Tim Burton, Jaume Roig i el Compromís de Casp

El barber assassí (Johnny Depp) i la cuinera malvada (Helena Bonham Carter)

De tant en tant, encara es pot vore la televisió sense haver de prendre antihistamínics. Fa unes nits passaren per La 1 un musical atípic. Com que el vaig descobrir ja començat i no sabia res de la pel·lícula, vaig córrer a l’oracle de la Viquipèdia per confirmar l’evidència: Sweeney Todd, el barber diabòlic del carrer Fleet estava, efectivament, dirigida per Tim Burton. És la història, molt versionada al cine i al teatre, d'un barber sanguinari del Londres victorià que busca venjança pel seu infortuni, amb la complicitat d’una hostalera que cuina sabrossíssimes empanades amb la carn de les víctimes del barber.

Resulta que es tracta d'una fàbula antiga, tan antiga, que ja al segle XV el metge valencià Jaume Roig escrivia a la seua obra L’Espill sobre la peculiar hostalera-carnissera que co-protagonitza la història:

Alli teniem / de tots potatges, / de carns salvatges, / volateria, / pastiçeria / molt preçiosa, / la pus famosa / de tot Paris. 

En hun pastis, / capolat, trit, / d’om cap de dit / hi fon trobat. / Ffon molt torbat / qui·l conegue; / reguonegue / que y trobaria: / mes hi havia / un cap d’orella.

Carn de vedella / creyem menjassem / ans que y trobassem / l’ungla y el dit / tros mig partit. / Tots lo miram / he arbitram / carn d’om çert era.

La pastiçera, / ab dos aydans / – ffilles ja grans –, / era fornera / he tavernera. / Dels que y venien, / alli bevien, / alguns mataven, / carn capolaven, / ffeyen pastells, / he dels budells / ffeyen salsiçes / o llonguaniçes / del mon pus fines.

Mare y fadrines, / quants ne tenien / tants ne venien, / he no y bastaven. / Elles mataven / alguns vedells, / ab la carn d’ells / tot ho cobrien, / asaborien / ab fines salses.

Pocs com el gòtic Tim Burton, el més “anglés” dels directors dels Estats Units, sabrien encertar en el tractament d’aquesta història truculenta. Perquè pocs com els anglesos saben convertir els fets fabulats o històrics en universals, des dels mites artúrics fins la Revolució Industrial (malgrat la coenta inauguració dels Jocs Olímpics d’enguany. Ningú no és perfecte).

L’anglés és un poble que sap relatar-se a si mateix, especialment en el mitjà audiovisual. Per arribar-hi, no només cal tenir històries sinó, a més, voler i saber contar-les. A ca nostra, històries shakespearianes hi ha un fum, però estan a l'espera d'un autor que les rescate.

Sense córrer molt, i deixant a banda l'espectacular font d'històries tremebundes que és la València de hui (i que espere que algú tinga l'ànim i sang freda d'immortalitzar), enguany es compleixen 600 anys del Compromís de Casp, amb personatges tan dramàtics com Jaume d'Urgell i Alfons d'Aragó i Foix (o Alfons el Vell, del qual també es compleixen 600 anys de la seua mort). Al remat, personatges oblidats per nosaltres i desperdiciats per al món. És veritat que no tenim la indústria audiovisual anglesa, però perquè no hem volgut ni ens ha interessat. Quin poble és aquest, el nostre, que ha perdut la capacitat de fabular? Estic per escriure un guió i enviar-li’l a Kennet Brangah.