dilluns, 4 de març de 2013

Neorealisme fashion

Campanya publicitaria de Dolce & Gabbana
Que conste en acta que escric aquest post obligada per l'allau de signatures que en la plataforma change.org han forçat el meu retorn (gracias, Toni). La foto que mostre em va impressionar quan la vaig vore publicada en eixa cosa tan antiga que es diu diari de paper, i forma part de la nova campanya publicitària de Dolce & Gabbana, que també es pot consultar on-line.

Un grup de joves italians envolten una madonna italiana, en una platja italiana, sota la vigilància d'un macarra italià, que és el que es veu, assegut, darrere de la protagonista. No valoraré si la roba que publicita aquesta marca de moda és fashion, perquè allò que de veritat em fascina és eixe aire retro amb rere-gust de neorealisme italià. Xiquets quasi famèlics, joves sense res més a fer que mirar com es pinta una dona, amb l''aprovació del macarra de les ulleres de sol, que tampoc sembla tenir res a fer.

L'escena ben bé es podria haver tret d'un film de Rossellini, de De Sica o de Visconti. Un grup de pobres de la terra, en un xiringuito de la terra, això sí, amb els cabells ben tallats com la colla de la pel·lícula Els inútils (I vetilloni) de Fellini. Itàlia és Itàlia!

Si no fóra pel gest despreocupat de la model, l'actitud dels mascles s'intuiria ben a prop de la persecució i de l'acosament col·lectiu que van retractar, com a característica indefugible dels pobles mediterranis, cineastes nord-americans com ara Mankiewicz en "De repente, el último verano" (Suddenly, Last Summer), o, més còmicament, per Billy Wilder en Avanti! (tan ben traduïda a Espanya com ¿Qué pasó entre mi padre y tu madre?).

La campanya publicitària és perfecta, perquè dubte que símbols com aquestos siguen fruit de la casualitat. Itàlia recula, es retroba amb la seua ombra en mig de la crisi i després de les darreres eleccions. "Sono italiani!", sembla cridar Dolce & Gabbana amb tot l'orgull del món.

I per acabar, he de confessar que no puc més. Els mercats ens amenacen ara amb el retorn de les ratlles marineres. Fins fa poc conservava un jersei mariner indestructible, fabricat a Xina però de marca italiana. No hi havia forma que es trencara, per molts anys que me'l vaig ficar. Passava de moda i s'hi tornava a posar. I com que encara tinc dignitat, per Nadal el vaig assassinar, llançant-lo al poal del fem. De segur que en una nit de tempesta, estant jo sola en casa, se m'apareix, el jersei, per a venjar-se.
Els jerseis de ratlletes blaves, de nou de moda (¿?)
No, això sí que no, estilistes del món. No torne a passar de nou per les ratlles marineres. Posats a recular en el temps, ja em vaig demanar ser marquesa de l'Anciene Régime en un post anterior. Abans preferisc la guillotina.