantada per la marroquina Samira Kadiri. Si us agraden les versions originals, escolteu la sefardita Bienvenida Aguado. Ella coneixia la cançó amb el títol de "Más ariva, más ariva", i altres intèrprets i reculls l'anomenen "Pregoneros en la plaza".

La veritat és que internet és de gran ajuda per als desficiosos com jo. Però encara no he pogut trobar la versió marroquina de la cançó. Wanted! Un arròs al forn per a qui me la localitze.