dissabte, 10 d’agost de 2013

Polissons

La foto del naufragi de l'Erika no té res a veure, però la guardava amb el text.

Si tenia, de paperassa en casa! Netejant, netejant, he trobat un altre manuscrit amb anècdotes d'un dia qualsevol a Canal 9, semblant al del post anterior i igual d'insòlit, però en aquesta ocasió sí està datat: 25 d'abril de 2001. Ni recordava haver-lo escrit ni recorde si finalment la notícia va aparéixer en l'informatiu. En llegir-lo, només m'han vingut al cap algunes imatges com un flash. Ja no em queden més papers per trencar, així que aquests dos posts són les úniques referències meues sobre Canal 9 que heretareu, amics seguidors que em llegiu des de Rússia i la Xina (per cert, salutacions a Snowden).

Polissons
- ¿Dónde está?
- Ya lo verás, es un barco verde y blanco lleno de contenedores.
- Pero, ¿tú no estás con los polizones?
- No, estoy donde el cadáver.

Un cadàver. Polissons en un barco. Quin inici més magnífic per a una història! Vaig comunicar als responsables de l'informatiu el diàleg entre dos agents que acabava de sentir per l'escàner, l'aparell amb el qual interceptavem les converses de la Policia.

- Agafa un càmera i ves al port corrent -m'ordenaren-.

En el moll de duanes de València, al costat de les draçanes, hi havia un cadàver tapat amb un llançol. Els guardes no deixaren que ens acostarem, però es tractava d'un home major de raça blanca mort ofegat, ens informaren. Major i de raça blanca... per tant, vaig deduir, res a vore amb els polissons, perquè, a més, en eixa banda del moll no atracaven els barcos de càrrega. Efectivament, em confirmaren pel mòbil des de la redacció, hi havia en el port un altre "punt calent", com es diu en l'argot policial: un barco amb polissons.

- Aneu a per els polissons! -em digueren- .(És clar, als informatius no els commou la història d'un home major, blanc i ofegat).

El "punt calent" estava al Moll Sud. Allà estava el Messina, el barco verd i blanc ple de contenidors, com van descriure els policies per l'escàner. La tripulació, vestida d'uniforme taronja, aguaitava en coberta, immòbil, observant la parella de policies que custodiava la nau mentre les grues carregaven contenidors sense parar. A terra, assegut al moll junt a la proa del Messina, hi havia un mariner amb els peus penjant sobre l'aigua i la mirada perduda com qui veu passar la vida sense donar-li massa importància. Li vaig preguntar pels polissons.

-"Ells estan bé. Però, i nosaltres?" -em va contestar impassible, en un italià perfectament intel·ligible.

El seu rostre reflectia l'escepticisme de qui ha viscut totes les tempestes, ha navegat per tots els oceans i ha xafat sense arribar a conéixer-les totes les terres del planeta. Els polissons estaven bé, però tancats dins d'un camarot. N'eren sis, quatre de Camerun i els altres dos probablement de Ghana.

-"És molt dur tindre'ls ahi tancats. En olorar terra es tornen bojos" -em va dir el mariner.

Els polissons van pujar al Messina en algun port de Camerun. La tripulació els va descobrir entre els contenidors mentre navegaven de Nàpols a Gènova. El Messina salpava en poc minuts de València amb rumb, de nou, a Camerun. En una setmana, els sis polisssons tornarien al port d'on van eixir sense veure la terra somniada.

Quina història més tràgica! La gent ho ha de saber, això -vaig pensar-. Al dia següent, el capità marítim de València em va autoritzar a anar al seu despatx per a parlar-ne, amb la condició que la conversa no es gravara. I la seua informació em va esgarrifar: un polissó no es considera un immigrant, és un viatger sense bitllet que ha pujat d'amagades a una nau. Cada port és un pas fronterís amb lleis pròpies. La companyia naviera és la responsable de la situació del polissó, però el capità del barco és el responsable de la seua vida: està obligat a comunicar a la companyia la seua presència, a donar-li de menjar i beure, a proporcionar-li un lloc per a dormir, no el pot obligar a treballar, però, a més, ha d'impedir que desembarque en cap port, almenys en cap port europeu.

L'existència de polissons es comunica allà on es dirigeix la nau. A Gènova, Marsella, Barcelona i València ja n'estaven assabentats quan el Messina hi atracava. I així de ciutat en ciutat, de país en país.

-"Una vegada" -em va dir el capità marítim de València-, "em contaren la història d'un polissó ucranià que es va passar quatre anys en el mateix barco sense poder baixar a terra. No l'admitien en cap país perquè no el reconeixien com a asilat polític. Al final, es va fer mariner. Jo mateix" -seguia contant-me- "vaig treballar en un mercant fa anys. Estàvem a Trinitat i Tobago i salpàrem cap a Noruega. Als dos dies, ja en alta mar, aparegueren dos joves "rastes" amb un fard de marihuana.

-Però, on estem? -preguntaren els polissons-.

-Estem en un barco, els vaig respondre. S'havien equivocat de nau. La seua intenció era amagar-se en un mercant que estava atracat al costat del nostre i que es dirigia a Jamaica. El viatge de Trinitat i Tobago a Jamaica dura dos dies. I als dos dies eixiren els joves del seu amagatall pensant que ja havien arribat, però estàvem al mig de l'Atlàntic, rumb a Europa. Eren bona gent, però en arribar a Noruega van intentar escapar-se. El capità els ho va impedir i els va maltractar. Jo no vaig voler participar en aquella cacera i vaig amenaçar el capità amb denunciar-lo. No vaig saber res més d'aquells xicons, perquè vaig deixar la nau per embarcar-me en una altra ruta".

El capità marítim de València em narrava aquelles històries amb la mateixa desafecció i impassibilitat que el vell mariner del Messina. Res resulta extraordinari per als que sembla que ho han vist tot, els que coneixen tots els secrets de l'ànima humana, els que pateixen la solitud del qui sap que es dirigeix a molts llocs però a cap banda en realitat.

1 comentari:

Enric H. March ha dit...

A mi també m'ha passat algun cop: llegir i no reconèixer el que he escrit. El nostre cap deu ser ple de polissons que escriuen la seva història i quan desembarquen els oblidem.

La vida a la mar és ben bé un altre món. No em posen els pèls de punta les històries, sinó el context en què es produeixen. Quan descobrim que hi ha altres realitats.