Sobre elefants, parlars i Carles Dénia

Carles Dénia

Em permetràs, lector que em lliges, que m'allargue més de l'habitual i que no parle de reis i elefants, de Nóos, d'Emarsa i altres llatrocinis, de Merkel, del Congrés de la Felicitat organitzat per Coca-Cola a Madrid, ni de petroleres expropiades i la Guerra de Cuba.

Del destí, ja en tinc prou de saber les desgràcies que m'envia, va dir un poeta musulmà cantat per Carles Dénia en el seu magnífic "Paradís de les paraules". Veu trencada, gola aspra i dolça alhora que em reconcilia amb el món. En el cantant de Gandia reconec la música, l'accent i la dicció d'un espai viscut, i com et devia, estimat lector, un comentari sobre la parla d'enllà lo riu Xúquer (mireu l'entrada Tot és pendular), Carles Dénia i els versos recitats a l'inici del disc per Josep Piera la representen magníficament.

En aquest programa de blocs no sé escriure els signes de transcripció fonètica (perdoneu-me, lingüistes), ni com descriure les formes de pronúncia que des de Tavernes de la Valldigna fins la Marina Alta encara es conserven: l'esa sonora, les "e" obertes al màxim, les "a" i "o" que es confonen saviament segons la seua posició en cada paraula, la "ll" misteriosa i profunda, la "g" tan sensual... La distància suficient de les grans ciutats, l'herència de la repoblació balear i genovesa del segle XVII i l'endogàmia secular en pobles i comarques fan possible aquesta relíquia miraculosa en aquest temps d'estandarització i aculturalizació. Passeu, abans que desaparega, per Benirredrà, Simat, Daimús, Barx, Rugat, Carrícola, Pego, Oliva... i escolteu la remor de bars i botigues. Turisme lingüístic, es diu.

Carles Dénia pertany a una generació que, potser, siga l'última en mantindre aquest parlar. Us recomane per això el disc. I perquè les crítiques musicals han estat extraordinàries, i sobretot perquè és una obra encisadora.