dilluns, 24 de setembre de 2012

Per no saber llatí

La catedral de Pisa, amb la torre inclinada, a la Piazza del Duomo.
Després de veure la preciosíssima Piazza del Duomo de Pisa, em vaig regalar un dinar en un restaurant que semblava molt atractiu. Com els preus de la carta i una malaltia m'impedien triar els millors plats, el cambrer es va deixar sotmetre molt amablement a un interrogatori inquisitori. Per eliminació, només podia demanar "ceci".

-Que cosa è ceci? -vaig preguntar amb un exquisit accent toscà-.

El que va respondre el cambrer no ho sabria transcriure ací, ni tampoc la mímica que, finalment, va substituir les paraules.

-Bene, ceci -vaig claudicar, morta de gana i plena de curiositat-.

El cambrer, sense perdre en cap moment la compostura, em va portar un platet molt distingit amb un grapat de cigrons bollits.

Ceci...Cigrons! Si aquell dia haguera recordat que Ciceró era el malnom del gran orador Marcus Tullius, i que Ciceró volia dir cigró (del llatí cicerone), potser haguera dinat alguna cosa menys prosaica. Però, Itàlia és Itàlia. Cigrons bollits, sí, però amb quina elegància me'ls menjava jo, un per un, a 200 metres del baptisteri i de la torre inclinada!

Bé, tot això, estimat lector, és una excusa per convidar-te a llegir el meu últim reportatge, Tu quoque, universitas?, publicat al Quadern del diari El País. Perquè si es perd el llatí, perdem la capacitat d'entendre no només les nostres llengües germanes, també bona part del lèxic anglés i, en general, el sentit del nostre món.