dimecres, 27 de març del 2013

Blog per prescripció del DIEC2

Fa un any vaig encetar aquesta mena de dietari impúdic amb el títol que es veu ben clar a l'inici de la pantalla. Ara va i resulta (bonica expressió popular) que els que normativitzen la meua llengua materna i paterna han decidit que no s'ha d'escriure "bloc", sinó "blog".

També s'està debatent en els àmbits lingüístics el retorn del "lo" neutre (amb "lo" que ens ha costat d'evitar-lo en el registre culte i les perífrasis que hem hagut d'emprar!) i també l'ús del "lo" com article masculí singular, com solia fer tot "lo" món en "lo" meu poble

El totpoderós DIEC2 (Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, segona edició) indica del "lo":

"Antigament, i en el català nord-occidental en registres informals, 
forma masculina de l'article definit: lo pare i los fills".

Amb aquesta definició, el DIEC2 ens llança a mi i a tots els meus avantpassats a l'antiguitat i cap al "nord-occident". Del "lo" neutre no diu res (res de nou en la línia normativitzadora septentrional), mentre que el  Diccionari Alcover-Moll, al qual vaig dedicar un reportatge, explica profusament el perquè i on s'utilitza.

Així que lo meu blog no estarà tot lo correctament escrit que jo voldria, perquè sent com sóc sud-oriental, però no molt del sud, més be central-oriental geogràficament però sud-occidental en la lingüística... (una biodramina, per favor... o si us plau).

S'aclariran? Mireu ací els comentaris personals del bloc-blog que us he assenyalat adés. Jo vaig a deixar-me caure (que, en contra del que afirma l'IEC2, és com en ma casa diguem quan anem a gitar-nos).




dilluns, 25 de març del 2013

Patrimoni gasós de la Humanitat



Encaix de Croàcia, Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat
(Article publicat a La Veu del País Valencià)

El 14 de març, vespra de la plantà, les Corts Valencianes aprovaren per unanimitat una declaració de suport per a què les Falles de la ciutat de València siguen declarades Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Aquesta declaració s’adreçava al Govern central, l’òrgan encarregat de presentar les candidatures espanyoles davant la UNESCO, que és la que tria i destria aquelles manifestacions culturals que mereixen ser destacades.

Pocs dies abans, Alzira acollia les “XXVIII Jornadas Nacionales de Exaltación del Tambor y del Bombo” (sic), en un acte d’autoafirmació per a que les tamborades de la Setmana Santa (d’ací, d’Aragó, de Castella-la Manxa…) s’incloguen en la sol·licitada llista de bens culturals sense matèria ni volum que el món sencer ha d’admirar.

Des que la UNESCO, fa ara deu anys, va començar a distingir alguns elements identitaris dels pobles, es va obrir una porta molt difícil de tancar. S’està produint un vertader overbooking, un allau de peticions procedents d’arreu del món. Les primeres seleccions les realitzava un comité d’experts, però des de 2009 són els estats els que presenten les seues propostes al dit comité, convertint la lluita per la declaració de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat en una mena de festival d’Eurovisión on tots els països volen participar, guanyar i donar-se a conéixer, esperant que la menció honorífica atraga molts turistes que ajuden a fer caixa a les economies locals.

D’entre els bens culturals immaterials valencians (perdoneu la sobreadjectivació), han rebut aquesta distinció la Festa d’Elx, el Tribunal de les Aigües de València i la festa de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí. Tot i que les torres humanes són també “nostres” (és el cas de les muixerangues, que a Tarragona reben el nom de Ball dels Valencians), només han estat guardonats els Castells catalans perquè així es va remetre en l’expedient. També el recuperat Cant de la Sibil·la de Gandia, per exemple, podria estar inclós en la preada llista, però la UNESCO, que només premia a qui demana ser premiat, sols va seleccionar els Cants de la Sibil·la de l’illa de Mallorca, perquè així constava en l’expedient.

Al remat, la llista de bens immaterials que des de 2003 confecciona l’organisme cultural de l’ONU creix any rere any, i a un ritme que d’ací no res serà insostenible (a hores d’ara ja inclou 298 manifestacions culturals de tot tipus) i amb un sistema de selecció burocràtic que es troba en mans de les administracions locals, regionals i estatals. És innegable l’esforç de la UNESCO per protegir la diversitat cultural de la humanitat, però, quan passen deu anys més, quin mèrit tindrà estar en la llista?

Els criteris de selecció són tan amplis que han permés distingir elements molt eteris i heterogenis: la Setmana Santa de Popayán a Colòmbia (no la de Sevilla), la fabricació d’encaixos a Croàcia (la qual cosa em fa pensar en els possibles orígens croats de la meua iaia), els Mariachis o els patis de Còrdova, tot passant pel “menjar gastronòmic dels francesos” (sic), el “traçat tradicional en la carpinteria de construcció francesa” (també sic), l’equitació tradicional francesa o els gremis francesos (ho sent per Andorra i Mònaco: haver renunciat a la independència). I perquè els francesos no acostumen, que si no, els esmorzars amb salmorra i olives xacades fa temps que serien patrimoni cultural immaterial de la humanitat.

Per tant, no només les Falles: les albaes i el cant d’estil, les coques i pastissets, els Moros i Cristians, les Roques del Corpus (València), els Enfarinats d’Ibi, la mona amb caramull d’Alberic i tot allò que se vos acudisca podria perfectament formar part d’aquesta llista planetària. Tot és qüestió de posar-se i demanar-ho com toca. Vists els precedents, a vore qui diu ara que no.

dilluns, 4 de març del 2013

Neorealisme fashion

Campanya publicitaria de Dolce & Gabbana
Que conste en acta que escric aquest post obligada per l'allau de signatures que en la plataforma change.org han forçat el meu retorn (gracias, Toni). La foto que mostre em va impressionar quan la vaig vore publicada en eixa cosa tan antiga que es diu diari de paper, i forma part de la nova campanya publicitària de Dolce & Gabbana, que també es pot consultar on-line.

Un grup de joves italians envolten una madonna italiana, en una platja italiana, sota la vigilància d'un macarra italià, que és el que es veu, assegut, darrere de la protagonista. No valoraré si la roba que publicita aquesta marca de moda és fashion, perquè allò que de veritat em fascina és eixe aire retro amb rere-gust de neorealisme italià. Xiquets quasi famèlics, joves sense res més a fer que mirar com es pinta una dona, amb l''aprovació del macarra de les ulleres de sol, que tampoc sembla tenir res a fer.

L'escena ben bé es podria haver tret d'un film de Rossellini, de De Sica o de Visconti. Un grup de pobres de la terra, en un xiringuito de la terra, això sí, amb els cabells ben tallats com la colla de la pel·lícula Els inútils (I vetilloni) de Fellini. Itàlia és Itàlia!

Si no fóra pel gest despreocupat de la model, l'actitud dels mascles s'intuiria ben a prop de la persecució i de l'acosament col·lectiu que van retractar, com a característica indefugible dels pobles mediterranis, cineastes nord-americans com ara Mankiewicz en "De repente, el último verano" (Suddenly, Last Summer), o, més còmicament, per Billy Wilder en Avanti! (tan ben traduïda a Espanya com ¿Qué pasó entre mi padre y tu madre?).

La campanya publicitària és perfecta, perquè dubte que símbols com aquestos siguen fruit de la casualitat. Itàlia recula, es retroba amb la seua ombra en mig de la crisi i després de les darreres eleccions. "Sono italiani!", sembla cridar Dolce & Gabbana amb tot l'orgull del món.

I per acabar, he de confessar que no puc més. Els mercats ens amenacen ara amb el retorn de les ratlles marineres. Fins fa poc conservava un jersei mariner indestructible, fabricat a Xina però de marca italiana. No hi havia forma que es trencara, per molts anys que me'l vaig ficar. Passava de moda i s'hi tornava a posar. I com que encara tinc dignitat, per Nadal el vaig assassinar, llançant-lo al poal del fem. De segur que en una nit de tempesta, estant jo sola en casa, se m'apareix, el jersei, per a venjar-se.
Els jerseis de ratlletes blaves, de nou de moda (¿?)
No, això sí que no, estilistes del món. No torne a passar de nou per les ratlles marineres. Posats a recular en el temps, ja em vaig demanar ser marquesa de l'Anciene Régime en un post anterior. Abans preferisc la guillotina.