dimarts, 10 d’abril de 2012

Un bell lloc per a morir

Foto de l'agència EFE
El dia que em despediren del meu penúltim treball, em vaig acomiadar amb una agra ironia per e-mail dels companys de Barcelona que intentaven consolar-me. "Maleïdes hipoteques subprime. Si tinc néts els diré: la iaia va ser de les primeres víctimes de la crisi de 2008". Eixa mateixa nit passaren per la televisió El sol del membrillo, de Víctor Erice, i vaig plorar. "Ja no tinc por", em vaig dir en acabar aquesta pel·lícula preciosíssima. La bellesa és una de les poques coses que ens allibera i ens fa sentir immortals.

Hui, quatre anys després, quan som pardalets en el parany dels mercats que ens governen i comencem a viure cada dia com si fóra l'últim, m'ha envaït la mateixa sensació en el Museu de Belles Arts de València. "Aquest és un bon lloc per a morir", he pensat.

Els museus, molt qüestionats pels qui els defineixen com mausoleus d'objectes, ens encisen misteriosament. Si retallen en cultura, que és la capacitat de generar bellesa -i la única cosa que ens distingeix dels regnes animal i vegetal-, no imagine cap forma millor de morir que envoltada pels objectes dels que ja no estan en aquest món. Al menys tenien gust.