Trencadís trencat

Estat de la ceràmica de trencadís del Palau de les Arts

(Article publicat a La veu del País Valencià)

El mateix dia en què es publicaren els anomenats “papers de Bàrcenas” me’n vaig anar de turisme apocalíptic. L’ambient era propici: feia molt bon oratge i la sensació que el món s’acabava hi convidava. Em vaig acostar al Palau de les Arts de València per a vore el trencadís trencat (gran paradoxa), eixa coberta de ceràmica a punt de caure i que aparegué en tots els mitjans de comunicació. I, sincerament, esperava trobar-me una romeria de visitants locals i forasters davant el darrer símbol del desficaci valencià. Però no. A banda d’aturats passejant amb altes dosis de prozac i alguns esportistes, no hi havia gaire moviment al llit vell del Túria. Quina decepció! 

Seria injust (i a més fals) negar l’impacte que la CAC (Ciutat de les Arts i de les Ciències) ha tingut sobre la ciutat de València. Aquest complex arquitectònic ha aconseguit que la ciutat figure entre els destins turístics urbans més reclamats. Vora 3’7 milions de persones el visitaren en 2011 i la facturació per les entrades no fa més que augmentar any rere any. Per altra banda, la CAC ha definit un skyline que la resta del món identifica clarament. Gràcies a la CAC, els turistes, vinguts amb creuer, avió o AVE, han conegut també el centre històric i els seus monuments i, en definitiva, la ciutat de València

Des de la visió de la gestió turística, no importa gens que la CAC siga en realitat una corfa sense massa continguts. Des de la gestió urbanística, social i de la resta d’àmbits que afecten als habitants de la ciutat, la qüestió canvia. ¿Quantes coses s’hagueren pogut fer a València amb els més de 1.000 milions d’euros que ha costat la CAC? Però fer-se ara aquesta pregunta és inútil, una pèrdua de temps.

Deixem-nos de planys i siguem positius, aprofitem el que hi ha fet. En turisme és ben sabut que l’èxit d’un producte o d’un destí es basa en tot allò que el diferencia de la resta, aquelles emocions que provoquen en el visitant el desig de viatjar i la satisfacció de les expectatives promeses. Veure com es trenca la coberta del Palau de les Arts, tot un monument inaugurat fa només set anys i amb un sobrecost de més de 300 milions d’euros, és una experiència única, i València l’ha d’aprofitar.

Res de reformar la façana de l’edifici ni d’evitar desprendiments: deixem-ho tot com està, perquè a banda d’estalviar diners promouríem encara més l’activitat turística. Imagineu-vos els visitants aplaudint meravellats cada volta que caiga a terra un tros de trencadís, com quan bull de sobte el géiser Old Faithful del Parc Natural de Yellowstone (EUA).

Ignore si al trencadís blau que cobreix l’Àgora li espera el mateix futur que al del Palau de les Arts (estigueu a l’aguait, periodistes!), però aquest gran edifici buit de continguts, ¿què és sinó una metàfora del caràcter valencià? El dia que jo hi vaig anar sols hi havia una colla de neteja dins l’Àgora. Així s’ha de quedar, ple de figurants fent com que fan, com qui va al Bioparc a contemplar les mangostes nanes de Somàlia. A l’Umbracle s’hauria de promoure la instal·lació de terrasses i botigues per a què els visitants descansen, tasten la gastronomia local i puguen comprar souvenirs (se m’acudeix un Palau de les Arts en miniatura teledirigit, amb una coberta de trencadís que salte per l’aire a colp de botó.)

Tot açò, és clar, amb un bon pla de senyalització que guie el foraster i explique cadascun dels desgavells de cadascun dels edificis: les inundacions, les reformes, els sobrecostos, els accidents i un llarg etcètera que el lector pot afegir.

I a l’Hemisfèric s’haurien de programar en IMAX els informatius de Canal 9 com a exemple palmari de manipulació, i els “Parle vosté” i “Tòmbola” que inauguraren la tele-fem a Espanya (emprenedors com som), a més de documentals protagonitzats per la trinitat Zaplana-Camps-Barberà, la qual cosa, de pas, reviscolaria la nostra afonada indústria audiovisual.

L’èxit està garantit no només entre els turistes, sinó també entre els estudiants i experts en periodisme, ciències polítiques i econòmiques, sociologia, entomologia i malalties del sistema nerviós de tot el món. Turisme arquitectònic i antropològic. Què més voleu?

Televisió i Poder: Enric de Navarra

Julien Boisselier, en el paper d'Enric de Navarra.

(Article publicat a La Veu del País Valencià)

De veritat que no ho vaig fer expressament, però fa unes setmanes el meu dit va relliscar en el comandament de la televisió i aparegué en pantalla Canal 9. S’emetia en eixe moment Enrique de Navarra, pel•lícula històrica adaptada en format de minisèrie i dirigida per Jo Baier en una coproducció francesa, alemanya, txeca i espanyola. La mà espanyola i francesa no es notava, de ben feta com estava: actuacions i ambientació immillorables per al poc pressupost amb què, supose, degué comptar, i un guió magnífic.

Enric de Borbó i Albret (Enric III de Navarra i IV de França, 1553-1610) va inaugurar la dinastia dels Borbó a França, allà també dit Le bon roi. Membre de la nissaga dels Foix, estava emparentat llunyanament amb el nostre Alfons d’Aragó i Foix, nét de Jaume II i candidat a rei en el Compromís de Casp, i amb la nostra virreina Germana de Foix. Això, és clar, ni ix en la pel•lícula ni ho va informar Canal 9, que prou va fer, dic jo que per inconsciència del programador, d’emetre-la.

Per què aquesta pel•lícula no es passa per TVE o altres canals generalistes? Desconeixent si es tracta d’un producte de la FORTA (l’associació de canals autonòmics) i si per això aquestes tenen prioritat en la seua emissió, em vaig sumar a les corrents conspiranòiques en pensar que a Madrid no interessa gens ni miqueta Enric de Navarra. Com? Un rei, a Navarra? I, a més, protestant? I a més a més, una Navarra que no és “espanyola”, sinó “francesa”?

A Espanya, qui té el poder té la televisió, i la televisió dóna el poder, tot un diabòlic bucle sense fi del qual els ciutadans som víctimes. A Madrid, on es té una visió molt limitada de les realitats que hi ha més enllà de l’M-30, interessa més Isabel de Castella que no el seu espòs, Ferran d’Aragó, o Enric de Navarra. Qüestió només d’audiències?

A Madrid potser pensen que només sèries com Isabel o Águila Roja seran acceptades pels espectadors. Temes ben castellans, i per tant, ‘universals’ i assumibles per al públic de la resta de territoris. La premissa és falsa, perquè a l’espectador no li enganxa tant la Història (la real) com les històries, és a dir, allò que es conta i com es conta. Pel contrari no s’explicaria la bona acollida de sèries com Downton Abbey, per posar un exemple actual (i ací podeu afegir qualsevol sèrie o pel•lícula estrangeres d’èxit basades en temes històrics o costumistes).

Per tant, a Madrid, mai faran la sèrie 'Fernando', perquè potser pensen que la vida del rei de la Corona d’Aragó, espòs d’Isabel, no interessa a l’audiència espanyola. I ja és delicte i pecat mortal del qual hem de penedir-nos i anar a genollons fins a la fi dels temps, que la nostra arruïnada televisió autonòmica no s’haja dedicat mai a aquest tipus de produccions.

I per favor: que algú diga als actors d’Isabel i Águila Roja que vocalitzen, i als realitzadors, que si els actors donen l’esquena al micro mentre parlen no se’ls escolta bé.

Timoneda se'l sabia

El serbi Stefan Sablic, cantant La muerte del duque de Gandia

Seguint amb el post anterior, m'assabente per Youtube que, en 1573, Joan de Timoneda ja va incloure el romanç La muerte del duque de Gandia en la seua obra Rosas de Romaces. Entre moltes altres recopilacions (no us vull cansar amb tant d'enllaç), vull destacar la de Georges-Bernard Depping i Ferdinand Wolf, que en 1846 recuperaren el romanç en reeditar el llibre de Timoneda.

Aleshores, ¿és un romanç sefardita d'un tema no jueu que va arribar a ca nostra, o un romanç que circulava per la península i que els sefardites d'arreu de la Mediterrània van adoptar i transmetre fins els nostres dies?

Ací podeu escoltar la versió oriental en un directe de Stfan Sablic. I ací la mateixa versió cantada per la marroquina Samira Kadiri. Si us agraden les versions originals, escolteu la sefardita Bienvenida Aguado. Ella coneixia la cançó amb el títol de "Más ariva, más ariva", i altres intèrprets i reculls l'anomenen "Pregoneros en la plaza".

La veritat és que internet és de gran ajuda per als desficiosos com jo. Però encara no he pogut trobar la versió marroquina de la cançó. Wanted! Un arròs al forn per a qui me la localitze.

"La muerte del duque de Gandia"

Mentre tramite la denúncia a l'empresa que em va momificar defectuosament, per culpa de la qual m'he despertat en enterar-me de les malifetes de Wert, Gallardón i altres personatges que han arruïnat els meus plans d'aïllament perpetu d'aquest món, us deixe un reportatge que vaig publicar el 7 de maig de 2009 al suplement cultural Quadern del diari El País, i que no està disponible en internet. Quines coses feia, quan estava viva!

***

Plany jueu pel duc de Gandia 

Els sefardites d’arreu del món conserven una cançó sobre la mort de Joan de Borja, fill del Papa Alexandre VI, més de 500 anys després 

Un misteriós succés va colpejar la ciutat de Roma el 15 de juny de 1497. Joan de Borja, Capità General de l’Exèrcit de l’Església, II Duc de Gandia i fill predilecte del Papa Alexandre VI (el valencià de Xàtiva Roderic de Borja) va aparéixer mort en les aïgues del riu Tíber. Un pescador va trobar el seu cos, vestit encara amb luxoses robes i joies.

Aquest crim va alimentar més encara la llegenda negra que queia sobre la familia Borja –Borgia en la grafia italiana-. Les cròniques parlen dels crits de dolor del Papa en assabentar-se de la mort de Joan. El fet que el cadáver conservara les joies descartava l’assassinat per robatori. Era un crim polític o per venjança, i el seu germà César Borgia va passar a la història com el principal sospitós, el fraticida, fins que la historiografia moderna ha posat en dubte la seua participació en l’assassinat.

Prova del ressò que va tenir aquell crim ho demostra el fet insòlit que, més de 500 anys després, els jueus sefardites d’arreu del món encara canten un romanç que descriu els fets: La muerte del Duque de Gandia forma part del repertori popular sefardita estés des de Turquia, Grècia i Marroc fins als Estats Units, repertori que conserven especialment les dones majors d’aquestes comunitats.

Ara que Gandia es prepara per a celebrar en 2010 un nou Any Borja, amb motiu del cinqué centenari del naixement en la ciutat de Sant Francesc de Borja, nét del malaurat Joan, IV Duc de Gandia i Tercer General de la Companyia de Jesús, tant de bo si es recupera per l’annecdotari borgià aquest romanç sefardita.

És ben curiós que el romanç haja estat ben documentat des de principis del segle XX per diversos filòlegs hispanistes, com ara Ramón Menéndez Pidal, que el va recopilar en el seu Romancero Hiispánico gràcies a la conservació de diversos cançoners del segle XVI, però que no estiga present en la historiografia valenciana i borgiana.

Curiós també que aquesta cançó passe tan desapercebuda entre nosaltres, quan es troba a l’abast de tots en edicions discogràfiques de musicòlegs com el madrileny José Manuel Fraile, o de cantants com la francesa d’origen algerià Françoise Atlan, i, especialment, en la impressionant web, de lliure accés, del Romancero Pan-hispànico de la Universitat de Washington.

La muerte del Duque de Gandia està escrita i es canta en castellà antic (ladí), l’idioma que encara hui parlen els descendents del jueus fugits de la Península a les acaballes del segle XIV i expulsats finalment en 1492, la qual cosa justifica l’interés dels filòlegs de llengua castellana experts en la cultura sefardita. El crim va ocórrer en 1497, cinc anys després de l’expulsió, i el romanç no es conserva a la Península. Qui el va composar? No ho sabem, pero sembla que van ser els sefardites refugiats a Roma i altres estats italians els què el van recollir, imprimir i difondre. Al llarg del temps, es va escampar per les comunitats sefardites de Marroc, l’Imperi Otomà (especialment per Grècia i Turquia), que els va acollir gustosament, i, més tard, pels Estats Units.

De la Mediterrània a Amèrica

Des de mitjans del segle XX, el filòleg Samuel Armistead va recórrer les comunitats sefardites del Mediterrani i dels Estats Units a la recerca del romancer hispànic oral. En 1958 va enregistrar en Seattle, en l’estat de Washington, La muerte del duque de Gandía cantat per una dona major procedent de l’illa grega de Rodas, Ester Piha. Segons explica Armistead en el seu llibre Tres calas en el romancero sefardí (Rodas, Jerusalén, Estados Unidos), editat en 1977, aquesta és una de les 17 versions de la cançó que conservava la comunitat jueva originària de Rodas. ¡Diset versions només de l’illa de Rodas!

Possiblement, hi ha tantes versions com comunitats i intèrprets. De fet, si es comparen el romanç recollit per Menéndez Pidal en el seu Romancero Hispánico, la versió enregistrada per Armistead i les versions que podem escoltar hui de la veu de Eliseo Parra i José Manuel Fraile –editat per Tecnosaga-, o de Françoise Atlan, hi ha una gran diferència. El text varia en nombre de versos (26, 16, 12, 8 el més curt…). Com més breu, més despullat de tot context històric, fins arribar a narrar només el fet que un pobre pescador troba en el riu un fardell negre, que resulta ser el cadáver d’alguna persona poderosa:

Más ariva y más ariva, en la siudad de Silivria 

Ahí había pexcadores, pexcando sus proverías.
Vieron venir tres al cavayo, haziendo gran polvería
Vinieron serca del río, a la mar lo echarían.

Echó ganchos y gancheras por ver lo que les salía, 

Les salió un duque de oro, hixo del rey paresía. 

Camisa de Holanda yeva, cabesón de sirma y perla, 

Aniyo yeva en el dedo, [que] sien proves ricos se hazían. (*1)

Quina ciutat és Silivria? (*2) Altres versions parlen de Marsilla (Marsella), i fins i tot de diversos llocs de Turquia. Possiblement, els informants que conserven el repertori sefardita no saben de quin duc parlen ni on està Gandia. “Amb el pas del temps”, explica el musicòleg José Manuel Fraile, “el romanç ha anat perdent versos i s’han afegit altres detalls en funció d’on es canta”.

Des dels anys 70, Susana Weich-Shahak, musicòloga d’origen argentí i professora de la Universitat Hebrea de Jerusalem, ha recorregut tot Israel a la recerca del repertori sefardita, i n’ha enregistrat algunes versions d’aquest romanç, que es conserven al National Sound Archives of Jersualem. S’hi troben, per exemple, una versió de Rodas (Grècia) cantada pel matrimoni Levy al poble d’Holon, i un altra versió de Chanakalé (Turquia) cantada per Bienvenida Aguado-Mushabak, una sefardí turca nascuda en 1929 i emigrada a Bat Yam (Israel) en 1979. Aquesta la podem escoltar en el disc Cancionero sefardí de Turquía, també editat per Tecnosaga en 2004, en una versió idèntica a la què ofereixen Parra- Fraile i Atlan, i és la què hem transcrit més amunt.

“La música”, explica Fraile, “és absolutament eclèctica. No podem pensar que la que es conserva actualment era la del segle XVI. La música d’aquest romanç és turca, amb melodies plenament turques”. Aquest diari ha intentant, sense èxit, trobar una versió de les què sembla es conservaven a Marroc, per veure’n les diferències musicals.

Per a Bienvenida Aguado-Mushabak la cançó es deia Más ariba y más ariba, i en altres versions es coneix simplement com El peskador. Amb el pas dels segles, la cançó s’ha convertit en una bella metáfora sobre la sort –o la mala sort-, i la inutilitat de la riquesa i del poder davant la mort. Cap referència al Duc de Gandia, al seu pare, al moment històric. “Les dones que la canten”, afegeix Fraile, “desconeixen que es tracta de la història del fill del Papa Alexandre VI, no saben res dels fets”.

Afortunadament, hi ha versions enregistrades amb la veu dels seferdites, perquè “el procés de transmisió s’està trencant”, segons Fraile. “Les informants són dones majors amb poca memòria, i els seus fills i néts ja no transmeten el romanç, ni tansevol parlen el jueu-espanyol”.

El romanç ha circulat durant més de cinc segles arreu del món, des de Grècia i Turquia als Estats Units, sense contacte definit amb la historiografia sobre els Borja. Potser la conjunció de totes aquestes fonts d’informació, la popular sefardita i l’erudita, la de la filologia hispànica i la de la historiografia valenciano-borgiana, servisca per retrobar-nos amb el paper dels jueus, exiliats o conversos, a la nostra història.

Però, per què es conserva aquest romanç en ladí i no en jueu-català, sent els Borja valencians com eren i donat que part dels jueus expulsats el 1492 eren de València, Mallorca i Catalunya? Si no hi ha nous descobriments i investigacions, no ho sabem certament. Les comunitats jueves de procedència catalanoparlant eren nombroses a ciutats com ara Tesalònica (on els jueus eren més de la meitat de la població), Rodas i Estambul, i tenien sinagogues pròpies. “A Tesalònica”, diu el medievalista Ferran Garcia-Oliver, “es reunien en l’anomenada Sinagoga dels Catalans, que va ser destruïda a principis de segle XX durant la guerra greco-turca”.

De fet, a Tesalònica hi havia moltes sinagogues segons el lloc de procedència i el temps d’arribada: per exemple, la Catallan Yachan (catalana vella, construïda en 1492) i la Katallan Hadach (catalana nova, de finals del S.XVI). La més antiga era la Mayorka (dels mallorquins), constituïda en 1391, just després dels progroms més violents patits pels jueus a la Península.

“Però aquestes distincions eren meramen nominatives”, aclareix l’historiador i hebraïsta Jaume Riera i Sans. “Els catalanoparlants es van dispersar i es van fondre en la gran massa sefardita, i van adoptar ben aviat el castellà. Com a llengua unitària, del català no hi va quedar res de res, això està ben documentat”.

El medievalista Rafael Narbona, que des de fa anys estudia l’evolució dels jueus valencians a les acaballes de la Edat Mitjana, dóna un altra clau per a respondre a aquesta incògnita. “Des de 1391, la gran majoria de jueus practica una política d’integració i assimilació en la societat cristiana, sobretot a les nostres ciutats”. “L’elit d’aquesta comunitat”, afegeix, “rics, cultes i que participen en tot l’entramat socioeconòmic urbà, van perdre voluntàriament i progresiva les seues arrels jueves. Volien ser ciutadans de ple dret, fugir de les segregacions”. Així, segons les investigacions de Narbona, el nombre de conversos, acollits de bona gana en les societats urbanes de la Corona d’d’Aragó, va ser superior al dels expulsats.

Potser, un altre fet va contribuir a la desaparició del jueu-català. Molts expulsats de la Corona d’Aragó es van refugiar a la Roma dels Borja i a altres estats com Ferrara, sota el patrocini del duc Ercole d’Este (recordem que Lucrècia Borgia, germana de Joan i filla del papa Alexandre VI, es va casar amb el fill del duc, Alfons d’Este). Si seguim les tesis d’experts en la cultura sefardita com ara Elena Romero Castelló o Paloma Díaz-Mas, a diferència dels què es van traslladar a l’Imperi Otomà, els sefardites instal·lats a Itàlia es van integrar ben aviat en aquella societat. De fet, com a primer símptoma, van abandonar l’alfabet hebreu pel romà.

En conclusió, amb la integració (conversió) de gran nombre de jueus, i amb la dispersió dels expulsats entre el sefardites castellanoparlants, no es pot parlar de la pervivència del jueu-català, com sí va passar amb el jueu-castellà o ladí.

Una relíquia en jueu-català a Jerusalem 

A hores d’ara, només es conserven dos manuscrits del segle XV a Anglaterra i Jerusalem amb els textos –no la música- de cançons en jueu-català. Jaume Riera va seguir el rastre fins a Jerusalem. “Va ser en 1970. Hi vaig trobar un manuscrit amb cinc cançons escrites en caracters hebreus”. Els experts de Jerusalem podien llegir aquestos textos però no els entenien, per ser una llengua desconeguda, fins que va arribar Riera. “Això es català!”, va cridar.

Com van arribar a Jerusalem aquestos textos? “Els expulsats s’ho endugueren tot de la Península, anaven carregats de llibres, i algú se’n portaria aquest manuscrit del segle XV. Però, oblidem-nos. El jueu-català va desaparéixer després de 1492. Com a molt, el parlaria només la primera generació de descendents dels exiliats”, conclou Riera.

El manuscrit conté cinc cançons de noces, un gènere típic del món jueu, que l’artista catalana Rosa Zaragoza va difondre en el seu disc Terra de jueus (2007), afegint a la lletra la música d’altres cançons sefardites. “A les meues actuacions al call de Girona assistien molts turistes jueus d’Estats Units, que buscaven les seues arrels”, comenta Zaragoza. “Em preguntaven intrigats que era això del jueu-català, es quedaven fascinats i em van convidar a fer concerts arreu del món”. La cantant lamenta que hagen sigut els estadounidencs, i no els catalanoparlants de les nostres terres, els què hagen mostrat més interés per la difusió d’aquesta relíquia.

***

(*1)  Transcripció aproximada meua, feta en escoltar la cançó del disc

(*2) Silibria és una ciutat turca. Ho vaig descobrir després de publicar el reportatge

Per no saber llatí

La catedral de Pisa, amb la torre inclinada, a la Piazza del Duomo.

Després de veure la preciosíssima Piazza del Duomo de Pisa, em vaig regalar un dinar en un restaurant que semblava molt atractiu. Com els preus de la carta i una malaltia m'impedien triar els millors plats, el cambrer es va deixar sotmetre molt amablement a un interrogatori inquisitori. Per eliminació, només podia demanar "ceci".

-Que cosa è ceci? -vaig preguntar amb un exquisit accent toscà-.

El que va respondre el cambrer no ho sabria transcriure ací, ni tampoc la mímica que, finalment, va substituir les paraules.

-Bene, ceci -vaig claudicar, morta de gana i plena de curiositat-.

El cambrer, sense perdre en cap moment la compostura, em va portar un platet molt distingit amb un grapat de cigrons bollits.

Ceci...Cigrons! Si aquell dia haguera recordat que Ciceró era el malnom del gran orador Marcus Tullius, i que Ciceró volia dir cigró (del llatí cicerone), potser haguera dinat alguna cosa menys prosaica. Però, Itàlia és Itàlia. Cigrons bollits, sí, però amb quina elegància me'ls menjava jo, un per un, a 200 metres del baptisteri i de la torre inclinada!

Bé, tot això, estimat lector, és una excusa per convidar-te a llegir el meu últim reportatge, Tu quoque, universitas?, publicat al Quadern del diari El País. Perquè si es perd el llatí, perdem la capacitat d'entendre no només les nostres llengües germanes, també bona part del lèxic anglés i, en general, el sentit del nostre món.