Nota mental

(Recordar-me d'escriure en el blog que he escrit un llibre).

'Rosa Solbes. El periodisme insurgent'. Editat per Austrohongaresa del Vapors.

Madrid i la COP21 (post concentrat)

Un fort anticicló afecta la península durant molts dies. Madrid es desperta emboirada d' NO2. Quina barbaritat de pol·lució! Calen totes les mesures per evitar-ho! Restringim el trànsit i la velocitat màxima, que això és mal per a les persones!

Corre el vent. O plou. L'aire circula bona cosa per la meseta, d'Oest a Est, de dalt a baix, i cap amunt de nou. L'emissió contaminant és la mateixa, però ja no és un problema. Circulen ustedes! Que el NO2 ya no se ve y corre de aquí para allá, y a saber a dónde va a parar, que la atmósfera es muy grande y eso. Circulen, circulen!

Madrid sota la contaminació. Foto de La Vanguardia

Preparació: disolgueu este post concentrat en un perol ple de paraules. Calfeu a foc lent lligant-ho tot amb bona sintaxi. Afegiu un pessiguet de COP21 (Cimera del Clima de París) i un altre de Kioto, i un bon grapat de Crèdits de Carboni que us hagen sobrat de l'any passat (si no us en queden, els podeu comprar a molt bon preu en el mercat). Remeneu fins obtindre una pasta ben fina i reivindicativa i aboqueu-la en dos pàgines d'un periòdic, que a mi ja em fa gossera.

(Podeu substituir Madrid per qualsevol altre ingredient geogràfic. No afecta al resultat).

La Ruta dels Clàssics

Sant jeroni de Cotalba. Foto de Natxo Francés.

Atés que açò, més que un blog, sembla ja un rebost ple de plats trencats, un cementeri de projectes i escrits vells, no desaprofitaré l'ocasió per fer memòria de nou. Entre desembre de 2009 i gener de 2010 començàrem la gravació del vídeo "La Ruta dels Clàssics" amb totes les dificultats del món: preses, mal oratge (fins i tot havia nevat a Albaida), escassa llum i un pressupost ínfim. Me'l va encarregar l'Ajuntament de Gandia per donar suport visual a una ruta que ja estava concretada en els papers: s'editaren fullets i un llibre-guia de Josep Antoni Gisbert Santonja, i el llistat de pobles i recursos turístics estava preparat. La idea era oferir a propis i estranys un altra manera de viatjar per les nostres terres, des de Gandia fins a Dénia en una ruta interior i circular, amb un rerefons literari basat en els textos d'Ausiàs March, Joanot Martorell i Joan Roís de Corella (tots tres, com molts sabeu, lligats d'una forma o altra amb Gandia). 

Aquest vídeo va durar poc en la xarxa. El 2011, en arribar el PP a l'alcaldia de la ciutat, el film promocional va desaparéixer de Youtube. Però com que sóc una formigueta que tot s'ho alça, he trobat els arxius originals i l'he pogut recuperar. Ací el teniu:

Alguns punts de la ruta estan sostinguts pels pèls, com ara Albaida i Cocentaina (la seua relació amb els clàssics és molt difusa i discutida), o de la Vall de Gallinera (ja heu vist en el vídeo Al-Azraq i l'expulsió dels moriscos de 1609, tot barrejat), però tota pedra fa paret quan es tracta de dissenyar un recorregut que, a més dels senyorius dels March i Martorell, pretenia donar a conéixer recursos turístics i culturals afegits i pròxims. (Per cert, per Albaida ens va faltar mostrar la casa de José Segrelles, però en eixe moment estava tancada).

En el vídeo hi ha coses que per si soles no s'entenen si no es consulten els fullets publicitaris o el llibre de la ruta. És indiscutible la relació de la Vall de Pop i Xaló amb Joanot Martorell, com ho és la d'Ausiàs March amb Gandia i Beniarjó (d'aquest poble apareix en el spot la cisterna o aljub de sa casa, que encara es conserva). Dénia forma part de la ruta perquè el pare de March, també poeta, era lloctinent d'Alfons d'Aragó i Foix, primer duc de Gandia i primer comte de Dénia, i va manar reparar les muralles entre moltes altres tasques. Així, hi ha qui s'imagina un Ausiàs de xicotet acompanyant son pare en les seues estades a la ciutat. 

L'encàrreg del vídeo partia d'una idea: una parella s'enamora fent la ruta, deixant-se dur per les emocions i els desitjos (si creieu que això és un spoiler és que no l'heu vist encara!). Així el vaig fer. El pressupost era tan baix que, en lloc d'actors, els intèrprets eren cambrers del bar de baix de ma casa. Cobraren, poc però cobraren. Aleshores encara no s'havien inventat els drones, una llàstima molt regran perquè les imatges aèries haurien quedat perfectes per a un spot turístic com aquest. 

El logo de la ruta és obra dels creatius Lavernia Cienfuegos, basant-se en la silueta de l'escultura "Veles e vents", d'Andreu Alfaro, que es troba a la platja de Gandia. Tot, com veieu, molt exquisit.

Ara, el mateix alcalde que va llevar el video de Youtube i que ha llançat al fem tots els diners invertits i tots aquests esforços en què va participar molta gent, promet en plena campanya electoral que crearà la Ruta dels Borja. Una ruta que, com aquesta, ja estava feta, amb fullets i llibres impressos, amb el llistat de recursos turístics i culturals preparats (ja ho vaig escriure en un altre lloc fa dos anys). Només calia que algú que se la creguera. I ell no se la creu. Ni la farà.

(P.S.: l'actor, Cristopher Bianchi, francés, en mostrar-li un exemplar del Tirant lo Blanc em va dir: "Miga, esso lo leemoss en la escuela en Fgansia!". Sense paraules).

THE END

El 17 de maig de 2012 vaig escriure un post (encara es diu així?) arran de la desaparició del suplement cultural Quadern, del diari El País, en l'edició de paper (encara existeix, això del diari de paper?). Hui reprenc aquest blog per a penjar el meu últim (darrer no, últim) reportatge en aquest suplement, publicat en l'edició digital fa un mes. D'ací no res, Madriz (sí, Madriz) tanca la delegació que el diari tenia a València. Una agonia que ha durat més de tres anys.

No tinc més que paraules d'agraïment per als meus companys i amics amb què he coincidit en aquest mitjà, i especialment per a Adolf Beltran, aquell que un dia de juliol de 1992 agafà el telèfon quan vaig cridar per primera vegada per saber si necessitaven una correponsal a la Safor (hi vaig estar cinc anys), el mateix que fins ara, fins l'últim moment, ha insistit, lluitat més que jo contra la meua indolència, per a què continuara col·laborant en el Quadern. Tots els meus reportatges d'aquesta darrera (i última) etapa els he anat penjant en aquest blog, en la columna de la dreta, en un instint estrany per recordar qui soc i què he sigut. Qui som i qui èrem.

The end.

Els ibers ‘valencians’, del mite al ‘kitsch’

Un estudi esbrina la percepció popular i l’ús polític del món ibèric des de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia del 1982

Dama ibera de Manolo Valdés. Fotografia de Jesús Ciscar.

El 1908, en plena Renaixença valenciana, Teodor Llorente va escriure: Fills del gloriós Lucentum! Fills de l’hermosa Edeta! / Formem un estret rogle; donem-se bé les mans. / De la unió naix la força, i ella el valor completa: / jurem ser per a sempre tots uns, tots valencians. Tradicionalment, tant el nacionalisme espanyol del XIX, la Renaixença i el regionalisme valencians (fins i tot quan encara no hi havia evidències arqueològiques) com el franquisme, van recórrer als ibers per demostrar una pervivència identitària que travessava els segles. Però, i ara? Quina és la imatge i l’ús que se’n fa després de dècades d’investigacions sobre aquesta cultura datada entre els segles VI i II abans de la nostra era? Les exhaustives excavacions a jaciments com els d’Edeta (Llíria), la Bastida de les Alcusses (Moixent), la Serreta (Alcoi) o Kelin (Caudete de las Fuentes) han desterrat aquells mites fundacionals del poble espanyol o valencià?

A aquestes preguntes intenta respondre l’arqueòleg Tono Vizcaíno amb la seua tesi doctoral Íberos, públicos y cultura de masas. El pasado ibérico en el imaginario colectivo valenciano, dirigida per les professores Carmen Aranegui i Consuelo Mata. “L’objectiu ha estat veure com s’ha imaginat, s’ha percebut i s’ha utilitzat el passat iber al País Valencià des de l’aprovació de l’Estatut d’autonomia del 1982 fins ara”, diu Vizcaíno, que ha repassat els mitjans de comunicació, ha fet enquestes a peu de carrer i ha estudiat els usos més enllà dels àmbits històric i cultural, com ara el polític, el comercial i el festiu.

Per mitjans de comunicació Vizcaíno entén tot producte i suport en què s’ha representat el món iber: llibres de text i de divulgació general, còmics i novel·les, cromos, revistes populars d’història i arqueologia, documentals de televisió i, fins i tot, blogs i missatges de Facebook i Twitter. “En general”, explica, “ la imatge construïda continua determinada per la visió que dels ibers tenien els cronistes grecs i romans”. “No s’ha actualitzat el coneixement arqueològic, no hi està present”, adverteix, “i això és un problema, perquè la visió dels clàssics és molt parcial i interessada per qüestions polítiques, per això els veien com un poble primitiu, bàrbar, guerrer”.

I esmenta, per exemple, les novel·lesEl último guerrero, de Teresa Jové (1986), El Guerrero de La Serreta, de Miguel Lucas Cantó (2009), oRey Lobo, de Juan Eslava Galán (2010), i molts còmics que se centren en l’aspecte bèl·lic, l’heroïcitat i la resistència davant l’invasor, on es destaca la masculinitat amb la figura estereotipada del guerrer o mercenari, “tot i que arqueològicament sabem que els ibers no tenien exercits professionals, les muralles no es construïen per a defensar-se i, primordialment, eren agricultors i artesans”.

Curiosament, aquests estereotips bèl·lics ben divulgats no han arrelat massa en la població. En les enquestes fetes per Vizcaíno, l’agricultura s’identificava com l’activitat més característica dels ibers amb un 33%, seguida pel comerç (22%), la guerra (17%), i l’art (16%). “És a dir, se’ls imaginen com un poble fonamentalment agrícola i comerciant”, adverteix l’autor.

Aquesta percepció agrícola, però, “està relacionada directament amb la mateixa identitat valenciana, on l’agricultura constitueix un dels puntals essencials de l’imaginari simbòlic construït des del segle XIX”, subratlla. Una de les proves gràfiques d’aquesta identificació es pot trobar al Parc Ceràmic d’Història Valenciana de Manises, on hi ha diversos taulers que representen episodis històrics amb l’ajuda dels protagonistes del còmic Pumby, obra del dibuixant Josep Sanchis Grau. “La part ibèrica”, descriu l’arqueòleg, “mostra una autèntica fusió de les icones ibèriques, com la Dama d’Elx i el Guerrer de Moixent, amb els principals referents de la identitat valenciana: la barraca, l’Albufera, la dolçainai la fallera”. Referents, és clar, de València ciutat i l’Horta. “És il·lustratiu”, afig, “el fet que a València, focus de projecció d’aquesta imatge estereotipada, es done el percentatge més alt d’identificació dels ibers amb l’agricultura, amb un 42,3%”. Aquesta percepció, però, va minvant a Castelló (34,6%), Alacant (33,8%), Sagunt (29,5%) i Elx (25,6%).

La tradició dels segles XIX i XX, que atorgava al món iber un caire de genuïnitat i puresa que legitimava la identitat dels valencians en el temps, ha estat, segons Vizcaíno, impulsada també als anys 80 i 90. “Des de la recentment estrenada autonomia va haver un interés per popularitzar-los mitjançant publicacions divulgatives, tant des de les instàncies oficials com des d’entitats privades (especialment caixes d’estalvi i periòdics) i associacions”, publicacions en les quals es parla literalment ‘d’ibers valencians’ i se’ls localitza sobre el mapa autonòmic actual. “Com que es tracta d’una cultura antiga, amb nom i elements propis i un desenvolupament previ a l’homogeneïtzació romana […], els ibers ac­tuaren com a garants d’una llarga trajectòria històrica”, es llig en la tesi de Vizcaíno.

Etiqueta d'un vi amb caracters d'inspiraicó ibèrica.

Les disputes identitàries, és clar, també mantenen la cultura ibèrica com a ostatge. Mentre el regionalisme valencianista ha emprat indistintament la Dama d’Elx o el Guerrer de Moixent com a icones pròpies, el nacionalisme valencianista ha escollit el Guerrer, atés que, segons l’autor de la tesi, “la Dama ha actuat més com a emblema del nacionalisme espanyol”. D’altra banda, un dels sectors més extrems de l’anomenat blaverisme incorpora l’essència ibera com a distintiu “d’un nacionalisme anticatalanista i antiespanyolista”, explica Vizcaíno, “i fins i tot alguns noms i icones ibèriques han estat utilitzats per grups neonazis, com és el cas del Frente Saiti”.

D’altra banda, “un sector nacionalista de caire catalanista ha buscat establir el passat com a vincle entre el País Valencià o Catalunya, ja que es tracta d’àrees d’expansió de cultura ibèrica”, diu l’autor, que també constata que en diversos blogs i fòrums digitals es proposen noves demarcacions territorials per a substituir les províncies basant-se en el llegat iber, com ara l’Edetània per a la zona de València i Contestània per a la d’Alacant, o bé Diània o Saitibèria per a les anomenades Comarques Centrals.

Les icones com la Dama d’Elx o el Guerrer de Moixent són fonamentals en el discurs identitari i suporten una càrrega ideològica afegida. Revisant les falles, per exemple, Vizcaíno menciona el monument de la plaça de Marià Benlliure del 1929, que representava la valenciana Pepita Samper, la primera Miss Espanya, vestida de fallera asseguda als peus d’una gran Dama d’Elx, com una exaltació de la bellesa de la dona valenciana del passat i del present. Sis dècades després, la falla Bailén-Xàtiva reproduïa el 1987 una Dama d’Elx sobre la qual es recolzava el Palleter, l’heroi popular per excel·lència de la València moderna. Ben nombrosos han estat també els ninots del Guerrer de Moixent.

Portada de 'La semana gráfica' (1927) que mostra una dona amb la senyera i atributs ibers.

Significativament, en les enquestes fetes per Vizcaíno, el Guerrer de Moixent està absent de l’imaginari col·lectiu a les ciutats d’Alacant i Elx, en part perquè “l’essència ibèrica l’assumeix la Dama d’Elx per qüestions de proximitat”, però també “perquè el Guerrer de Moixent ha estat utilitzat sovint com a símbol d’una valencianitat en què territorialment preval la ciutat de València i lingüísticament domina el valencià (enfront del castellà), fet que pot haver despertat un rebuig a la zona alacantina”, explica l’autor. Així, a València capital, un 66’7% dels enquestats vincularen el Guerrer a l’essència ibera, mentre que a Alacant només un 10’4% el reconeixia.

Les faenes arqueològiques també ofereixen un nou repertori iconogràfic en l’activitat econòmica, turística i festiva. A Moixent, on predomina la producció de vi, hi ha molts cellers que aprofiten la icona del Guerrer, l’alfabet iber i altres representacions “per a buscar la diferenciació, al·ludint al passat com un garant de tradició, de qualitat artesanal allunyada de la producció massiva i estandarditzada”, apunta Vizcaíno. En aquesta localitat de la Costera se celebra anualment l’Outlet Running Trail, una carrera de muntanya (l’anomenat Recorregut del Guerrer) que es promociona amb la figura d’un soldat iber i el lema “Trau el Guerrer que portes dins”.

Per descomptat, a Elx hi ha nombrosos establiments i marques comercials que aprofiten la figura de la Dama per a vendre mercaderies diverses, des de dàtils fins a lleixiu, però també joies i productes de moda i bellesa, perquè “atorga distinció i evoca una activitat mil·lenària i artesana”, diu Vizcaíno. L’ús de la Dama arriba a tenir un punt kitsch quan està present a tot arreu: a les botigues de records, a les cases damunt de l’aparell de televisió o penjades a la paret com si es tractara d’una Mare de Déu, o en un altaret de l’ermita de Sant Cristòfol d’Alcoi, on la Dama d’Elx comparteix veneració amb un sant Pancraci i un Cor de Jesús, tot ben adornat amb flors de plàstic.

Un exemple de la folklorització moderna dels ibers com a mite fundacional l’aporta Guardamar. El 1987 es va trobar una figura femenina a la necròpolis del Cabezo del Lucero i l’any següent es va institucionalitzar una cerimònia dins de les festes patronals, amb el nomenament d’una Dama de Guardamar com a reina de les festes i una recreació teatral a l’aire lliure. Si no n’hi ha, de tradició, se n’inventa.

C'est la vie

Si, estic viva (aixo crec) i asombrada que vora un any desapareguda del mon bloguer encara augmenten les visites, sobre tot des de els Estats Units, on, com es per tots conegut,  soc molt famosa. L'amic Jesus em retrau la meua absencia, i Anna m'anima a escriure un nou bloc sobre l'exili de l'exili on estic instalada i on, de moment, ni
 trobe els accents ni la forma correcta d' editar els textos ni penjar fotos ni rien de rien. Mar i Toni ja ni m'esperen ni em segueixen, abandonats com els tinc. Se que el mon em tira a faltar, jo tambe tire a faltar el mon, pero no el trobe. Pot ser estiga en el mateix lloc on s'amaguen els accents.