De ciutats i de llengües

Infografia de la ¿futura? Ciutat de les llengïes de Castelló

(Article publicat a La Veu del País Valencià)

Creiem que ja ho havíem vist i sentit tot. Però no. Després del fracàs de Terra Mítica, l’aeroport de Castelló, El Circuit de F1, Calatravalàndia, la Ciutat de la Llum, la Ciutat de la Pilota i altres ciutats que no han resultat ser res més que grans bufes pagades pels contribuents, el prestidigitador Máximo Busch, Conseller d’Economia, Turisme, Indústria i Ocupació (és a dir, de quasi tot allò que no funciona) ens amenaça amb revifar de nou eixe esperpent que apareix de tant en tant com les cares de Bélmez, anomenat (com no) Ciutat de les Llengües de Castelló.

He buscat sense èxit fins en la quinta dimensió una descripció adient per aquest despropòsit, que a la fi, segons el pla de negoci de la “cosa”, consistirà en muntar discoteques, bars i camps de tenis en un complex “lúdic-hoteler” que oferirà “un lloc idíl·lic” per als estudiants estrangers. Això sí, deixant fora del projecte la Universitat i les Escoles Oficials d’idiomes, que, com tots sabem, de llengües no saben res.

El projecte, heretat dels temps d’un Molt Honorable que parlava amb Déu i que ha gravat en el marbre de la posteritat frases tan esgarrifadores com “Tengo un sueño” o “Ha sido todo muy bonito”, respon a eixa mena de planificació i gestió del territori a què ja estem acostumats: “Xé, tu fes-ho que després ja ho omplirem”. Un polígon de vora 500.000 metres quadrats ple de coses per a que els “estudiants interactuen amb els ciutadans de Castelló”. Un avantatge: la campanya publicitària ja està feta i no ens costarà un quinzet, perquè es podrà tirar mà de l’impagable spot protagonitzat per Luis Aguilé.



Per altra banda, el fet de convidar al Instituto Cervantes a participar en el projecte delata que la Ciutat de les Llengües pretén ser en realitat la Ciutat de la Llengua Castellana, i, com és de domini públic, a Castelló es parla el millor castellà del món, on vas a comparar. Al remat, es pretén crear negocis al voltant de la llengua per a “estructurar el turisme lingüístic com fan a Anglaterra”.

El senyor conseller de Turisme hauria de saber que el turisme lingüístic consisteix en la immersió, eixa paraula que, en escoltar-la, alguns ignorants emmalalteixen d’al·lèrgia cutània i capil·lar fins a decretar l’alerta sanitària. La immersió és la base de l’aprenentatge idiomàtic. Quan enviem els nostres fills a Anglaterra perquè aprenguen la llengua franca, la seua immersió consisteix també en dinar i sopar oliosos Fish and ships i en dormir en cases sinistres que semblen decorats de pel·lícules gore. I és aleshores quan, en estat de shock, els nostres joves s’espavilen i comencen a parlar anglés per a demanar auxili.

En lloc de continuar venent aire, el senyor Bluff, Conseller d’Economia, Turisme, Indústria i Ocupació, podria haver emprat tot eixe gran esforç intel·lectual en, per exemple, evitar el tancament de l’última fàbrica de vidre que quedava a l’Olleria, vestigi d’una indústria amb cinc segles de tradició que s’hauria d’haver protegit. Indústria que, a més de donar treball a desenes de famílies i mantenir una cultura de l’ofici, esdevindria un pol d’atracció per al turisme cultural, incloent, és clar, el turisme lingüístic. Perquè a la Vall d’Albaida es parla un valencià potser dels més bells de la nostra terra, i de ben segur que els milers d’alumnes estrangers que estudien català per tot el món ho hagueren agrait. Nosaltres també.