Patrimoni gasós de la Humanitat

Encaix de Croàcia, Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat

(Article publicat a La Veu del País Valencià)

El 14 de març, vespra de la plantà, les Corts Valencianes aprovaren per unanimitat una declaració de suport per a què les Falles de la ciutat de València siguen declarades Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Aquesta declaració s’adreçava al Govern central, l’òrgan encarregat de presentar les candidatures espanyoles davant la UNESCO, que és la que tria i destria aquelles manifestacions culturals que mereixen ser destacades.

Pocs dies abans, Alzira acollia les “XXVIII Jornadas Nacionales de Exaltación del Tambor y del Bombo” (sic), en un acte d’autoafirmació per a que les tamborades de la Setmana Santa (d’ací, d’Aragó, de Castella-la Manxa…) s’incloguen en la sol·licitada llista de bens culturals sense matèria ni volum que el món sencer ha d’admirar.

Des que la UNESCO, fa ara deu anys, va començar a distingir alguns elements identitaris dels pobles, es va obrir una porta molt difícil de tancar. S’està produint un vertader overbooking, un allau de peticions procedents d’arreu del món. Les primeres seleccions les realitzava un comité d’experts, però des de 2009 són els estats els que presenten les seues propostes al dit comité, convertint la lluita per la declaració de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat en una mena de festival d’Eurovisión on tots els països volen participar, guanyar i donar-se a conéixer, esperant que la menció honorífica atraga molts turistes que ajuden a fer caixa a les economies locals.

D’entre els bens culturals immaterials valencians (perdoneu la sobreadjectivació), han rebut aquesta distinció la Festa d’Elx, el Tribunal de les Aigües de València i la festa de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí. Tot i que les torres humanes són també “nostres” (és el cas de les muixerangues, que a Tarragona reben el nom de Ball dels Valencians), només han estat guardonats els Castells catalans perquè així es va remetre en l’expedient. També el recuperat Cant de la Sibil·la de Gandia, per exemple, podria estar inclós en la preada llista, però la UNESCO, que només premia a qui demana ser premiat, sols va seleccionar els Cants de la Sibil·la de l’illa de Mallorca, perquè així constava en l’expedient.

Al remat, la llista de bens immaterials que des de 2003 confecciona l’organisme cultural de l’ONU creix any rere any, i a un ritme que d’ací no res serà insostenible (a hores d’ara ja inclou 298 manifestacions culturals de tot tipus) i amb un sistema de selecció burocràtic que es troba en mans de les administracions locals, regionals i estatals. És innegable l’esforç de la UNESCO per protegir la diversitat cultural de la humanitat, però, quan passen deu anys més, quin mèrit tindrà estar en la llista?

Els criteris de selecció són tan amplis que han permés distingir elements molt eteris i heterogenis: la Setmana Santa de Popayán a Colòmbia (no la de Sevilla), la fabricació d’encaixos a Croàcia (la qual cosa em fa pensar en els possibles orígens croats de la meua iaia), els Mariachis o els patis de Còrdova, tot passant pel “menjar gastronòmic dels francesos” (sic), el “traçat tradicional en la carpinteria de construcció francesa” (també sic), l’equitació tradicional francesa o els gremis francesos (ho sent per Andorra i Mònaco: haver renunciat a la independència). I perquè els francesos no acostumen, que si no, els esmorzars amb salmorra i olives xacades fa temps que serien patrimoni cultural immaterial de la humanitat.

Per tant, no només les Falles: les albaes i el cant d’estil, les coques i pastissets, els Moros i Cristians, les Roques del Corpus (València), els Enfarinats d’Ibi, la mona amb caramull d’Alberic i tot allò que se vos acudisca podria perfectament formar part d’aquesta llista planetària. Tot és qüestió de posar-se i demanar-ho com toca. Vists els precedents, a vore qui diu ara que no.